Píndoles de vida

Un relat de: Lluís Pagès
En Blai i en Xesco són dos amics jubilats amb molt sentit de l’humor. Des que a la residència d’avis els van dir que fer anar el cervell era vital per gaudir d’una vellesa amb plenitud, se les empesquen totes per fotre-se’n del mort i de qui el vetlla. S’han adonat que barrinant sobre sortides de paraigües fa que retornin a la grisa quotidianitat de la residència com si els haguessin fet un massatge a l’ànima, ben bé com nous.
S’acosten a la tanca que els separa de l’obra de torn del carrer. En Blai fa un xiulet que fa que l’obrer s’atansi.
- Perdona, que em sabries dir a qui agrada més la feina? – li llença la pregunta al sorprès paleta, que no sap reaccionar prou de pressa. En Blai li respon.
- Als jubilats, sens dubte. Els apassiona el pencar: es passen hores i hores contemplant com treballen els altres, fascinats pel moviment de terres, de grues i de peons.
En Xesco comença a riure, i contagia l’interpel•lat quan entén la vis còmica de la resposta. Reprenen el camí segurs d’haver fet feliç algú.
- I com el tenim, el grip, aquest any? És gaire virulent? – es pregunta un d’ells en veu alta.
- I ca, una titiuada, que es veu que només la palmen els vells.
- Tranquils, doncs! Estem salvats! – i es miren de reüll amb la mà tapant-se la boca.
En Xesco es treu una pastilla efervescent i la suspèn en un got d’aigua:
- La vitamina C reforça el sistema immunitari, i això no fa mai nosa – però es queda mirant el fons del got, com encantat.
En Blai se’l mira encuriosit.
- Ep, mestre, que sembla que es dissol – li etziba, foteta.
- Acabo de barrejar dues substàncies i estic detectant un sobreescalfament sobtat – i els dits que envolten el got li ballen com si es cremés.
- Alerta! Sona perillós – li diu en Blai, sorneguer.
- Hi ha una bullidera desfermada que no sé com aturar, els símptomes són els d’una explosió imminent; no t’enganyo, tinc una intuïció professional, no les tinc totes ... – i la cara se li ha posat blanca com el paper, amén d’una seriositat hieràtica.
En Blai ha quedat mut, pinten bastos.
- Però... que avorrida seria la vida sense una mica d'incertesa, no et sembla? – i d’una glopada, en Xesco s’empassa el contingut del got i queda paralitzat, com en estat de trànsit.
En Blai es du les mans al cap, i tanca els ulls mentre espera un final de traca i mocador. Però el seu amic reacciona abans.
- Aquesta vitamina C efervescent cada vegada la fan més teatrívola – i li pica l’ullet al seu amic, sense esquivar el merescut cop de gorra que li propina a l’espatlla, engegant-lo a dida.
Així que arriben al Centre d’Atenció Primària, en Blai li diu a la infermera de guàrdia:
- Exigeixo una recepta per combatre una droga que m’està matant.
- Què diu ara? Que potser s’ha excedit en la dosi? – esverada, els ulls com unes taronges.
- Exacte: una sobredosi de temps – i la cara de pomes agres de la noia es transmuta a un somriure maliciós. Uns altres avis amb ganes de gresca, és ben bé que canalla naixem i canalla ens tornem.
- Ho sento, hauran de venir demà, estem fora de l’horari d’atenció al públic.
- Cordills, jo sempre arribava tard a la feina, era com un càstig – exclama en Xesco, recolzant-se sobre el taulell.
- Com s’ho feia, doncs? Amb això del control presencial, ja se sap… - pregunta, encuriosida, la infermera.
- Molt senzill, aquells dies que arribava tard feia mans i mànigues per sortir més d’hora, ho dic bé? – i se la mira seriosament fins que no pot més i fa un somriure burleta.
La parella s’allunya del centre agafats per l’espatlla. S’aturen per reposar el cos, que no la llengua.
- I això que tenia una feina de somni – detalla en Xesco.
- Quina sort que heu tingut alguns! Jo no puc dir el mateix – es lamenta en Blai.
- Bé, no t’ho creguessis pas: la titllo de somni perquè havia d’estar ben adormit per creure-m’ho! – i segueixen fent el volt amb els ossos que comencen a cruixir-los, qui sap si de la passejada o de vinclar-se cap endavant quan reaccionen a una fotesa.
L’estona que segueix és un silenci fictici, estan rumiant la que diran a continuació en un exercici d’inspiració i originalitat sens fi.
- Sóc l’home més feliç del món: tinc una gran família que m’estima – diu en Blai.
- Jo també – respon de seguida en Xesco.
- La meva està molt pendent de mi, em tracta a cor que vols, cor que desitges.
- La meva també – es referma en Xesco.
- Ens reunim sovint, estem tots molt units.
- Com la meva – insisteix en Xesco.
- Viuen per aquí?
- És clar, a tres carrers.
- Ah, aquí et guanyo en felicitat: la meva família viu en una altra ciutat! – i la perplexitat inicial d’en Xesco deixa pas a una mirada de complicitat humorística.
Abans d’acomiadar-se, encara tenen corda per a una darrera broma.
- Vas veure la darrera manifestació? “Lluitem per la pau!” Com pot ser? Els que lluiten per la pau no tenen pesquis, que no veuen que estan davant d’una incongruència claríssima! Lluita i arribarà la pau? El que arribarà és un enfrontament de pebrots si seguim alimentant l’espiral de la violència! – salta en Xesco, indignat.
- Tens raó. És un contrasentit. És com si un actor, o una actriu, porno defensés la virginitat, qui se’l creuria? – pixant fora de test, en Blai aporta el seu gra de sorra.
- Saps quin és el problema? Que els homes tenim un cervell i un penis, però no hi ha prou sang per fer-los anar a la vegada! Aquesta és la mare dels ous! – i la declaració d’en Xesco fa riure el seu amic. Quan s’asserena, en Blai rebla el clau hilarant.
- Ah bé, sí, bé ... però això té solució quan un es fa gran.
- Tu creus? – fa en Xesco, intrigat.
- Clar, aleshores només podem fer anar una sola cosa – i es miren a la cara i tornen a esclafir de riure.
Encaixen abans de perdre’s pels passadissos de la residència. Reposaran una estona abans de sopar, quan reprendran la conversa. Han descobert l’elixir de l’eterna joventut, les vertaderes píndoles de vida.


