Parricidi fallit

Divendres, 14 de novembre 2008
Reus

Obre la porta de casa, porta una bossa de supermercat a la mà, a dins taronges i pa bimbo. La Mama ja no pot mastegar, les dents cada vegada les vol portar menys, perquè li cauen.

Va a veure la Mama. Ella és al llit, no es pot aixecar sinó és amb la seva ajuda i com no sap mai quan serà a casa passa cada vegada més hores sola al llit, esperant que ell arribi. De tota manera alguna vegada ha aconseguit llevar-se sola amb molt d'esforç amb els caminadors que té a l'abast al costat del seu llit.
- Hola Ru, on erets? - A comprar, et vaig a fer sopar i ara vinc.
Li xafa pa Bimbo i li posa en una tassa amb llet perquè s'estovi. Li porta, l'ajuda a incorporar-se i li dóna. Ella va molt a poc a poc, per la falta de dents i li cauen algunes gotes al cobrellit. Ell es posa nerviós.
- Mama, no veus que ho llences i ja podries menjar més ràpid que no tinc tota la nit!! I després a canviar-te...Tinc unes ganes que acabi tot això! D'una lleu patada aparta del llit les velles sabatilles de la Mama, brutes, quasi foradades de tan prima que és la sola.
Una vegada canviada, la tapa, li col·loca els caminadors a dalt de l'armari. Ella no se n'adona, està ja mig endormiscada.
-Fins demà, Mama. Ella ja no contesta. Li apaga el calefactor elèctric, no fos que hi hagués un curt circuit. Aquestes instal·lacions elèctriques tan velles poden ser perilloses. Surt de l'habitació, va a la cuina i agafa una cervesa de la nevera i dues llesques de pa bimbo amb formatge. Fa molt de temps que no cuina i la Mama cada vegada està més dèbil però no es queixa molt i ell ja menja al restaurant al mig dia. S'agafa una taronja, la pela a la cuina i tira les peles directament a la gran pila de bosses d'escombraries i deixalles al costat del celobert. Fa temps que no baixa les bosses però ni ho veu, no li molesten.
Se'n va al menjador amb una altra cervesa. Obre les cartes, una d'elles és del Banc Santander, és la targeta Visa que havia sol·licitat, se la posa a la cartera, va a la seva habitació i comença a preparar una maleta. Hi posa uns calçotets nous que treu de la bossa i la llença a terra. Va a parar al costat de tres calçotets bruts i uns quans parells de mitjons bruts i tesos. Fa un glop de la cervesa, posa a la bossa un texans Pedro del Hierro, una camisa i s'agafa una jaqueta també Pedro del Hierro. Prepara el necesser a on sempre li falta el desodorant, de fet ell pensa que la seva olor d'advocat és un plaer per els que són amb ell. La veritat és que a la zona del pis a on ell hi passa més temps, sobretot a la seva habitació que no ventila mai, empre hi resta l'olor enganxós de suor d'home que se't queda al nas, inclús un cop fora de l'àrea d'acció. Es despulla, es posa al llit, s'acaba la cervesa i la deixa al costat del cap del llit on hi ha una dotzena més de cascos de cervesa buits. Posa el despertador a les set i tanca el llum

Dissabte 15 de novembre 2008

Es lleva a les set. Es vesteix ràpidament, sense dutxar-se. Deixa la seva cambra sense arreglar ni el llit. Va a veure a la Mama, obre la porta sense fer soroll. Està dormint. Encén el radiador. Els porticons són tancats. Se la mira pel que creu serà l'última vegada. Ja porta assajant forces vegades deixar-la sola. L'últim cop va ser dos dies fora. Ella es va passar asseguda a la cadira els dos dies, sense menjar, ni prendre les medicines, tenia por que entrés algú a casa. No prendre les medicines pot ser mortal, és diabètica endemés de tenir 95 anys. No li diu res, tanca la porta de l'habitació i va a la cuina. Mentre s'està prenent un cafè amb llet a la cuina, sent
-Ru?, vine.
Deixa el cafè amb llet inacabat damunt del marbre, ple de gots, coberts i plats bruts i se'n va de casa fent el mínim soroll.

