Passen els anys

I poc a poc ens oblidarem d’aquells petits moments. Aquelles petites coses que ens feien dormir, aquells petits detalls que ens ajudaven a aixecar-nos del llit. Els anys passaran, no per uns, sinó per tots. Tots cada dia en tenim un de més, però un de menys. Diuen que com més records tenim, la vida se’ns fa més curta. Jo tinc pocs anys, de moment; més que d’uns i menys que d’altres. D’aquí uns anys seguiré igual, però ni hauran menys per dalt i més per baix.

Això no ens preocupa, majoritàriament. Doncs crec que és important. Detalls oblidarem i mai més sabrem. Hi ha coses que només sabem nosaltres i d’altres que només saben ells: i si tot això marxa, qui es queda amb tota la informació? De veritat tenim ganes de malgastar les nostres vides sense deixar-nos endur per el vent?

Moltes preguntes sense resposta em ronden pel cap i jo no sé què fer. Suposo que no dec ser la única que es deu preocupar per aquestes petites coses. Com a mínim sóc la única que me’n fa saber alguna cosa més. Perquè hi ha coses que no sabem? Perquè no podem dir-ho tot com és i així deixem en pau els perjudicis i el que ens diuen         quan no ens n’adonem? Tant costa dir la veritat? No estic parlant de mentides, ara. Estic dient de no dir la veritat. La veritat fa mal, però potser en fa més la mentida? Preferiria que m’ho diguéssiu tot tal i com  va ser, tampoc ho podria canviar. Prefereixo viure sincerada que en un món cruel dins un embolcall de mentides.