Peus d'androgin

Quan passo davant un aparador, m'hi fixo. Sabates i més sabates. Ja ha arribat la primavera. Sabates de dona, amb taló, a retaló, escandalosament refinades, amb colors llampants que imiten l'estil de l'Àgata Ruiz... Més a la dreta n'hi ha de més primmirades, amb punta, molt modernes. Quan les observo em ve al cap la imatge d'una dona amb vestit jaqueta o amb faldilles, maquillada, perfumada, ben coqueta... No, aquest no és el meu estil.

Quan ja he rebutjat les sabates llepafils de colors llampants, els faig una ganyota de menyspreu i segueixo. Més cap a la dreta en veig unes de més esportives. Mmh... Estan força bé però... no sé si lliguen massa amb la meva roba. A més, fa tant temps que no faig esport! Potser ara seria el moment! Però no. Quan ja he recorregut tot l'aparador, tafanejant i tenint una mena de discussió dialèctica amb totes elles, decideixo anar cap a l'esquerra de la botiga, on hi veig espardenyes per anar per casa. Les que tinc estan rosegades... potser seria bo de mirar-me'n algunes.

Les examino, les contemplo. Aquestes estan millor, veus! Si pogués aniria amb sabatilles! Aquestes modes ridícules... Però l'últim que em faltaria és arribar a la feina amb unes espardenyes! Seria el motiu que necessiten per fotre'm fora! No, descarto la possibilitat. Que s'aguantin! No els penso deixar el camí tant pla!

Quan estic a punt de marxar ja que el temps s'esmuny fugisser com una esportiva d'atleta, la curiositat em fa presonera i vaig cap al calçat d'home. En el meu monòleg interior em dic a mi mateixa que ja és hora de marxar però unes sabates em captiven. Marrons, d'estructura perfecta, simètrica i que, com un anunci publicitari, em diuen: "això és comoditat i la resta, bestieses!".

Amb un atac de coratge entro a la botiga i pregunto si em poden deixar el número 39 de les sabates del fons, les que estan més a l'esquerra, tocant al carrer. La dependenta em mira estranyada, em fita amb ulls maliciosos i trapelles i em comenta, tota elegant però també incòmoda: "Hi ha un petit problema, senyora. Són d'home". Tot d'una es queda callada i espera la meva resposta de sorpresa o de confusió, esperant que li digui: "Ai, perdoni, m'he confós".

Com que ja tinc experiència en la cara que posen les dependentes quan els pregunto quelcom semblant, li dic amb fermesa: "Ja ho sé que són d'home. I què? Jo només li preguntava si tenien el número 39" - tot sabent, que la resposta seria negativa, és clar! -. Ella perd les bones formes, se li escapa una riallada nerviosa i, movent bruscament el llavi superior, tot ensenyant unes dents mal posades i esgrogueïdes del tabac, em diu: "Ho sento, senyora, però és impossible. Els fabricants de sabates masculines no fabriquen números tant petits. Em sembla que això ja ho hauria de saber". Crec que s'ha molestat i em sembla que ja és hora de marxar. La clisso per última vegada i amb veu d'indignació li dono les gràcies (per no res!) i un arreveure (perquè no hi tornaré més!).

Mentre vaig cap a la sortida de la botiga fantasmagòrica que té dependentes amb ulls de peix, llengua aspra de gat i dents d'avantpassat, el meu enuig es va convertint, gradualment, en decepció. Una altra vegada no em puc comprar cap sabata que m'agradi! Ja he sortit de la botiga, em trobo millor, però tinc un martelleig al cap. A cada pas que faig vaig sentint: "peus d'androgin, peus d'androgin, peus d'androgin!"

Esgotada, m'assec en un banc situat al costat del carrer comercial però lluny de les mirades curioses dels consumidors compulsius. Continuo el meu monòleg interior, però ara es converteix en un atac de culpabilitat. Per què m'agrada més el calçat masculí que el femení? Per què hem de distingir entre el que és d'home i el que és de dona? És que no tenim tots peus? Perquè no em puc comprar unes sabates masculines si els meus peus es senten així? Ara diuen que la gent té tendències sexuals diverses, però, i si una part del teu cos és d'un sexe oposat al teu? Jo em sento femenina però els meus peus no. Això em fa pensar que, segles enrere, no hauria estat corresposta ni seria considerada femenina perquè el meu element seductor per excel·lència seria l'antítesi de la feminitat. Peus d'androgin! Un calfred em recorre el cos i em glaça la sang.

Després d'aquesta reflexió que em fereix l'orgull, penso: "no t'enganyis". No series una femme fatale segles enrere però tampoc ara. Sinó, per què l'amor s'ha esvaït com l'ombra viatgera d'un núvol? Ell ha marxat lluny, mar enllà, en un país on les noies caminen com les fades, amb peus de nina, mirada d'òliba, llengua de serp i dents de felí.
Encara ara quan vaig a les botigues, com avui, una força misteriosa m'atrau i m'impulsa a fixar-me amb les sabates que són semblants a les seves... Encara ara quan arribo a casa, m'assec al sofà, al costat on ell acostumava a asseure's i em quedo callada i quieta, mentre una gota d'aigua salada com la mar que ell va creuar, em cau galta avall. Encara ara el recordo, el somio, el sento...

Em torno a mirar els peus. Peus d'androgin. Segles enrere, m'haurien repudiat, no seria una angèlica i virginal donzella, ell m'hauria abandonat.... com ara. És per això que els meus peus se senten masculins, perquè no troben consol al meu desconsol.