Comentaris

  • Quina faena tenen els jubilitat? Mirar i criticar...[Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 16-03-2020 | Valoració: 10

    Bona amistat tenen en Blai i en Xesco... que en tot el relat, m'ha fet riure molt, en totes les situacions que tenien, sobre les píndoles de vida. Ho has descrit molt bo i molt original.
    La meua enhorabona.
    Perla de vellut

  • Guarda-me'n una![Ofensiu]
    Nil | 13-03-2020 | Valoració: 10

    El fet que treballi a l'aire lliure, com a jardiner, em permet copsar tota mena de gent que va amunt i avall. Els jubilats, sobretot els del sexe masculí, són els que més hi concorren. Els veus passar, algun amb el gaiat a la mà, xerrant sobre qualsevol tema d'actualitat. Alguns s'aturen í et comenten això i allò com si fossin tècnics en la meva professió, altres fan acudits masclistes, o posen verds als polítics. Altres et diuen que ets jove i "macu" i en acabat et pregunten si estàs casat... Frustrant deu ésser... ésser gai i iaio alhora. Les teves Pindoles de vida és el millor antidot contra la depressió que comporta per algunes persones el fer-se gran.Per què la solitud no és gens recomanable quan s'arriba aquesta edat en que, poc o mol tothom, és torna invisible. Per això cal, en aqueixa etapa de la vida, tenir bon sentit de l'humor, i tu sense haver-hi arribat encara, ho has tingut obsequiant-nos amb aquest esplèndid relat. salut, Nil.

