Pigrícia

Jo soc d'aquells que se'n foten del mort i de qui el vetlla. Amb una excepció: si el mort soc jo. I és que quan et mors, una de les primeres coses que aflaca és el sentit de l'humor. Jo, fins que no m'hi vaig trobar, no ho sabia. I tot va ser per la punyetera mandra.

De petit vaig aprendre els pecats capitals. El capdavanter era la supèrbia i el darrer, la peresa. Llavors encara no sabia que era molt gandul. Per aquest motiu no em va costar gens passar de la supèrbia. És aquest un pecat que cansa, sempre has d'anar amb el cap enlaire i menysprear als altres i a mi em costa molt això de menysprear el proïsme, sobretot si és dona i es diu Mercè.

Tampoc podia complir amb l'avarícia, per ser avar abans s'han de guanyar diners i això també és una feinada. De la luxúria val més no parlar-ne. Els que sou mascles ja ho sabeu i a les fembres només els haig de dir que intentin desitjar tots els mascles que coneguin i sabran el pa que hi dona. Amb altres variants de gènere no m'hi fico perquè en sortiria escaldat. M'haureu de disculpar si passo per alt la ira, la gola i l'enveja. Em cansa el sol fet de pensar que n'hauria de parlar. I ja soc a la peresa, la mare de totes les mandres, nyonyes i negligències.

La sobredosi d'accídia em fa veure clar que soc un pecador en grau superlatiu i que, si de pecat només en comptabilitzo un és perquè la seva magnitud amaga els altres. I, a sobre, tinc la desgràcia de ser tan gamarús que no gaudeixo de la meva pecaminositat. I per si no n'hi hagués prou amb aquest cúmul de despropòsits, la meva droperia ajuntada amb la mandra de viure, ha fet que em morís. 

Però aquí no s'acaba la història. Ni l'acte de morir-me he fet bé i ara, de fet, no soc ni mort ni viu, incapaç de fer el pas cap a un sentit o l'altre. Si em trobeu, si us plau, remateu-me o feu-me president d'alguna cosa. Per als efectes, és el mateix.