Psicodèlia

La distància difuma o amplifica? Què és el que estic vivint? No ho sé. Cada vegada em fa més por. L'única manera és viure el present, sense preguntes, sense buscar respostes. I què difícil és! N'estic intentant aprendre. Som pura contradicció. Sé que el que passa en un moment no és mai etern. Suposo que millor ja que ni sempre és tot bo ni hi ha mal que cent anys duri, però la veritat és que hi han moments a la vida que no voldria que acabessin. Uns orgasmes vitals que per més que aguantis la respiració acaben per remetre. Després queden els records, els dolços records de les vivències, aquells que t'enriqueixen com a persona o com home o dona. Aquells que revivim una i una altra vegada perquè ens fan sentir bé i a la vegada ens provoquen nostàlgia que encara que sigui de 48 hores saps que mai no tornarà. I tornes a buscar una altra vivència que faci perdurar la vida, que et faci sentir orgullós de sentir, de viure. Són espurnes d'un foc que va cremant fins que s'esgota.


Quin entrallat no vull desentrallar? Quin risc no vull còrrer i en canvi corro a arriscar-me una i una altra vegada? Forma part de la condició humana general o només de la meva condició humana? Lligams que no són tals?, present que no vol futur?, paraules que són buides o tenen fons? Sé que no sé res i això m'encanta i m'espanta. Aquest desconegut al que m'aboco. Aquest extrem de l'acantilat per on camino amb els ulls oberts per no caure... i si resulta que si m'hi llenço no hi ha una patacada sinó que em poso a volar...No, no, és impossible volar, sempre s'acaba a terra. Potser millor, doncs, tocar de peus a terra, fer marxa enrera i intentar viure de dolços i nostàlgics records una bona temporada. Prendre centramines per no destorbar els objectius prioritaris. No jugar, no ser lúdic, no ser amoral. Cony, però és que sóc fan de l'amoralitat, també m'agraden les paraules gruixudes i són políticament incorrectes. Un viatge al passat, passat llunyà o recent. Històries assassinades perquè no em matin. És això el que vull?