FORA DE MI

FORA DE MI
Definitivament: “Sóc una altra!”.Ja ho sé del cert. He deixat de qüestionar-m’ho. Ara, senzillament, amb tota la cruesa del món, ho afirmo!
Ho he sentit fa poca estona, i simultàniament, una punxada al pit m’ha pres l’alè, m’ha doblegat del tot mentre s’enduia les restes esmicolades del que em restava de dignitat.
Mirava fixament la imatge de l’altra banda, la que reflectia el mirall de cantonades mig rovellades. Escrutava, amb insistència, cadascun dels trets que retornava el reflex del que volia ser jo. M’hi buscava, però, misteriosament, el que sorgia de dins d’aquella figura reflectida, semblava no tenir res a veure amb mi. He sentit por. M’he atansat, amb les mans recolzades sobre el marbre fred del lavabo, i he clavat els ulls en aquelles ninetes fredes, desconegudes. No desprenien llum, no transmetien res...He sacsejat el cap amb fermesa, per certificar que no es tractés d’un malson, i res ha canviat. Continuava sense reconèixer-me. Tota jo estava paralitzada, se m’amuntegaven al cap un munt de pensaments fantasmes, i l’absència de moviment em castigava a contemplar sense treva allò que devia ser jo.
He recordat el meu somriure, aquell que fou una preuada arma de seducció, el que m’obrí tantes portes i m’apropà tanta gent a qui estimar. L’he cercat rere aquest rostre inexpressiu i només he sabut trobar-hi una ganyota, una resta caricaturesca del que era.
He insistit en trobar aquells ulls que parlaven sols, que desprenien guspires de vida, que es meravellaven de tot i per tot, i que enamoraven només pel fet de ser vius,clars, nets...; però només hi he trobat uns clots buits i consumits, ofegats sota un doll de tristesa i dolor.
Què m’ha passat? Qui és aquest rostre que m’observa fixament? On és la persona que omplia de vida aquests trets, avui grisos i cansats?
No sabria dir quan començà aquest canvi que avui es plasma, sense pudor, davant meu. Fa temps que fujo. Fa temps que disfresso la realitat, amb la màscara del que els altres esperen de mi, sota un maquillatge espès que amaga què sóc i em tradueix en allò que es vol de mi. M’imposo una ferma disciplina i tinc perfectament estudiats els gestos, les paraules, les mirades i els posats. Tothom lloa la meva simpatia i el meu bon caràcter, en definitiva, l’excel·lent persona que els represento. Però aquest teatre és molt cansat, és molt feixuc obeir sempre a un paper estudiat, ben disposat. Sovint cometo errades, però les reservo a l’àmbit familiar, on, de ser l’ànima de la festa he esdevingut una ànima en pena, que és ben diferent. Res em fa gràcia, res em diverteix, tot em molesta. Hi ha massa coses que em corquen per dins, que roseguen inclements el poc que em queda del que un dia creia ésser.
Ignoro completament qui sóc ara mateix, no sabria definir-me, no puc dibuixar-me, no responc a la imatge que em retorna el mirall.
Sento com si un petit exèrcit format per sentiments desendreçats, i liderat per un jo sinistre, s’hagués apoderat del meu interior. Sí que s’escolten veus aïllades i crits inhòspits que m’esperonen a lluitar, però ràpidament sucumbeixen sota la força imperial que els amenaça. La resistència és feble.
Enfoco altre cop la mirada davant meu, tot aixecant el cap lentament, insegura, amb la por que em caracteritza i que ja mai es desprendrà de mi, i ressegueixo els trets facials a què hauré d’acostumar-me, que hauré de fer meus a partir d’ara i amb els quals em convé familiaritzar-me. No m’agraden, i tampoc sé si mai tornaran a permutar o esdevindran definitius. Un calfred em recorre l’espinada i sento com la galta s’humiteja mentre hi llisca una llàgrima solitària i freda.