Deixa a la Mama sola, sense ajuda, sense avisar a ningú i se'n va esperant que a la tornada ser ja més a prop de gaudir de l'herència, que li pertoca per ser el fill varó, per haver tingut cura dels Papes durant dotze anys. Per tota la feina que ha fet com advocat de la família de forma gratuïta. La Mama ja no ha de ser més un impediment, és hora que es reuneixi amb el Papa i ell tenir la recompensa per haver estat tan bon fill. Com a advocat autoproclamat de la família i amb el beneplàcit de la Mama, sigui per voluntat pròpia en alguns casos i obligada pel terror en altres, ha aconseguit fer virgueries financeres i legals. El que més greu li sap és no poder mostrar-les als altres perquè puguin admirar el seu gran coneixement de les lleis. Es meravella de la seva intel·ligència i es col·loca ell mateix en el més alt escalafó de la família.

Dimarts, 18 de novembre de 2008
15:30 hores. Barcelona

S'està arreglant per tornar a la feina després de dinar, quan truca el telèfon. És la mare.
- Hola Meri.
- Hola mami, com estàs? Es fa un lleu silenci i s'adona que no està bé.
- Bé, bé, que pots parlar ara?
- És que tinc pressa perquè torno a la feina, què passa res?
- No, no, ja parlarem. Truco a l'Ingrid a veure si la trobo.
- Val, doncs ja et truco després mami. Un petó.
Penja el telèfon i continua arreglant-se.
- Qui era?, li pregunta el David.
- La mare que volia parlar. No està bé...
- Que li passa?
- Suposo que és per l'àvia. No t'ho havia dit però fa unes setmanes el tio Ruis la va deixar sola dos dies. Va estar asseguda i sense menjar tot el temps!
- Què fort!
La Meri es queda intranquil·la.
- Saps què? vaig a parlar amb la mare, ja arreglaré, si convé, la feina.
Truca a casa els pares.
- Hola mami, explica'm que passa, ja m'arreglaré el tema feina.
- Doncs mira, que aquest matí m'he aixecat amb mal pressentiment per l'àvia. Fa dies que li truco i no contesta, però com el Ruis moltes vegades ja no me la passa i no agafen el telèfon doncs ho he deixat córrer, però m'acaba de trucar la Berni que tampoc pot parlar amb ella i que va veure ahir cartes a la bústia del Ruis i avui n'hi havia més, o sigui que ens temem que hagi deixat sola a l'àvia. Estic trucant-lo al mòbil i el té apagat. Estic molt preocupada. Estem pensant amb el pare anar a Reus a veure que passa junt amb la Berni i el Carlos.
- Mare, saps què? Pujo i vinc amb vosaltres.
Abans d'arribar a casa els pares truco a l'Ingrid. Ja ha parlat amb la mare i em diu que l'Òscar també ha anat de pressa amb els pares, per veure que es pot fer per ajudar.

M'obren la porta. Hi ha molt excitament. La mare em parla de forma molt nerviosa. - Finalment ha pogut parlar amb el l'oncle Ruis.

- Què passa Cristina?
- On ets?
- Molt tranquil a una biblioteca, a Andorra
- Des de quan ets a Andorra?
- Des del dissabte
- I la Mama, qui la cuida?
- Ah!, no ho sé, suposo que ja hi deu anar algú. De fet hi ha dies que no dino a casa i quan torno veig que ha menjat alguna cosa. Algú hi deu anar. Jo la vaig deixar molt bé quan vaig marxar.
- Bé, bé, tinc pressa. La mare penja el telèfon.

Truca a la seva germana Berni per explicar el que li ha dit i decideixen que s'ha d'anar a casa la Mama.
La Berni parla amb l'advocat que li recomana que hi vagin amb els Mossos d'Esquadra. Per res no han d'entrar sols a la casa.
Parlen, discuteixen. La mare creu que els Mossos ha d'anar-hi immediatament. Berni és del parer d'esperar un dia. Han operat al seu marit aquest matí i tot és massa precipitat.

A mi em sembla que potser l'àvia ja no deu estar en bon estat i sóc de la mateixa opinió que la mare. El pare i l'Òscar també, però al pare agafar el cotxe per anar a Reus amb boira se li fa força impossible. Dubtem i finalment agafo el telèfon.
- Bona tarda. Els truco des de Barcelona. Creiem que a la meva àvia que viu a Reus li pot haver passat alguna cosa, ja que fa uns dies que no contesta les trucades, podrien enviar una dotació per veure si està bé? Té 95 anys
- Sí senyora, doni'm l'adreça.
- Viu amb algú?
- Sí, amb el meu oncle, però aquesta tarda hem pogut parlar amb ell, és fora i no ens va avisar.
- Hi ha algun veí a la finca?
- Sí, la germana de la meva àvia, però també és molt gran.
- Molt bé, enviem una patrulla i els direm alguna cosa?
- En quan temps els puc trucar?
- Calculi una mitja hora.
- Gràcies.

