Pinetó de Morna

Un relat de: leonardo
Encara no havia pujat a Sant Joan, no podia, no volia veure la catàstrofe, em resistia a la pèrdua, no donava crèdit a les notícies que diàriament desgranen els efectes devastadors del que segur que ha estat el pitjor incendi que ens ha assolat els darrers anys.
Des de la vénda des Codolar de Sant Llorenç a la de Morna de Sant Carles de Peralta s’estengué creuant la serra de sa Mala Costa per les véndes de s’Almànguena i Cas Serres de Sant Vicent de sa Cala i les de Cas Cavallers, Cas Ripolls i es Murtar de Sant Joan de Labritja per anar a morir a la vénda de Cas Negres quasi tocant la mar al port de ses Caletes i la cala d’en Serra, i s’aturà miraculosament als peus de sa Talaia de Sant Vicent.
Des de les planes d’Atzaró i Morna en direcció nord-est cap al port de ses Caletes, el bocí més oriental des Amunts, 1.576 hectàrees de boscos cremats, arrasats, destruïts, calcinats.
Valls de cendra i fum, perfils incandescents, muntanyes de foc, avivat per un vent sec que feia volar sense control les pinyes incendiàries. Els boscos, emboscats, vençuts per l’avidesa de les flames que anaven deixant al seu pas un rastre de desolació, desesperació, destrucció i desesperança. Centenars de famílies mobilitzades lluitant desesperadament contra les flames, vigilant les seues cases, resistint-se a abandonar-les fins a l’última esperança, en molts de casos contravenint les ordres rebudes, arriscant la seua pròpia vida.
Més de quinze milions de metres quadrats entre valls, cims i cimerols, puigs i pujolets, poblats per milions de pins, savines, mates, coscolls, ginebres, cepells, romanins, argelagues, frígoles bordes, frígoles veres, herbes de les abelles, esteperes, arbocers...
Terra de genetes, marts, eriçons i conills, falcons, xoriguers, mussols, olibasses, cegues, tords, mèrleres, abelles i abellerols, puputs, caderneres, tortes, perdius i sargantanes.
Quanta vida s’ha destruït? Es parla que l’àrea cremada suposa el 2,6 % de la superfície d’Eivissa, el percentatge és molt més preocupant respecte a la massa forestal de l’illa. Ens acaben d’extirpar un tros d’un dels nostres pulmons que generava unes 15.000 tones d’oxigen a l’any i era capaç d’absorbir al voltant d’uns 40 tones de C02 (per cada pi) cada any.
Pensava en totes aquestes coses mentre conduïa per la carretera de Sant Joan quan, en travessar les planes de Morna, els meus ulls s’enfilaren puig Gros amunt per veure com una taca marró negrosa s’havia apoderat de bona part dels cims. Conforme avançava, una sensació de tristor i de ràbia varen fer que apagàs la ràdio i guardàs silenci. Un silenci respectuós que vaig guardar durant tot el trajecte fins a sa Cala de Sant Vicent. Obertes les finestretes l’aire em portava el perfum d’aquell paisatge de mort que s’endinsava des del puig des maçons, a la falda del poble de Sant Joan, fins a Sant Vicent.
De sobte, al recer d’un tros de paret de pedra morta mig derruïda, una clapa verda, com un oasi dins la negror, em va fer baixar del cotxe per atracar-m’hi caminant.
Era un pinet bord que s’havia salvat de les flames. Espantat i trist després d’haver perdut tots els seus, recelós de la meua presència que l’inquietava, em va preguntar tot indignat:

“- Per què?
Els meus majors em contaren històries d’un altre temps en què els pagesos eivissencs vivien en harmonia amb el seu entorn: camps i boscos que conreaven i explotaven d’una forma natural. Obrint camins, trencant la vegetació de zones determinades dels puigs que parcel·laven en feixes suportades per les singulars parets de pedra seca. Desenvolupant tota una petita indústria del bosc construint sitges, forns de calç i de quitrà. El bestiar hi pasturava, no hi feien falta guardaboscos, sortien a caçar amb els seus cans i vigilaven cada un dels racons dels nostres boscos, talaven els arbres i les rames caigudes per fer-ne llenya, coïen els fruits silvestres, les plantes aromàtiques, la mel de les abelles, anaven a buscar pebrassos... Però ara tot ha canviat, m’explicaven, les finques s’han abandonat, l’home del segle XXI ha donat l’esquena als camps i boscos i el que és pitjor els ha “protegit” damunt dels papers, però sense dotar-los de cap protecció real i efectiva, donant com a resultat: la deixadesa i l’oblit... Tan sols ens visiten inconscients que posen en perill la nostra supervivència”.

Davant la contundència dels seus arguments i en veure’l tan abatut li vaig prometre que donaria veu al seu lament, a la seua angoixa, esperant que el ressò del seu clam mogui les consciències de tots els eivissencs i les eivissenques que les administracions competents prenguin les mesures necessàries per recuperar i protegir eficaçment els nostres boscos. Mentrestant jo cuidaré de tu, pinet, estimat pinetó de Morna!

Comentaris

  • Molt bon relat![Ofensiu]
    brins | 09-07-2011 | Valoració: 10

    Una descripció magnífica i aterradora de com poden morir els boscos, de com poden ser arrasats i destruïts pel foc, i de com un sol arbret verd pot ser un signe d'esperança.

    En aquest relat, no hi has abocat tan sols sensibilitat, també l'has emplenat de grans coneixements lingüístics; està molt ben estructurat i conté un ventall de vocabulari excels. Et felicito molt sincerament,

    Pilar.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: