TOT

TOT
Tot. M’ho vull endur tot, que no quedi res. Vull arrancar d’aquí, qualsevol indici que testimoniï la meva presència. Agafo mig alienada les galetes, el pot de cola-cao, els refrescos, el cafè… a mans plenes, entaforant-t’ho tot de qualsevol manera en una bossa de color rosa pal, amb una formosa carxofa verda al bell mig. Ho entatxono sense miraments perquè m’impulsa una força irracional, un sentiment no identificat que subjuga, i sotmet irreverentment, a l’uníson, el contingut que emmascara un continent nafrat i ferit. Projecto sobre les coses materials la ràbia sostinguda a força d’embats cruels i immerescuts. I vaig buidant prestatges en un estat embriagat, sense atendre a raons.
En un instant d’aparent lucidesa et miro, i em colpeix el teu semblant amable tacat per la preocupació. No em desdius de res, només em mires amb tendresa mentre em preguntes: “t’ho vols emportar tot?”. Et responc afirmativament amb una sequedat impròpia, i continuo el meu periple, aquesta croada particular a què em lliuro sense aturador. Per cada objecte que prenc a les mans en brolla un retret mai formulat, de totes i cadascuna de les pertinences que atresoro n’emana un raig de mots embrollats, afilats i dispars. Expressions que ballen descarades una dansa macabra a redós de pensaments dolorosos. Sempre endins, aquí dins, implacables, burxant sense pietat allà on fa mal. Mai cap enfora, no fos cas que mostrés un pessic de gosadia, i sortís, ni que fos per un instant, d’aquest refugi pintat amb contundents pinzellades de covardia.
Els altres seuen plàcidament al sofà, mirant el televisor, tot enriolats amb allò que s’hi emet. Ells no veuen res, tu sí, ja ho sé. Tot allò que ells ignoren, tu ho entens amb escreix… i no parles, no et cal, tu només et fas present. Hi ets. I com més gran és el despit que creix en mi, més m’avergonyeix la meva actitud i la resposta que traslladen el meu gest i la meva expressió sorruda i tancada.
Ho prenc tot perquè sento que no vull tornar, que aquestes parets m’ofeguen, que aquest espai ja no em pertany. Ja no és meu, no representa res, perquè a poc a poc s’ha anat esfilagarsant el cordill esprimatxat que exercia de cordó umbilical amb un entorn familiar malmès i maldestre alhora.
Ens eduquen en un concepte de família tan utòpic que esdevé irreal. Volem creure que l’afecte és el fonament que sustenta l’arquitectura filio parental, i que partint d'aquest sentiment, ens manifestarem com a éssers socials i projectarem enfora el nostre veritable jo. L’amor és l’energia que ho transforma tot, i sense amor res es mou, res és. Avui jo puc dir que no soc, o que soc un tant per cent molt minso del que hagués pogut ser, o que el que soc s’ha forjat en un trajecte colonitzat per ombres sinistres que projecten imatges caricaturesques de la negació en l’art d’estimar.
Enyoro els petons de què se m’ha privat, les abraçades que no m’han pogut reconfortar, les paraules que m’haurien ajudat a desplegar el vol, les mirades callades que ho entenguessin tot. El tot no s’entén sense les parts, però què passa quan el tot renega d’un? Què passa quan sents que tu no ets part? Llavors es fa patent la major de les fal·làcies, que tot plegat és un miratge aixecat sobre la voluntat, que no pas sobre la veritat. No perquè ho vulguis molt fort, serà.
A casa s’ha presumit sempre absolutament de tot. Segons sembla, devem fer justícia a una mena de llinatge marcat per l'heroïcitat, d’un talent inigualable, amb una capacitat de lideratge nata, gairebé sobrenatural. Calculo que ocupem el primer lloc del podi com a família exemplar, com a capdavanters i emprenedors en l’àmbit professional, referents per al veïnat i la comunitat, d’un testimoniatge cultural incalculable. No recordo haver escoltat referències tan positives de ningú més, perquè no es pot admirar res d’altri quan tu ho ets tot. Créixer en aquest context és un viatge vital tortuós per a algú més modest, que es reconeix més humil i sap que la vida li brinda ocasions per aprendre a cada moment. Però, especialment, formar-se en aquest ambient és sinònim d’una pressió sobrehumana que anul·la l’esperit i entristeix l’ànima. És un terreny adobat per a inseguretats i una font d’alimentació insaciable per a l’ansietat.
Els riures i les converses que escolto a l’estança adjacent retrunyen dins meu en forma d’udols, com rialles sarcàstiques i irritants provinents de rostres desdibuixats que articulen frases que no entenc , però que m’espanten, i em fan recular, afrontada, amb les mans cobrint-me les orelles i els ulls tancats, prement amb força els punys… El sentiment de frustració és directament proporcional a la intensitat de l’aldarull que es respira aquí al costat. I tu em toques suaument el braç i em dius “ei!”, buscant amb la teva mirada de trobar-te amb la meva i d’apartar-me d’aquesta dimensió fraudulenta de la realitat en què m’he immers.
No sé massa bé quina espècie de connexió galàctica em frena. Observo, sobrepassada, la bossa plena a vessar, i em sembla sentir un lament de cada pertinença que s’hi ha quedat atrapada, talment com sospirs grisos destapats del fons del meu cor. Intueixo que amagar les pors i sufocar els crits d’auxili no saciaran la meva set de justícia emocional, que per molt que ompli el sac, si no faig net, tot romandrà igual; i el que avui m’enduc, demà prendrà altres formes, però sempre quedarà quelcom per buidar. Comprenc que allò que arreplego amb fúria no és altra cosa que el residu enquistat de converses mai mantingudes i recels capturats al fons del meu ésser més íntim. Entenc que allò que he callat durant tant de temps, ara només pot servir per ferir, sense que pugui endevinar-se’n ni rastre de remissió. És per això, i perquè mai he volgut fer mal a ningú, que intento recol·locar les parts malmeses i m’assereno.
Reviso el que he desat amb voluntat de fugir i no em resten forces per fer-ne tria. Aquest cop ho deixaré tot tal com està. Aixeco el cap i et veig per primer cop des que ha començat aquest rampell. Cerco els teus ulls blaus, sempre amatents i discrets, i m’hi capbusso. Llavors aconsegueixo dir-te que t’estimo amb paraules que s’ennueguen en un doll d’emoció continguda i, com pres per un encanteri, el meu posat es relaxa, tot destapant un somriure tímid i agraït que sadolla l’ànima.