Por al record

L'Alba es tanca a l'habitació. No hi ha ningú a casa seva; està sola. No sap què ha de fer, està cansada de no fer res. S'asseu al llit i mira la paret blanca. En veure aquest color, tots els seus pensaments s'esfumen, com si una bufada d'aire els estirés fins a dur-los a llocs inexistents, ara, per la seva ment. No pensa en res, pensa en blanc. Té la mirada perduda en aquella paret blanca, impecable i lluent. La seva mirada ja no veu res, s'ha perdut dins aquell blanc. S'atura el temps per uns moments, el rellotge ja no compta els segons ni els minuts...silenci profund, tranquil.litat total.
De sobte, una imatge interrop aquell plaer de solitud i tranquil.litat. No...aquella imatge és la responsable de tots els seus patiments en aquest moment. Intenta no pensar-hi, tornar altre cop a aquell màgic plaer. Però una mena d'eco retorna la imatge a la seva ment una i altra vegada. I precisament en aquell moment, quan en la seva ment es confonen la realitat i la imaginació, un paradís regnava en plenitud a tots els seus pensaments desde feia un instant...pensaments que s'estaven esfumant tan aviat com havien aparagut. Ella, però, es manten forta davant totes les horribles sensacions que li provoca tot allò. Mira fixament la paret blaca, ara convertida en una imatge dolorosa. Per uns moments desitja arrencar-se els ulls amb les seves pròpies mans, però no serviria de res, ja que el record no es veu, es sent. Tremolors, que fan que el seu cos es mogui bruscament. Llàgrimes que comencen a rodar galta avall.
S'aixeca del llit, sense perdre en cap moment el punt que tenia fixat a la paret blanca.''No!'' diu baixet, sense força. Ara, impotent i fràgil davant la blanca paret, Alba comença a moure's lleugerament, cap endavant i cap enrera...sense moure els peus d'enterra. I com si una mà inexistent l'empenyés, amb tan sols el dit petit, Alba perd l'equilibri i cau. On és el paradís que hi havia a la paret blanca? On queden totes les sensacions de plaer? Aixeca una mica el cap i mira la paret. La mirada no transmet res, tan sols és la mirada d'una noia trista, una noia fràgil, dolguda. El diàmetre de la nina negra dels seus ulls augmenta. Desitja que tot desaparegui, que tot se'n vagi, que res existeixi. Alba deixa anar un crit fort, un horrible crit de desesperació. Un crit temorós, feble davant qualsevol cosa...doncs és tan sols un crit que ella deixa anar desde el més íntim interior, desde els seus més profunds pensaments...i crida com si aquest fós el seu últim alè, deixant anar tot l'aire dels seus pulmons.
Alba acota el cap vençuda per la força del seu record, aquell que mai podrà esborrar. S'adorm i el rellotge torna a funcionar, la vida segueix i ella només ha d'intentar tirar endavant.


diaclau