Bcn - Alacant

Sis de la tarda menys cinc, pujo al vagó set de l'Euromed. Què bé una viatge llarg en tren, sola, gaudint els moments. Vaig preparada, porto l'ordinador, porto el llibre, una revista, aigua i ganes.
M'assec i obro l'ordinador per comprovar si puc connectar Internet, agafa senyals, però totes estan tancades. Bé, decideixo buidar tot l'MP3 i reomplir-lo de nou amb música nova que he baixat i encara no he escoltat. Arranquem i ràpidament arribem a la costa, túnels, penya-segats, pobles mariners. Sense adonar-me ja som a Tarragona. No sé ben bé quant ha passat, però se m'ha fet molt curt. Gent que baixa i gent puja, però no massa. Des de que hem sortit de Barcelona, sento la conversa, d'un noi amb la seva nòvia, parla molt malament el castellà, bé si parlés una altra llengua tampoc se l'entendria massa, sembla una mica entre lolailo i curtet. "Fea", li va dient tota l'estona, de forma carinyosa. També porta ordinador enxufat. A mi se m'acaba la bateria i l'apago. Descanso una mica, mirant el paisatge i quedant-me lleugerament adormida. Quina gust tanta estona per a mi sola, avançant amb el tren, veient com es va fent fosc. Aquestes petites coses són els plaers més grans. Arribem a Castelló, baixa més gent i no puja ningú més al vagó. Vaig escoltant música amb els cascos i llegint L'hora estelar de los asesinos, un nou plaer pels sentits. M'endinso en la lectura fins a València. Això ja són figues d'un altre paner. Estem més estona parats , ja són vora les deu de la nit i començo a sentir gana, ja falta poc per arribar, d'aquí 45 minuts seré a Alacant. Puja una noia que s'asseu en el seient de davant meu i un altre noi que s'asseu una mica més endavant. El ten arrenca, però ara va marxa enrere. Què curiós, penso que a lo millor ha de canviar d'agulles, però al cap d'uns kilòmetres d'anar de cul, m'adono que no he notat el canvi de vies, que ha fet. Estic ja una mica cruixida, el cul se m'aplana m'aixeco a llegir de peu, mentre estiro les cames. Estic una estona fent uns petits exercicis d'estirament discrets. Torno a asseure amb els auriculars i el llibre. De sobte notem com si s'hagués produït un xoc. Sembla que hagin de caure les maletes. Els poc que som ens aixequem mirant-nos, interrogant-nos amb la mirada, què dimonis haurà estat. Abans de parlar-nos el tren s'atura i les llums se'n van i tornen. No són les mateixes, són més esmorteïdes. Miro per la finestra i sembla que siguem en un túnel, de tan fosc com està. Comencem a parlar, Què ha estat? un xoc, diu algú. Surto a la plataforma a veure si des de la porta es veu alguna cosa, res, negre com la gola d'un llop. Només sentim el vent que xiula i el tren es mou, d'un costat a l'altre com si hagúes de descarrilar. Fa una mica de cangueli. Dic a la noia del davant: no ens diuen res, ja podrien explicar què ha passat. Sortim al passadís, se'ns ajunta l'altre noi que ha pujat a València i diu que arribarà tard a treballar. Em pregunto a qué es deu dedicar. El noiet de la fea, també es posa a parlar amb nosaltres i sense venir a compte ens diu que ve de Barcelona, de fer un càsting per un programa nou de la Cuatro, que es diu Factor X i que després de tres dies de proves ha quedat en el lloc 50 d'entre 7000 aspirants. Ens adonem que és molt innocent i que ha d'explicar aquesta aventura a qualsevol persona que se li posi pel davant. S'hi està a gust. Una aventura. L'altaveu: Señores pasajeros les comunicamos que debido al viento, se ha producido una avería en el tendido eléctrico que ha quedado inutilizado. No sabemos cuánto puede durar la avería. Les mantendremos informados. Queixes i més queixes, suaus. Començo a mirar a aquelles persones com més pròximes, fins a aquest moment no érem ningú els uns pels altres, ara comencem a conèixer noves vides, que difícilment podia imaginar minuts abans. Sortim a la plataforma, una agafa un cigarret. Jo també en vaig a buscar una. Fumem uns quants. El nostre grup som com a quatre o cinc persones. Venen unes noies que també volen fumar. Parlem. La noia que s'asseia al davant meu és amb qui sembla que puc tenir més afinitats. És diu Mª Jesús, viu a Alacant però treballa a València, és arquitecta, però està de funcionària a Hisenda tassant propietats. Té 45 anys, és soltera i se la veu solitària. Abans en deiem solterona. Decidim anar al bar a menjar alguna cosa. Jo, francament, ja tinc molta gana. Al vagó cafeteria ja hi ha ambientillo. Un grup de nois i noies, estan xerrant i rient. Anem a demanar a la barra, l'ambient és realment festiu, deuen ser les 11:45, aproximadament. Ens conviden a un sandwich i una beguda. Bec una cervesa. El noi del càsting es posa a cantar, sembla el Bustamante, no té vergonya, llavors apareix un home d'uns cinquanta anys, amb armilla i barret d'ala, bastant rarillo i ens informa que ell també s'ha presentat a un càsting per a un creuer i que es més internacional perquè canta en anglès i ens ho demostra. De Frank Sinatra són les cançons amb que ens deleita. Una altra noia diu que va a buscar la guitarra. Jo proposo una partida de cartes, si és que algú en té. Jo en tinc, diu una noia, però la guitarrista arriba i les cartes no. Música en directe francament bona. Veu d'àngel. La MªJesús i jo ens apartem i comencem a parlar de les nostres vides. Recordem els col·legis de monges, del vent de quan érem petites. Ella és de Teruel, encara que ara visqui a Alacant. Memòries conjuntes en el temps i tan diferents.


