Quan el mòbil resta immòbil

Quan el mòbil resta immòbil. I en silenci. Me’l miro. I res. I el torno a guaitar, avergonyit, amb una esperança dissimulada i derrotada a l’instant. Ni un senyal, ni un petit LED que pampallugui. Però de nou li vull descobrir un signe, una aclucada d’ull. I ell es manté ferm. Encenc la pantalla per assegurar-me que és engegat, que la bateria no ha dit prou. Tot correcte. Només que no em diu res. Un altre cop m’asseguro que hi ha el WiFi connectat. Que hi ha tots els senyals correctes, totes les cobertures. Però no m’arriba el “bon dia, amor” o el “et trobo a faltar”. Perquè ja no em desitges bon dia. I ja no em trobes a faltar. I em mòbil immòbil és un testimoni ara mut d’un amor que s’ha dissolt, d’unes paraules cada vegada més llunyanes, d’uns sentiments ocults darrere una boira que fa dubtar àdhuc dels records, que amb l’oblit cobreix aquella passió qui sap si falsa i només un miratge, una broma dolça feta amargor. I adreço encara la mirada al mòbil que no té res a dir-me.