ABRAÇA'M

Un relat de: Ester Safont Artal
ABRAÇA'M
“Mama, abraça’m!” Rere aquestes paraules, repetides cada nit mentre se m’apropa afectuosament, s’hi reconeix el comiat a les experiències viscudes en hores de sol i la preparació per entrar al món del somnis. Aquests mots són sinònim d’”ara tancaré els ulls i em deixaré anar mentre el son m’atrapa, perquè només sota aquesta pressió familiar i propera dels braços que m’embolcallen, em sento prou segura per lliurar-me a allò desconegut”. I per a mi, la suau cadència de la tonada amb què els formula, signifiquen el millor moment de la jornada, l’instant esperat amb què podré refugiar-me en la magnitud d’un sentiment inigualable, poderós i màgic.
No sé massa bé quan va començar aquest ritual, ni tampoc té importància recordar-ne l’origen. El que pren relleu, en tot cas, és la força del moment, que esdevé únic, indescriptible... Ella no pot adormir-se si jo, la seva mare, no l’abraço; jo no podria viure sense l’immens plaer que em proporcionen aquests segons. És tan nostre...! Que, probablement, és traïció compartir-ho.
Immediatament després de formular la frase, la nena es gira, i arrossega amb el seu moviment el meu braç, perquè l’estrenyi fort. Sovint es queixa si no és la posició exacta. Gairebé de seguida, puc percebre en el ritme suau i compassat de la seva respiració, que ja dorm. I jo me la miro i no puc engolir tanta bellesa, tanta emoció.
Els meus dits recorren el seu rostre, per mi tan perfecte, i dibuixo mentalment el camí de records que culminen en aquest gest. No puc deixar de mirar-la. I sento la suavitat de la seva pell que esclata sota la lleu pressió de la meva entregada carícia.
Les nines dels seus ulls es belluguen intrèpides sota la parpella tancada. La mou tanta avidesa per descobrir nous móns, que el ritme no s’atura ni quan s’adorm. Ella corre i jo em paro. Tota la pressa per ser que ella expressa, contrasta amb la meva irrevocable intenció d’atrapar el moment, a càmera lenta.
Dos ritmes diferents, que conflueixen en un mateix punt, en una sola essència. Perquè som dues parts d’un sol tot. Ho som des del moment primer en què va esdevenir dins meu. De llavors ençà es creà un lligam que ensorrava tot el que fins aleshores fou. Res és igual. Tot canvia. El que havia de ser es construeix de zero i cobra sentit. El meu cor deixà de palpitar amb el seu propi ritme, per encetar-ne un altre, on cada batec s’allarga perquè espera sentir la suau cadència del seu i acoblar-s’hi.
Així comença un estat de vigília permanent, així és com el “jo” queda arraconat pel “tu”, i el “nosaltres” pren la seva forma definitiva.
La maternitat és una experiència magnífica que no permet ser descrita, perquè les paraules no arriben ni a insinuar la incommensurabilitat de les emocions i els sentiments que l’acompanyen. És per això, que puc afirmar sense reserves, que ser mare significa, també, la més bella de les renúncies.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Ester Safont Artal

Ester Safont Artal

6 Relats

6 Comentaris

724 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
Filòloga. Professora de català a l'ESO.
Entusiasta i emprenedora, però amb un món interior que esdevé un autèntic volcà, al qual només puc donar sortida quan escric.
M'encanten els reptes i soc inconformista de mena. Autoexigent, molt!!
Estimo la meva feina a l'Institut, on cada dia hi aprenc coses noves i que em manté irremediablement i afortunadament, al dia. Fer classe amb adolescents és una experiència única que em fa cada dia una mica més sàvia i que, sobretot, em diverteix.
Soc una mare ben fava, que m'estimo amb bogeria la meva preciosa nena adolescent que és i serà la meva raó de viure.
Sempre endavant!