Nostàlgia de tu

No en tinc ni idea de poesia....
Així que no et puc fer una crítica massa fiable... només et diré una cosa...m'ha agradat!
Senzill però, per mi, ple d'emocions.

Una abraçada,

moher

omplia de color les nostres vides".

Resum de tot aquell cúmul de sensacions i sentiments que ens abranden en veure qui qui hi era, ara no hi és. Que qui no trobàvem a faltar perquè ja trobàvem sempre al costat, ara només podem recordar-lo. Però és enganyós, aquest "només" que acabo d'escriure. Perquè poder recordar és la nostra particular manera d'agraïr la coneixença viscuda. Tenim nostàlgia, sí. I més en aquestes èpoques, ho dius i ho sintetitzes meravellosament. Però sempre queda alguna cosa. Entenc i d'alguna manera també comparteixo el comentari de la Shuhua (suposo que vol dir que ni un extrem ni l'altre, sinó que el record ha de ser en proporció al que realment recordem, no al que a vegades voldríem recordar) i estic totalment d'acord amb el de la Trena; senzillesa com les coses boniques de la vida.
Si una crítica hi hagués de fer, lorien, seria que a vegades he trobat el ritme un xic trencat. Però ho has subsanat força fent versos curts, que sempre s'agraeix.
Molta sort a RC en general i que et vagi tot molt i molt bé! I gràcies pels teus comentaris (per cert, m'ha fet gràcia trobar algú de la meva edat; tothom era o més gran o més jove; em pensava que no hi hauria níngú més, de la quinta del '82! Ens hem de fer sentir, jeje!)
Una abraçada,

Vicenç

És molt fàcil oblidar els qui ja han marxat o el que em sembla pitjor: recordar només la part bona. Per a mi, això és matar-los per segona vegada. El meu pare, ja fa vint anys que se n'anà i un dia em vaig descobrint recordant només les coses bones. Aleshores em vaig esforçar per recordar-lo a ell, tal com era, no tot eren flors i violes. Els que han marxat ens deixen un buit que mai es pot omplir del tot.
en fi, he entrat per casualitat en aquest poema teu i no me n'he pogut estar de comentar-lo.

Una abraçada
Glòria

Senzill, com les coses més boniques! De veritat, és molt tendre. Felicitats pel poema, lorien!