Quan em vas ensenyar a oblidar-te

Veig com camina pel carrer. Un vespre, quan el sol ja comença a amagar-se darrera les teulades de les cases. I tot es torna d'un color taronja preciós, la llum més bonica que he vist mai. I no tinc res a fer, res que m'aturi. És per això que decideixo seguir-lo, córrer fins a estar a deu passes d'ell, i notar la seva presència a prop meu, veure on va a parar, sentir les seves petjades com trepitgen el carrer, veure com la samarreta se li aireja amb el vent que ve en contra seva, sentir com respira... I tenir l'esperança de que en algun moment es girarà i veurà que sóc allà. I el segueixo, em deixo endur. I caminem i caminem...
I tinc molta paciència, perquè em dóna la sensació de que està caminant per caminar, que no ha d'arribar enlloc, que no arribarem mai enlloc. Però tinc tantes ganes que es giri i em digui alguna cosa, de veure-li la cara, de tenir-lo a prop meu, tinc tantes ganes d'estar amb ell que, com una inconscient, el segueixo i vaig a allà on ell em porta. I giro per les mateixes cantonades que gira ell, vaig a parar als mateixos carrers, m'aturo si ell s'atura, m'espero, esbufego, em canso, a vegades caic i penso que ja no em tornaré a aixecar, que ja no puc més... Però després em torno a posar dempeus i el continuo seguint.
I tot plegat el sol desapareix completament. I ens quedem a les fosques. Però els llums del carrer s'engeguen i em donen més forces per no rendir-me, per seguir caminant darrera seu. Qui sap si ara serà el moment que es girarà i em veurà? Potser ara ho farà. I és per això que no perdo els ànims, que continuo i espero. Minuts, hores, caminant darrera seu. Cansadíssima. Però no arriba mai a enlloc. Potser s'ha perdut. Sí, em dóna la sensació de que s'ha perdut. Com si ell mateix no sabés ni on ha d'anar. Segueix el camí que té al davant i no canvia de sentit. Ho prova, però sempre torna a parar al mateix carrer fosc. I ho sé; ell no vol anar per aquí. Ell no hauria de ser aquí, i jo no l'hauria de seguir més. Ja fa massa estona que dóna voltes i no ha anat a parar enlloc, i jo tampoc. I el veig al meu davant. I em sap tan greu que ara estigui aquí que encara tinc més ganes de seguir-lo. I l'únic que em reconforta és que em té al seu darrera, i que si veig que li passa res de dolent jo seré allà. I segueixo seguint-lo.
Però ja no puc més. Les cames ja no em poden portar a dalt d'aquesta pujada. Em fa por continuar. Sé que com més hi vagi més perduda estaré, i més em costarà després arribar a casa meva. No puc més. I em moro al pensar que em separaré d'ell. M'ofego al pensar que he fet tot aquest camí que m'ha cansat tant, a les fosques, sola, darrera seu, i que ell ni se n'ha adonat. En cap moment deu haver pensat en mi. I això és el que em fa aturar. Això és el que em cansa més. I el deixo que segueixi, a les fosques, endinsant-se en aquest camí tan tenebrós del que no en podrà sortir... A no ser que ara es girés i em veiés i jo correria cap a ell i l'agafaria de la mà i el trauria d'allà com fos, immediatament. I marxaríem cap a un altre lloc, completament diferent.
Però no, ell no es gira. I em paro. I ploro. Perquè sé que aquest serà l'últim cop que el tindré tan a prop meu. I veig com es va allunyant, cada vegada més... I em giro i començo a caminar en direcció contrària. I ara mateix desitjaria que em cridés i vingués corrents cap a mi i em digués que sense mi no pot viure, que me'n vagi amb ell, que marxem junts cap a algun lloc...