Píndoles de vida

En Blai i en Xesco són dos amics jubilats amb molt sentit de l’humor. Des que a la residència d’avis els van dir que fer anar el cervell era vital per gaudir d’una vellesa amb plenitud, se les empesquen totes per fotre-se’n del mort i de qui el vetlla. S’han adonat que barrinant sobre sortides de paraigües fa que retornin a la grisa quotidianitat de la residència com si els haguessin fet un massatge a l’ànima, ben bé com nous.
S’acosten a la tanca que els separa de l’obra de torn del carrer. En Blai fa un xiulet que fa que l’obrer s’atansi.
- Perdona, que em sabries dir a qui agrada més la feina? – li llença la pregunta al sorprès paleta, que no sap reaccionar prou de pressa. En Blai li respon.
- Als jubilats, sens dubte. Els apassiona el pencar: es passen hores i hores contemplant com treballen els altres, fascinats pel moviment de terres, de grues i de peons.
En Xesco comença a riure, i contagia l’interpel•lat quan entén la vis còmica de la resposta. Reprenen el camí segurs d’haver fet feliç algú.
- I com el tenim, el grip, aquest any? És gaire virulent? – es pregunta un d’ells en veu alta.
- I ca, una titiuada, que es veu que només la palmen els vells.
- Tranquils, doncs! Estem salvats! – i es miren de reüll amb la mà tapant-se la boca.
En Xesco es treu una pastilla efervescent i la suspèn en un got d’aigua:
- La vitamina C reforça el sistema immunitari, i això no fa mai nosa – però es queda mirant el fons del got, com encantat.
En Blai se’l mira encuriosit.
- Ep, mestre, que sembla que es dissol – li etziba, foteta.
- Acabo de barrejar dues substàncies i estic detectant un sobreescalfament sobtat – i els dits que envolten el got li ballen com si es cremés.
- Alerta! Sona perillós – li diu en Blai, sorneguer.
- Hi ha una bullidera desfermada que no sé com aturar, els símptomes són els d’una explosió imminent; no t’enganyo, tinc una intuïció professional, no les tinc totes ... – i la cara se li ha posat blanca com el paper, amén d’una seriositat hieràtica.
En Blai ha quedat mut, pinten bastos.
- Però... que avorrida seria la vida sense una mica d'incertesa, no et sembla? – i d’una glopada, en Xesco s’empassa el contingut del got i queda paralitzat, com en estat de trànsit.
En Blai es du les mans al cap, i tanca els ulls mentre espera un final de traca i mocador. Però el seu amic reacciona abans.
- Aquesta vitamina C efervescent cada vegada la fan més teatrívola – i li pica l’ullet al seu amic, sense esquivar el merescut cop de gorra que li propina a l’espatlla, engegant-lo a dida.
Així que arriben al Centre d’Atenció Primària, en Blai li diu a la infermera de guàrdia:
- Exigeixo una recepta per combatre una droga que m’està matant.
- Què diu ara? Que potser s’ha excedit en la dosi? – esverada, els ulls com unes taronges.
- Exacte: una sobredosi de temps – i la cara de pomes agres de la noia es transmuta a un somriure maliciós. Uns altres avis amb ganes de gresca, és ben bé que canalla naixem i canalla ens tornem.
- Ho sento, hauran de venir demà, estem fora de l’horari d’atenció al públic.
- Cordills, jo sempre arribava tard a la feina, era com un càstig – exclama en Xesco, recolzant-se sobre el taulell.
- Com s’ho feia, doncs? Amb això del control presencial, ja se sap… - pregunta, encuriosida, la infermera.
- Molt senzill, aquells dies que arribava tard feia mans i mànigues per sortir més d’hora, ho dic bé? – i se la mira seriosament fins que no pot més i fa un somriure burleta.
La parella s’allunya del centre agafats per l’espatlla. S’aturen per reposar el cos, que no la llengua.
- I això que tenia una feina de somni – detalla en Xesco.
- Quina sort que heu tingut alguns! Jo no puc dir el mateix – es lamenta en Blai.
- Bé, no t’ho creguessis pas: la titllo de somni perquè havia d’estar ben adormit per creure-m’ho! – i segueixen fent el volt amb els ossos que comencen a cruixir-los, qui sap si de la passejada o de vinclar-se cap endavant quan reaccionen a una fotesa.
L’estona que segueix és un silenci fictici, estan rumiant la que diran a continuació en un exercici d’inspiració i originalitat sens fi.
- Sóc l’home més feliç del món: tinc una gran família que m’estima – diu en Blai.
- Jo també – respon de seguida en Xesco.
- La meva està molt pendent de mi, em tracta a cor que vols, cor que desitges.
- La meva també – es referma en Xesco.
- Ens reunim sovint, estem tots molt units.
- Com la meva – insisteix en Xesco.
- Viuen per aquí?
- És clar, a tres carrers.
- Ah, aquí et guanyo en felicitat: la meva família viu en una altra ciutat! – i la perplexitat inicial d’en Xesco deixa pas a una mirada de complicitat humorística.
Abans d’acomiadar-se, encara tenen corda per a una darrera broma.
- Vas veure la darrera manifestació? “Lluitem per la pau!” Com pot ser? Els que lluiten per la pau no tenen pesquis, que no veuen que estan davant d’una incongruència claríssima! Lluita i arribarà la pau? El que arribarà és un enfrontament de pebrots si seguim alimentant l’espiral de la violència! – salta en Xesco, indignat.
- Tens raó. És un contrasentit. És com si un actor, o una actriu, porno defensés la virginitat, qui se’l creuria? – pixant fora de test, en Blai aporta el seu gra de sorra.
- Saps quin és el problema? Que els homes tenim un cervell i un penis, però no hi ha prou sang per fer-los anar a la vegada! Aquesta és la mare dels ous! – i la declaració d’en Xesco fa riure el seu amic. Quan s’asserena, en Blai rebla el clau hilarant.
- Ah bé, sí, bé ... però això té solució quan un es fa gran.
- Tu creus? – fa en Xesco, intrigat.
- Clar, aleshores només podem fer anar una sola cosa – i es miren a la cara i tornen a esclafir de riure.
Encaixen abans de perdre’s pels passadissos de la residència. Reposaran una estona abans de sopar, quan reprendran la conversa. Han descobert l’elixir de l’eterna joventut, les vertaderes píndoles de vida.