Penjo, ens mirem tots, ho hem fet. Semblava que donar un pas així era quasi impossible. Ens animem dient que és el millor que podíem fer. Així ho creiem però no sabem si pot portar conseqüències. Quan la mare li diu a la tieta, aquesta no s'ho pren massa bé, ja que ho hem fet sense ser a Reus. Té una por cerval al Ruis i li fa por prendre qualsevol pas en contra d'ell perquè no l'agredeixi d'alguna manera, al cap i a la fi el Ruis té el despatx al mateix edifici on ella viu.
Com el pare no es veu en cor d'anar a Reus i jo m'he promès no deixar la mare sola. aquesta vegada em toca a mi.

L' Ingrid ja ho va fer fa a l'estiu quan va acompanyar la mare, el dia que l'àvia estava ingressada a la clínica per haver tingut dues caigudes seguides, molt sospitoses ja que s'havia trencat quatre costelles i un dit. Aquella vegada fou força dura i dramàtica. El tio Ruis estava en fase aguda d'agressivitat i possiblement degut a la suposada esquizofrènia cridava a tothom. L'Ingrid es va enfrontar amb ell quan intentava insultar a la mare. La tieta va marxar plorant amb ulleres negres quan es va trobar pel carrer al seu cosí neuròleg, el Saureda amb qui es va desfogar i qui li va confirmar el dubte que tenien les germanes sobre el Ruis de que patia esquizofrènia. Els papes ho havien tapat sempre, inclús a elles, "pel que diran". Durant anys ell els havia fet xantatge per treure'ls sempre més i més diners. Va arribar a fer-se pagar pel papa per assistir a la Boda de la Berni. Ella recordava que de jovenets ell li havia confessat que a ell no li calia treballar, que els papes sempre li donarien tot i que com les germanes estaven casades, tot seria per a ell. Aquesta havia estat sempre la seva obsessió.




Passada la mitja hora truco novament als Mossos.
- Se'n sap alguna cosa de la patrulla que ha anat a veure a la meva àvia?
- Són allà,
han trucat, no contesten, però s'han posat en contacte amb uns familiars.
- No han entrat a la casa?
- No li puc dir ara, ja la trucarem l'informarem.
A tots els que som a casa el pensament és que l'àvia és morta.

La mare està preparant la bossa per agafar el tren. Marxarem a les 20:10 hores i ens quedarem a dormir a Reus en un hotel. Vaig recordant-li les coses que ha d'agafar perquè malgrat que està sencera té el cor en un puny. Passa l'estona. Hem de marxar i no truca ningú. Abans de sortir de casa torno a trucar als Mossos.

Dimarts 18 de novembre de 2008
17:30 hores. Reus

Un cotxe dels Mossos d'Esquadra aparca a Prat de la Riba, 89. Surten del cotxe dos mossos i una mossa. Se senten els característics sons dels walkie talkie.
Truquen el timbre del principal segona. No contesten. Una altra vegada, una altra, res. Truquen a tots els pisos. Se sent una veu
- Digui?
- Perdoni, som els Mossos d'Esquadra venim a veure a la senyora del principal segona però no ens obre. Obri, si us plau.
- Ara baixo.
Entren i van pujant al principal, mentre la M. Alba baixa del primer primera.
- Què passa agents?
- Ens han trucat que no obre la porta.
- És la meva tia, però no tenim claus. Truco a la seva filla que les porti.
Truca a la Berni que no agafa el telèfon.
- Vaig jo mateixa a casa la meva cosina a buscar les claus, viu a dos carrers.
Torna amb el Carlos i les claus. Pugen al pis de l'àvia. Un mosso agafa les claus i fent força trenca l'agafador de la porta.

