Play it again Ottmar

Era una tarda de novembre. Ja hi era ell quan ella va arribar. Sempre hi era quan ella arribava. La puntualitat era una de les seves senyes. Feia dies que ni es veien ni sabien res l'un de l'altre. Sempre es tenien presents en més o menys intensitat, però ja havien arribat a un punt on no es feien mal, sinó només bé. Creien que estaven vacunats contra la humanitat que fluia entre ells.
Van xerrar ràpidament de les seves misèries i van competir a veure qui estava pitjor. Els dos consideraven a l'altre " un tu rai". Poc a poc la conversa va anar fent-se més positiva, més agradable. Solia passar entre ells que a mida que estaven junts i parlaven anaven buscant la part més lúdica i més plaent d'ells. Van passar dues o tres hores sense adonar-se'n, ho van fer quan la llum del Cafè va canviar i es va convertir en un ambient càl·lid que invitava a les confidències. Llavors ell va demostrar-li com pensava en ella i li va posar la cançó que ella li havia enviat feia temps i ni ho recordava. Era la seva música, Barcelona d'Ottmar Liebert. El detall, la va emocionar i va pensar que la vida és una cadena i en aquell moment sensacions passades i presents se li van unir en la seva persona i en la melodia de la seva vida.