Reflexions sobre el relat Evolució per l'altra banda

Mirant un reportatge d'animals (sí, a vegades en miro), vaig sorprendre'm per desena vegada al veure una girafa que es posava a caminar moments després d'haver nascut. També m'han impressionat sempre aquests animals que ponen ous i abandonen les cries a la seva sort. A arrel d'això, se'm va acudir escriure un relat on els humans tinguéssim aquesta manera de fer, és a dir, que tinguéssim la necessitat de saber coses tan elementals com caminar o lluitar per sobreviure sense un aprenentatge previ, i on no hi hagués aquest concepte d'haver de cuidar el fill, sinó que la supervivència de l'espècie es basés en tenir tanta decendència que per força algun hagués de sobreviure.
Amb aquestes dues coses clares, se'm van plantejar diverses qüestions, totes relacionades amb un fet principal, que és l'aprententatge. Els humans, sense l'aprenentatge, no som res. Si no ens ensenyessin a caminar, no en sabríem. Si no ens ensenyessin a parlar, no en sabríem. I sobretot, si ningú no ensenyés mai res a ningú, no avançaríem, la ciència no existiria, ja que es fonamenta en els coneixements que s'han anat adquirint al llarg de segles. Per tant, en un primer moment, vaig creure impossible una societat evolucionada com la nostra si no existís l'aprenentatge durant els primers anys de vida.
Però hi vaig estar pensant, i vaig arribar a la conclusió que podria ser verídic. Això és llarg d'explicar, o sigui que comencem pel principi. Si una vaca pot aprendre a caminar amb poca estona, un humà també ho podria fer. No sé gaire res d'evolució, però estic segura que tenim capacitat cranial suficient com per aprendre a caminar ràpidament, l'únic que ens falta, suposo, són els gens adequats, que de fet no sé si són gens, el que sí sé és que n'anomenem instint. L'instint en l'ésser humà està molt poc desenvolupat, crec. L'única cosa que fem per instint són actes tan inconscients com respirar, o retirar la mà del foc quan ens cremem. Per tant, havia de crear una societat amb unes grans dosis instintives, que pràcticament tots els seus moviments fossin produïts per instint, i no pas per la racionalitat, com passa realment. Però això xocava de ple amb l'aprenentage que he dit que era necessari per evolucionar ràpidament. És evident que tots els éssers vius han anat evolucionant al llarg dels anys, s'han anat perfeccionant per la típica llei del més fort. Però aquesta evolució és lenta, es fa a través de mutacions, de casualitats. Està clar que si els humans ens moguéssim només de forma instintiva, difícilment hauríem arribat al nivell de sofisticació tècnica al qual ens trobem ara. D'acord que, probablement, el fet que aprenguéssim a fer foc va ser una simple casualitat, però la capacitat de fer foc no la tenim escrita als nostres gens, si ha arribat als nostres temps és perquè ens l'hem anat transmeten. Com que les persones de la meva societat no aprenien, tampoc podien tenir solament instints tan elementals com caminar o buscar menjar, com tenen molts altres animals, sinó que havien de tenir-ne de molt més forts. Segurament el seguit d'instints que vaig proposant al llarg del relat no són possibles científicament, però és evident que, en el conte que he escrit, la imaginació hi té un paper molt important.
Em refereixo, bàsicament, a l'instint de l'idioma i al de l'ofici. De totes maneres, l'idioma es pot definir com un mètode de comunicació, i hi ha una gran quantitat d'animals que es comuniquen entre ells, i que la forma de comunicació que tenen es transmet de generació en generació sense necessitat de cap tipus d'aprenentatge. Així doncs, per què no podria ser possible la transmissió d'una forma de comunicació tan evolucionada com és un llenguatge oral i complex com el nostre? La comunicació és important en la supervivència, per tant, té certa lògica. Si no tinguéssim la capacitat d'aprenentatge, podria ben ser que haguéssim adquirit aquest instint, el de l'idioma. He fet, evidentment, que tot el planeta parli una mateixa llengua, que, de casualitat, resulta que és el català.
