Reflexions Nadal 2009

En un cert sentit tots anem a les palpentes. Vàrem ser creats per viure en la llum, però la trista realitat és que tots venim d'una gran foscor espiritual. La humanitat vaga en la completa ignorància interior des de la nit del temps, com a consequència de la caiguda. Intentaré respondre en la mesura que pugui les preguntes del teu comentari, que t'agraeixo de tot cor.

"La creació i l'evolució venen a ser la mateixa cosa. Si tot prové de Déu no creus que l'evolució també?" Hi estic d'acord: el relat de la creació del gènesi és un relat simbòlic. Baula

"No creus que el pensament humà evoluciona fisiològicament i mentalment?" Fisiològicament o anatòmicament, és a dir, el cervell humà no crec que pugui evolucionar gaire més. La cultura en sentit ampli és el que evoluciona, incloent el progrés científic i tecnològic, i també l'espiritualitat mateixa i la fe de les persones, que a través de les eres de la història ha permès una comprensió del cor de Déu cada vegada millor.

En aquest sentit quan en el teu comentari escrius: "Ens mostres un Déu separat de l'home: Jo sóc Déu, creo l'home, home i dona creo perque m'obeeixin" he de dir que això correspon a l'esperit de l'antic testament. En les eres successives del nou testament, centrada en l'Evangeli, i sobretot en l'era del testament complet, centrada en els Principis Divins, la comprensió del cor de Déu a la qual podem accedir és major.

"No creus que no hi ha res enllestit del tot? que tot són camins encetats que encara no han arribat enlloc?" He sentit que hi ha antropòlegs que s'atreveixen a afirmar que encara no som ben bé humans i que l'evolució de la nostra espècie ens podria portar, suposo que després de molts milenis, a una nova espècie més ben adaptada a l'entorn i superior fins i tot des del punt de vista espiritual o ètic. Jo crec que aquesta percepció és deguda al fet que la història de la providència de la restauració encara no s'ha tancat, però no es tracta d'una evolució biològica sinó del caràcter. Per això en certa manera es pot dir que encara no som veritablement humans, no som veritables persones segons el patró de l'ideal de la creació, a causa del nostre egoisme o naturalesa caiguda. Malgrat tot crec que estem destinats a arribar a ser-ho algun dia: Déu omnipotent

M'agradaria acabar amb una cita:

"L'únic somni de Déu era la realització de l'ideal de l'amor. Malgrat tot, Déu no pot realitzar l'ideal de l'amor Ell tot sol. Cap individu no pot obtenir amor, felicitat i alegria vivint per ell mateix. Mai no es poden obtenir aquestes coses sense una contrapart"
Rev. Dr. Moon, Sun Myung

Espero que trobis inspiradores aquestes reflexions i que tinguis una bona setmana.

Quim

Veig que, amb tot just unes hores de diferència, tots dos varem coincidir fa uns dies en publicar un escrit amb el Nadal com a referent.
Hi ha, evidentment, diferències entre totes dues creacions:
la divergència principal resideix en què tu ho has fet en vers i jo en prosa,
tu reflexivament, jo amb ironia,
tu a partir de vaivens de sempre, podríem dir atemporals, jo dels motius propis de l'era més moderna o de les darreres tendències...
però tot i això, que resulta evident, crec que tots dos hem subratllat un aspecte important: sempre hi ha qui es conforma i qui es rebel·la davant els fets que semblen inevitables, les creencies majoritaris o les tendències comunes, oi?

Tots dos hem fet des del nostre particular punt de vista una crítica, però cadascú l'ha confeccionada amb ingredients diversos, l'ha amanida amb estils alternatius i l'ha presentada en formats variats.

Tu parles de la persona com un pèndol... jo trobo que aquest moviment és una constant dels éssers humans, veig així la història humana en la seva totalitat!
Tu no?

Va ser una sorpresa molt i molt agradable rebre el teu comentari després de tant de temps, amic Joan!
També ha resultat una delícia rellegir avui aquest darrer publicat: veient que tinc pendents de lectura i comentari altres anteriors, aniré tirant enrere en el temps i llegint els textos que has anat enviant al llarg de l'any que acabarà d'aquí a uns dies. Fins aviat, doncs!

T'envio una abraçada de les que embolcallen del tot,
Unaquimera

Jo no sé si Deu és amor o no, no sé si l'amor és doll de vida, tampoc no sé si Déu es la font.
Sí magnífic és el relat i magnifiques son les reflexions que es plantegen. Diví el darrer vers; i moltes gràcies per el desig que ens transmets després de la post signatura.
Bones festes Joan

Lluís

És una manera força entenedora de mirar d'explicar a què anomenem Déu.

i gràcies pels bons desitjos que ens fas arribar a tots els relataires, joanalvol.

Jo també et vull expressar el meu desig que tinguis sempre al teu costat, i dins teu, aquest amor que tan bé descrius.

Bones Festes, company!

Pilar