Tornem al nostre vagó a la plataforma a fumar. Ens segueixen les dues noies d'abans, el noi de València i el del càsting, Samuel. Tenim molt temps, massa, son ja les 12:30 i ens informen que vindrà una locomotora que ens portarà a Alacant. No concreten temps. El Samuel aprofita per explicar-nos la seva vida. Està agraït a les monges que el van treure d'un ambient molt agressiu, d'un pare i padrastre que el pegaven a ell i als seus germans. Té 19 anys i fa un any que s'ha tret la ESO, quan de petit el consideraven borderline. S'ha enrolat a l'exèrcit per poder passar a la guàrdia civil i estudiar batxillerat, d'altra manera no s'ho pot permetre. Després vol dedicar-se a ajudar a dones maltractades. Tot un exemple d'humanitat, de la més bàsica. M'emociona la capacitat de superació que demostra. És tan ingenu!


De cop es fa llum. Ha arribat un equip per intentar arreglar l'avaria. De la locomotora, res de res. Miro per la finestra i estem en un corredor de parets altes. Per això no veiem ni una llum. El que em sobta és que veig la lluna, entre núvols, mig desfets. Abans l'he buscada i no l'he trobada. Estem molt cansats. Ja deu passar de les dues de la matinada. La gràcia ja s'acaba. Comencem a notar cada cop més fred. Vaig a intentar dormir, els dic, i es desfà la reunió. Ara a veure com ho farem. M'assec, em tapo amb l'abric. Quina incomoditat. M'arronso en els dos seients i em poso l'¡abric com una manta. Finalment sentim la locomotora. Al cap d'una bona estona, notem el cloc, cloc..., com s'enganxa. Poc a poc, molt lentament ens comencem a moure. Por de que torni a parar. Tornem a veure llums de cases i avancem. Parem dues vegades a pobles. i al final arribem a Alacant. Són les quatre de la matinada. Estem gelats, cruixits i al sortir del tren ens acomiadem com si fóssim vells amics. La MªJesús es queda amb mi. No hi ha un sol taxi i fa un vent gelat. M'indica per on està l'hotel. Ens comuniquen que estan venint taxis. S'espera amb mi, malgrat que li dic que se'n vagi que ja m'espavilaré. Agafem un taxi, l'acompanyo a casa seva que va de camí i arribo a l'hotel.


Nit curiosa, fantasmagòrica, estranya. Com un parèntesi, com un somni, que no fos real. Ho era.