L'altre instint important era el de l'ofici. Aquest instint era fàcil de justificar, ja que les mateixes formigues el tenen, i les abelles, i molts altres animals que creen veritables societats. Si elles saben què els toca fer, els meus humans també podien saber-ho.
De totes maneres, tot això no m'arreglava gaire res, ja que la meva societat continuava sense poder evolucionar d'una manera ràpida i eficaç, que és el que necessitava. Per això, vaig crear l'ofici de científic. Si l'evolució de les abelles ha pogut crear un ésser tan increïble com és l'abella reina, també podia fer que l'evolució dels meus humans hagués creat un científic. En aquest relat, un científic era, senzillament, una persona que tenia una capacitat d'aprenentatge immensa, a més a més dels instints que també tenien els altres. És a dir, la feina del científic consistia en llegir -si hi ha l'instint de l'idioma parlat, per què no el de l'idioma escrit?- tot el que s'havia escrit abans que ell, o si no tot, només del tema sobre el qual estés interessat, o sobre el qual tingués l'instint d'estar interessat, o vés a saber, i llavors, un cop après tot el que se sabia fins al moment, dediqués la resta de la seva vida a investigar i a escriure allò que anés descobrint, i ho anés incorporant a la societat. Sincerament, no sé si aquesta seria una manera factible d'anar avançant, però si més no és coherent, que és l'intenció.
O sigui, que fins al moment ja tenia una societat de personetes que neixien sabent caminar, parlar, i que tenien clar a què s'haurien de dedicar. I que a més, podien evolucionar com fem actualment, i arribar a tenir pisos i cotxes i ordinadors.
Només em faltava saber com podia funcionar aquesta societat.
Vaig creure que, com més evolucionada és una societat, més interés té en que sobrevisqui el màxim nombre d'éssers de l'espècie, ja que en té la capacitat. Però, si com he dit al principi, feia que la supervivència es basés en tenir un gran nombre de fills perquè en sobrevisquessin uns pocs, això no tenia cap mena de lògica.
Llavors vaig pensar que aquest voler conservar la vida de quants més millor, només s'entén a espècies com la nostra, de pocs fills. En societats amb excés d'individus, això perd el sentit, ja que tampoc podrien sobreviure. Per aquest motiu, a la meva societat, la mort es convertia en una cosa natural, i els sentiments cap a una persona que moria, no eren més profunds que quan la mateixa persona es feia una rascada a la cama. No és que els meus humans no tinguessin por a morir, però no era un fet tan important a les seves vides com ho és en les nostres. Això feia que desapareguin tota mena de Déus i de formes de vida al més enllà, cosa que, sincerament, m'alegrava. També tenien sentiments, la meva protagonista s'entristeix quan marxa la seva germana, després de tant de temps juntes. Però no li fa res, en canvi, enviar un seu germà a la mort, ja que vaig fer que això fos una cosa molt més acceptada mentalment que no pas la marxa voluntària d'algú.
Llavors se'm plantejava com podrien viure, de què s'alimentarien i on viurien. Si feia que fossin prou evolucionats com per habitar en veritables cases i alimentar-se sense la necessitat de córrer darrere porcs senglars, no podien viure al mig de la selva, a dalt d'un arbre. Aquí ja no em podia basar en res, i tot era qüestió d'imaginació, havia de combinar una societat on la supervivència fos dura per tal d'eliminar l'excés d'individus, amb la comoditat que tenim actualment. I la única solució la vaig trobar en una mena de comunisme extrem. Les persones eren tractades iguals, sense pensar en cap moment en les necessitats individuals. D'aquesta manera, donava les mateixes oportunitats a tothom, però només sobrevivien els més forts, que és del que es tractava.