  • Caram![Ofensiu]
    brins | 11-03-2020 | Valoració: 10

    Quines píndoles tan fantàstiques coneixen aquests dos amics! Tant de bo que les tinguessin a la farmàcia.
    M'ha encantat aquest relat tan ben escrit, conté molta imaginació i, alhora, força realitat, d'avis com el Blai i en Xesco, n'existeixen. Jo els envejo perquè a mi m'és impossible tenir tan bon humor; segurament que sóc massa seriosa, però no ho puc evitar...

    Gràcies, Lluís Pagès, per la bona estona que he pogut passar llegint el teu relat.

    brins

  • Contagi[Ofensiu]
    Lluís Pagès | 11-03-2020

    Benvolguts lectors,

    agraeixo els vostres comentaris, m'ajuden a seguir escrivint, gràcies de tot cor!
    He escollit la capçalera de "Contagi" no per fer-ne un acudit fàcil en els temps que corren, de cap manera. L'he escollida perquè el millor de tenir el sentit de l'humor no és tenir-ne, el millor és compartir-lo, fer que qui t'envolta se'n contagiï i somrigui amb tu. Els meus relats en to d'humor pretenen transmetre un estat d'esperit que ajudi a fer més suportable l'existència, que contagiï ganes de veure la vida per la banda de l'ampolla mig plena. Com molt bé dius, Montseblanc, no sempre és possible d'assolir-ho (un alegria sostinguda tampoc és sa, cal saber estar a les verdes i a les madures), però sí que podem ajudar a superar els estats d'ànim més o menys decaiguts contagiant les nostres reserves de bon humor.
    PD: Montseblanc, això dels xuixos amb qualitat reduïda després d'un guardó és un clàssic de la llei de l'oferta i la demanda. El premi fa augmentar la demanda, el que provoca un augment de la producció, amb la conseqüent baixada de la qualitat del producte. Vaig saber d'un flequer que coïa un pa amb llenya que hi cantaven els àngels, però sempre en feia els mateixos quilos. La gent feia cua davant la botiga i, quan s'acabava el gènere, abaixava la persiana i fins l'endemà. En tenia prou per viure i mai va sacrificar la qualitat excelsa del seu producte per una producció massiva que hauria dut associada una pèrdua de qualitat. Molt pocs poden resistir-se a la temptació de fer-se rics de la nit al dia, i la teva botiga de xuixos no se n'escapa. Potser el millor és acostar-se per la botiga i dir-los el que penses, que han espatllat el xuixo, a veure com reaccionen. Ja em diràs el què... gràcies!

  • Píndoles[Ofensiu]
    Montseblanc | 10-03-2020

    Viure la vellesa amargats i tristois o fer humor de tot el que se’ls hi posi per davant. Està clar quina és l’opció que han triat els teus dos protagonistes. El que passa que no tothom és capaç de veure el cantó còmic de la vida, només uns quants afortunats tenen aquesta sort. I afortunats també els que estan al seu voltant. Com nosaltres els lectors, que et tenim a tu amb aquest bon humor que ens arrenca somriures.

    (P.D. Això no té res a veure però que sàpigues que, des que els meus xuixos preferits van estar escollits els millors del món, ara són més petits i tenen menys crema a dins. Potser ho fan pel bé dels consumidors...)

  • Viure [Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 10-03-2020 | Valoració: 10

    Aquesta parella han trobat una bona forma de viure. I tu has trobat una perfecte manera d’explicar-ho. Les píndoles de vida són aquelles que ens fan pessigolles, i aquest relat en fa. Reflexions, realitat social i humor, una gran amanida. Una forta abraçada, Lluís.
    Aleix

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Lluís Pagès

174 Relats

457 Comentaris

208140 Lectures

Valoració de l'autor: 9.76

Biografia:
Vaig néixer a Barcelona l'any 1964. Sóc químic i treballo a la indústria farmacèutica catalana. A banda d'escriure, sóc un gran aficionat als escacs, la música clàssica, el jazz i el col·leccionisme de llibres antics de química. Els relats humorístics són els meus preferits, potser perquè són els més difícils d'escriure.