Quan em mires i em somrius

Quan em mires i em somrius...

Recordo amb nostàlgia i emoció contingudes però amb una intensitat que situaria l’acció a dia d’avui, l’inici de la nostra relació.
Va ser tan màgic! Corrien temps de pandèmia i l’ús de les xarxes socials era encara més viu que actualment, si es pot. M’esborrona rememorar aquell “hola!, ara que et veig, et saludo!” que un dia va saltar al Messenger del Facebook. L’acompanyava una emoticona graciosa que aixecava la mà en senyal de salutació. Eres tu. Feia 8 anys que no sabia res de la teva vida, no ens havíem tornat a veure des que vaig deixar la meva antiga feina, on ens havíem conegut. Em va fer molta il·lusió, i et vaig respondre. Aquest va ser l’inici d’una història d’amor que ens va acabar portant a compartir la vida, en un projecte i un espais nous, amb un munt de fites que volíem emprendre junts.
Des que van començar les nostres converses, sense ni tan sols haver-nos vist, la teva admiració vers la meva persona sempre lloava el meu somriure i la meva mirada. Milers de vegades m’has expressat que et torna boig la meva boca i que la lluïssor dels meus ulls et sedueix. Com ens agrada ser especials!!! A mi, aquests trets que sempre has destacat del meu físic i, en el fons, de la meva personalitat, em suposaven una alenada d’aire fresc per a la meva ànima massa cops malmesa, em conferien la certesa que, per a tu, era única. El que em caracteritzava, a banda d’altres aspectes lògicament, t’havia unit a mi per sempre. Es podia esperar res més bonic?
Hem passat mil aventures durant aquest període, i no totes són dignes de recordar, perquè ens han fet mal persones alienes al nostre amor, perquè no ens ho han posat gens fàcil. Malgrat això, sempre que t’he mirat i quan t’he somrigut, he pensat que no existia cap obstacle que pogués trencar aquest lligam entre nosaltres.
I, de sobte, enmig d’un acte banal com és tancar un compte de twitter per obrir-ne un altre, quan em demanes que et busqui per veure si ho estàs fent bé, m’apareix un tuit teu de fa sis anys en què li dius a algú: “T’estimo. T’estimo molt. M’he enamorat de la teva mirada, de la teva boca i el teu somriure”.
I el món em cau a sobre. I tu no ho entens, ni ho entendràs, però aquelles paraules escrites en un moment del teu passat, que a mi no m’haurien d’afectar perquè llavors no jugàvem la mateixa partida, em pesen com una llosa que m’oprimeix i em fa petita, insignificant. Se’m claven. No és el fet que et dirigissis a una altra persona, és que eren els MEUS TRETS, era el que jo sempre he pensat que em definia, que t’atreia de mi, que em feia singular... i ara no ho sento així.
Podré riure i mirar-te mai més de la mateixa manera?