PEDRES

També serviria per al tema del mes vinent (l'escultura) aquest relat, kefas.
Gràcies pels teus comentaris, tens tota la raó: ara, els inclements, som nosaltres.
Bon curs relataire!

Moltes gràcies, Nil, ets un erudit.

Jo només conec el Moisés que viu a la basílica de San Pietro in Vincoli, a Roma, dins d’una fascinant (per a mi) escultura de Michelangelo Buonarroti. I amb aquest coneixement n’he tingut prou per bastir el relat.

Kefas, un relat magistralment escrit i molt poètic alhora. És per això que mereix ésser llegit i comentat. Ara bé, permetem desvetllar la veritat que s'amaga rere aquest personatge anomenat Moisès i desmitificar-lo d'una vegada per totes basant-me en informació aliena a mi. Quequedi clar!.

No hi ha que confondre Jehovà, que fou un dels elohim o "deus menors", amb l'absolut. Jehovà al igual que eloah tenen la seva morada en el nivell vibratori 8 ( en el 7 moren les energies, en el 6 els àngels, i del 2 fins el 5 els esperits), però davallà ( només en un 10%) en la missió del nivell 4, que és un nivell de mestria ( en el 5 es troba la jerarquia solar i Planetària, regida pel mestre Jesús, actual Logos Solar, i els mestres de Llum, com Sòcrates, Krishnamurti, Sant Germain, Ruanel, etc). Jehovà malgrat el seu altíssim rang, fracassà en la seva missió quan s'apoderà d'ell la supèrbia i es transformà en cruel i venjatiu, actitud que tant desconcerta als teòlegs que desconeixen la veritat. Quan Moisès, que era un mèdium extraordinari, pujà a la muntanya per a rebre els manaments, no vare comunicar-se amb l'Absolut sinó amb Jehovà, confonent-lo amb l'Absolut, a més fou en Moisès qui esculpí en la pedra els manaments, no hi hagué cap intervenció extraterrestre, ni del mateix Jehovà, tret de "l'esbarzer ardent" que és un truc molt elemental dels esperits de l'error quan volen espantar-nos o impressionar-nos. Els manaments són una representació ecoica d'aquest ser: "Jo sóc el senyor Déu teu", " no tindràs cap Déu més que a mi"; No prendràs el nom de Déu en debades"; etc Que òbviament no són més que ximpleries. Com l'absolut podria donar aquesta mena de manaments? Com l'Absolut podria elegir a un poble en detriment d'un altre?. A banda d'això, en el món espiritual, que és la única realitat que existeix, d'on venim i on hi tornem, no hi ha sexe, raça, ni nacionalitats, essent el poble jueu, com el mahometà, com el rus, com el català, tan sols rols o papers com les obres de teatre, que serveixen a determinant fi evolutiu o d'aprenentatge i que s'acaba quan s'abaixa el teló. Llavors, com l'Absolut podria tenir com escollit a un poble que solament compleix un rol tan efímer com el d'un grup d'escolars en una obra de teatral? La missió cabdal de jesús en encarnar fou, precisament, desterrar aquesta falsa idea i promoure la veritat, es a dir l’existència d’un pare bondadós i no cruel. Ja sabem, perquè és història, que el propi poble jueu ignorà del tot a jesús i llurs ensenyances i segueix pendent d’en Jehovà, un Déu fet a mida dels creients, que res té a veure amb el vertader.

Jo també m’he quedat de pedra quan he vist que, en cinc breus paràgrafs, has pogut descriure el Miquel Àngel arquitecte i el Miquel Àngel escultor, el marbre de Carrara, que ell tant amava, i la seva casa de déu, que li jugà tantes males passades.
Et dono les gràcies per haver-me deixat veure el Moisès plorant, li has donat vida, li has posat cor.

Una forta abraçada

Pinya de rosa

Hola kefas.

Un bon relat, m'agrada i em fa pensar en la poesia. És molt bonic.

No l'he entès tampoc molt, sincerament, però em fa pensar en la búsqueda de fe, de miracles, que l'ésser diví t'escolti (no ho sol fer molt) i que Moisès plori és emocionant, el pobre. Tantes coses que diuen que es feien abans pels déus, i ara la joventut va molt a la seva en general...

Gràcies pel teu comentari al meu relat. Visca la filosofia.

Salut!!

Qui més hauria de predicar amb l'exemple és qui menys ho fa.

La teoria i la pràctica rarament van de la mà. I això, que tant passa ara, ja ve des del principi dels temps. Mira que devia costar picar a la pedra tots aquells manaments, perquè no hi hagi ningú, absolutament ningú que els segueixi. I així passa amb tot. És clar que hi ha coses que no tenen importància, però moltes d’altres sí. És per fer plorar a les pedres...