Pren-t'ho com vulguis

Cada vegada estic més convençut de la inajornable necessitat de dir prou d'una vegada per sempre. Afirmar i admetre que ens fan anar per on volen, ja ha deixat de ser un consol per esdevenir un autèntic motiu de revolta. Tot i això, encara avui, quan hom sent a parlar de revolta no sap ben bé on situar semànticament el terme. La revolta té una espurna de seducció, d'ira, de desig, però a la vegada, un fortíssim i insubornable tel d'esperança i de fe... revoltem-nos!
Potser alguns dels lectors pensarà que jo, quan parlo de revolta tinc present la imatge de les barricades o de la lluita a cara descoberta i sense quarter que hom fa fer sortir de l'armari al seu dia: no! Tot plegat em sembla molt més simple, molt més amable, que això... Un dia d'aquesta setmana vaig sortir a fer quatre compres per la ciutat. De sobte, i sense fer-m'hi gaire, un sentiment d'angoixa em va embargar de sobte. En cosa de pocs minuts em vaig sentir revoltat per partida doble.
Estava badant davant de l'aparador d'una cèntrica llibreria de Sabadell quan tot d'una, se'm va acostat una persona, a qui feia temps que no veia, a saludar-me. El meu interlocutor és un senyor nom del qual em caldria escriure amb negreta, tot i que donada la seva innata discreció omitiré esmentar. Per situar-lo em limitaré a dir que és una personatge la vida del qual sempre ha girat a l'entorn de la cultura en el seu mil-i-un semblant i de manera molt significativa i concreta a tot el que fa referència al món de la Sardana i Sabadell. La seva salutació fou força explícita i poc convencional: hola, quina llàstima que ens falti tant temps i calers per satisfer la lectura i compra de llibres, oi? Vam intercanviar unes breus paraules com correspon a dues persones que fa dies que no es veuen. Quan va acomiadar-se de mi, va entrar a l'interior de l'establiment; jo ja me n'havia adonat abans: els seus ulls ja em descobriren que en portava alguna de cap. I és que, vés per on, em trobava just al davant d'un d'aquells pocs caps que parlen pels ulls...
En tornar a estar sol, vaig iniciar la meva ruta acompanyat pel record serè i intel·ligent de l'home de qui acabava d'acomiadar-me. Aquest pensament però, em feu poca estona de companyia. Just en girar la cantonada, la insultant portada d'un llibre em va trencar les oracions. Sense haver de fer un esforç intel·lectual massa generós, vaig sentir-me revoltat pel barroer reclam que duia imprès a la portada l'exemplar exposat en una lleixa de la llibreria. Posats a obviar coses, l'autor del llibre, ara tampoc ve a tomb i no pas pel motiu que he reservat l'anonimat a l'escriptor anterior, sinó per tot el contrari: "más de 300.000 ejemplares vendidos"; "yo le haré rico y famoso en 15 días". En escassament trenta segons la meva consciència havia passat de l'admiració més sincera al menyspreu més solemne i corsecador... Em vaig revoltar en secret (cosa la qual, i com a contrapartida, em fa sentir que encara sóc viu). Com podia ser que just encetat el Segle XXI, encara ens deixéssim ensarronar amb tanta candidesa? Com pot ser que encara siguem còmplices d'una societat disposada a blasmar, sorollosament, d'un home que va escatimar-nos un penal diumenge passat i fem el joc a un altre capaç de preparar una guerra amb total impunitat? Quants autors de literatura en majúscules assoleixen vendre 300.000 exemplars a la primera bufada. Sense anar més lluny, quants n'ha venut o en vendrà en tota la vida, la serena intel·ligència de l'amic amb qui acabava de parlar?
De tot immers en aquesta indignació somorta i incipient i després d'una cinquantena de passes mal comptades: segon motiu per la revolta! Vaig topar-me amb la propaganda d'un centre docent d'aquells que prometen convertir en quatre dies l'ase de cal Sanahüja en un Einstein de solera. La barroera argúcia publicitària de què es valia el centre per atraure l'atenció dels alumnes va remoure'm de l'encèfal fins la més remota ungla dels peus. Entre tots els alumnes que es matriculessin abans d'una data concreta, se sortejaria la possibilitat de poder compartir un àpat, juntament amb set persones més, amb una cantant de nova fornada; una cantant d'aquelles que comencen a prendre la mida de les samarretes amb què es guarneixen, tres dits per damunt d'on se'ls hostatja el melic... Si ja és prou reprovable que un Centre educatiu premiï als seus alumnes mitjançant un sorteig del tot aleatori i atzarós, encara ho és més quan aquest, té tan poc a veure amb els resultats acadèmics que prometen garantir. Si el mateix sopar el fessin amb qualsevol membre destacat d'una disciplina de caire intel·lectual: un poeta, un músic, un geògraf, un paleontòleg... hi hauria empentes per acudir-hi? En quin món vivim?
Potser sí, que cada poble té el govern que es mereix... però (refot!) quin mal hem fet nosaltres que se'ns imposi una penitència tan cruel? Quan pagarem el darrer venciment d'aquesta compra?