El pis és totalment silenciós i fosc. L'olor és molt forta, de reclòs, ranci, brut. Obren el llum i el rebedor obre les portes cap al menjador, es veu el piano estimat de l'àvia que ha perdut la brillantor degut al pols perenne, hi ha unes plantes mortes. Damunt el piano hi ha l'assegurança de la targeta Visa que el Ruis es va emportar. Damunt la taula és ple de les medicines de l'àvia junt amb un manuscrit del Ruis amb la medicació de l'àvia. Cartes de bancs i altres papers omplen la taula. Sembla que algú hagi marxat amb pressa. Crida l'atenció entre el color polsós de la sala, una plata amb taronges brillants i fresques. És l'únic color que destaca.

Els mossos continuen entrant al pis. Entren a la saleta on dues butaques buides donen fe de les hores en què algú hi ha estat assegut. Tot és vell, brut, les butaques estan tacades. Una d'elles més que l'altre, suposadament la del Ruis, ja que està molt més enfonsada pel seu pes. Al peu d'aquesta butaca hi ha taques grans de líquid que hi ha caigut, restes de menjar i altres que no s'identifiquen fàcilment. Només destaca un objecte per no formar part d'aquesta decoració tant decrèpita. És la TV de pantalla plana que va obligar a l'àvia a comprar el passat estiu. Davant hi ha la cuina. Plats, vasos bruts, restes de menjar, bosses de pa de motllo buides o semi buides, la tassa de cafè amb llet mig plena que s'ha deixat amb les presses. Damunt de la cuina descansen paelles i olles que fa molt temps tenen menjar enganxat i no han tocat aigua ni sabó. A l'altre marbre un fogonet de resistències i al seu voltant la superfície és de color marró, podria ser restes de cafè. A la cantonada bosses i bosses plenes d'escombraries fent una muntanya, tetra bricks de llet llençats damunt les bosses, i peles de taronja recents. La pudor a pútrid és forta.

Continuen fins la porta del final que és tancada. Un mosso truca a la porta, però no contesta ningú. Els mossos es miren als ulls i assenteixen amb el cap indicant que estan preparats per obrir la porta. L'obren suaument. La pudor és insuportable. No se sent res i és tot a les fosques. Encenen el llum i veuen dins el llit l'àvia, tapada, amb els ulls tancats i es temen el pitjor. El tio Carlos ha tingut la valentia d'entrar amb els mossos i el que veu i respira és dantesc. L'olor sense haver-la sentit mai és de putrefacció, la reconeix com olor a mort. Un mosso s'atansa al llit i comprova que encara respira. Ràpidament truquen a l'ambulància. Arriben els infermers i amb mascareta destapen el cos de l'àvia. Està de cara amunt sobre els seus propis excrements d'aquests quatre dies de tortura, d'infern, els dies en que la portaven de forma lenta a una de les morts més terribles, la inanició i la deshidratació. Sense aigua, sense menjar, sense les medicines quines ganes tan fortes de viure per aferrar-se com ho ha fet a la vida, una vida que en els últims temps ha estat de maltractes físics i psicològics.
Els infermers comencen la seva labor, demanen tovalloles a la tieta que les treu d'allí on pot. Està tota humida. Primer és netejar-la per poder endur-se-la ràpidament a la clínica. La mouen, llavors de la seva boca surten sons molt dèbils de dolor. Queden esgarrifats quan descobreixen dues llagues importants als ossos del sacro. Continuen demanant més tovalles, aigua, sabó i la Mama continua amb els seu dolor tan profund que des del fons de la seva ànima li surten aquests sons esgarrifosos per primitius i alhora dèbils.
Quan acaben la dipositen damunt una camilla i se l'emporten amb l'ambulància.
La Berni dóna un cop d'ull a la cambra dels horrors abans de sortir. La calefacció elèctrica es encesa. Ha estat encesa aquests quatre dies. El balcó és entreobert per ventilar l'olor a sofriment, por i mort. El llit ens parla del cos que ha estat immòbil durant quatre dies. Una tovallola intenta tapar i no ho aconsegueix una gran taca de merda. Els caminadors són a dalt de l'armari. Roba bruta per terra de l'habitació. Insalubritat, abandonament. La fotografia dels Papes en el viatge de noces que presenten una noia de 19 anys, amb trets orientals, una pell blanca, tan blanca que fa llum amb un somriure de màxima felicitat i un noi de 26 anys amb cara de satisfacció i de no tenir por a res. Ell cuidarà a la seva Angeles tota la vida. La cara de la felicitat, de l'enamorament, de la nova vida, d'estrenar il·lusions contrasta amb la pàtina de pols enganxat que treu el brillo de la nova vida i aporta la grisor del final, de la mort.