poema exhibionista o mort literària

quan a un ja no li queden forçes, ni tan sols un crit, ni un esgarip pot pronunciar per demanar ajut, es deixa morir, absent del món indiferent i de la vanitat que regna dins les quotidianitats més abominables.

Sorprens sempre, mestre de l'alquímia dels mots!

gypsy

(no poso valoracions, per evitar problemes ni per rebre comentaris indecents)

Saps que la teva poesia per a mi, és en el lloc més alt.

petons sincers, amic!!

crack, nen!

... és com si acollonissis al lector, com si pretenguessis quedar-te amb ell... almenys aquesta és l'estranya sensació que sento al llegir el punt final. Com d'una encantadora presa de pèl.
vaig a llegir-te més...

abraçades ensucrades i adormides...!!

PS: i si... la dolçor és soluble en mi... aparentment no semblo ser massa ensucrada...
suposo que se m'ha de tastar!! ;-)

Extremadament ORIGINAL i la vegada tan vertader, estimat poeta....
Ens emporten dolços somnis, entre mots estripats que a cops no es dibuixen sobre el paper... la mort guanya quan no és recorda, nosaltres recordam cada mot, cada gota de pluja i alguns sentiment. Ets increïble, és el que et puc dir, es del que puc parlar...
un peto dolç de vidre trist!
Et segueixo....;)

Bo! En mig del poema, l'humor!
I tot un mon apuntat que queda en mans de la imaginació...

A reveure,
SB