Això ho deixo entreveure en algun detalls del relat, és clar que, pel tamany que li volia donar, no em vaig extendre. Per exemple, les racions a les zones de menjar eren exactament iguals per tothom, fossin tres persones o quatre, ja que es tractava que només visqués el que aguantés més. De la mateixa manera, només podien aconseguir un habitatge comfortable quan havien superat viure a l'intempèrie durant els primers mesos de vida. Així també, desapareixia qualsevol tipus de moneda, ja que ningú actuava per aquest tipus d'ambició. L'ambició que els movia era una altra, la de viure, però aquesta ambició no era racional, sinó, com ja he dit, instintiva.
Així doncs, m'havia d'inventar un tipus de societat on els diners no tinguessin importància, i on les coses s'obtinguessin d'una altra manera. Per això vaig crear les zones de menjar i les zones de roba, llocs on et donaven aliment i roba sense demanar res a canvi, només que sobrevisquessis. D'aquesta manera, tenia una societat jove molt competitiva, i una societat adulta plena de facilitats per poder-se dedicar a l'ofici al qual estaven destinats, fos el de científic, el de distribuidor a les zones de menjar, o el de paleta.
Llavors només em quedava el tema de la reproducció. Si abandonaven els seus fills perquè s'espavilessin (als centres de naixement, on eren atesos per adults que tenien com a ofici cuidar-los durant els primers dies, quan dormen), tampoc podien formar parelles estables, o sigui que, encara que podria fer-hi existir l'amor, no seria tal i com l'entenem nosaltres. El sexe era una cosa totalment oberta, i les relacions sentimentals entre persones d'un mateix sexe no estranyaven a ningú. D'aquest tema més sentimental no n'he parlat en el relat, però això no vol dir que no hi hagi pensat, encara que és cert que hi he donat menys voltes que en d'altres qüestions, ja que no ho he considerat tan important. Sí que m'interessava més, com estava dient, la reproducció, però es quedava en una cosa tan senzilla com que, pels meus humans, el sexe era una cosa tan normal que el practicaven a tot arreu sense massa manies, i quan les dones es quedaven embarassades, simplement, parien, i au tornem-hi.

Abans
d'acabar -potser això ho hauria hagut de dir al principi-, recordar que sóc una estudiant d'arquitectura amb uns coneixements que estan massa per sota mínims com per parlar sobre com funciona l'evolució de les espècies. L'únic que en sé són les quatre coses que he sentit sobre Darwin, els pocs records d'una conferència de l'Eudald Carbonell i quatre reportatges d'animals que m'he empassat en alguna tarda d'aborriment. La resta, són conceptes que, al moment d'escriure el relat, vaig considerar lògics, o si més no coherents, i que podia adaptar per fer-los lligar amb la meva història. Però no puc afirmar que siguin certs, com el fet que les formigues neixin sabent comunicar-se, o quin tipus d'instints tenim els humans. No ho sé. De totes maneres, m'havia de recolzar en alguna cosa per tal d'escriure el relat "Evolució per l'altra banda" i fer que tot plegat semblés possible, així que vaig agafar com a certes tot el seguit de premisses que he anat deixant anar per tal d'escriure les reflexions que esteu llegint. Siguin veritables o no, jo vaig considerar que sí, en el seu moment els hi vaig trobar sentit. Com he dit, no sóc una especialista en el tema, però no volia que això em tallés les ales a l'hora d'escriure. No pretenia fer una hipòtesi real sobre com seríem els humans si haguéssim evolucionat diferent, solament volia escriure un relat imaginari sobre com podria ser que fóssim els humans si haguéssim evolucionat diferent. Les reflexions doncs, només eren una manera d'ensenyar com havia anat avançant el meu pensament a l'hora d'escriure l'altre relat, i no tenien, en cap moment, l'intenció de ser un tractat científic. Ara millor, mama? (és el que passa quan es té una mare de ciències..). O sigui que si algú em replica que "això que has agafat com a vàlid a les teves reflexions, no és cert, no té cap base científica", la resposta que li donaré és "potser tens raó, però jo ho he agafat com a vàlid per tal d'escriure el que volia escriure".