Hola bonica,
et voldria escriure mil coses però no sé com començar i de fet ni com acabar, només que crec que ets molt valenta per compartir una experiència així amb tots nosaltres, les persones anònimes de l'altre costat de la pantalla, tot i que no sempre ho som tant d'anònims ni de l'altre costat, així que ja saps on sóc quan em necessitis, tens una companya al teu costat, no, és una paraula impersonal, prefereixo amiga.
El relat és cru, és dur però alhora seré, crec que és el millor regal que una mare pot fer, aquest amor incondicional expressat en cada paraula, coma, punt, espai, pren-te el temps de dol que necessitis i oblida la resta del món, és molt fàcil donar consells típic i tòpics però en aquest moment el que més necessites és la tranquilitat i el comfort que et pot donar una mirada o una abraçada en el moment oportú.
Bé no m'enrotllo més que ja sembla allà a fora, a l'aparcament, però amb la diferència que no és un diàleg, sinò un monòleg i jo no sóc bona en això; així que deixe-m'ho per anar a fer un cafetó com si fossim dues velles (i belles, perquè no) amigues que es posen el dia i no com dues companyes (altra vegada la paraula impersonal i freda) de feina.

Bones, m'ha sobtat veure al mail un relat per gentiles de RC perquè feia molt que no entrava en aquesta pàgina... perquè entre la uni i la feina.... per cert en una perfumeria.
aquest relat m'ha fet pensar, realment ara ja no es valoren les coses exclusives, tot va en masses i estem deixant de ser persones a passar a ser només gent i això no pot ser... en aquest relat hi ha diferents sentiments expressats, la frustració, la incertesa, l'amor, la passió,... penso que el protegonista sempre ha estat una persona única que no enqueixava enlloc fins que finalment ha trobat la seva missió en aquesta vida i ho ha deixat tot per a realitzar el seu somni, penso que tots hauríem d'aprendre una miqueta del protagonista.
M'ha agradat molt... bé com tots els teus relats!!!
Elena

Llegeixo aquest relat i és tal i com em sento... em llevo engego la pantalla... l'ordinador no para mai... de seguida clico l'icono del messenger.... hi entra sense problemes, un dia més... estic salvada!! tafaneijo si hi ha algun "amic" matiner, però no, altra vegada la més immensa soledat.... miro els mails, 4 tonteries... en fi, res de nou, em vesteixo i esmorzo, el ritual de cada matí... si estic per casa pel matí de tant en tant torno a provar-ho... preferim la soledat informàtica a la soledat real... necessitem omplir el nostre buit amb parules teclejades des de l'altra punta de món perquè no som capaços de baixar al carrer i llençar-nos de cap a la vida moderna...
som esclaus de les noves tecnologies... en un món on tenim més del que dessitgem i no ho valorem...

petons

Hola bonica acabo de llegir el teu comentari i si de fet feia molt que no penjava res i això no pot ser i m'he dit va ves a fer una ullada i m'he centrat en aquest poema perquè pel títol podria molt ben ser un relat dels que escric....
m'agrada molt, moltíssim... i en la nova situació en què em trobo és molt escaient... ja ho diuen els gossos res és per sempre... per molt que t'hi esforcis res és per sempre....
en fi que m'agrada molt com escrius i continua així que jo et vaig llegint.

Petons
Elena

És curiós... el que una olor ens pot fer sentir... moltes vegades sentim una olor que ens resulta familiar... una olor que creiem quasi oblidada... però un dia la sentim i ens torna a la ment tot el que hem oblidat junt amb aquell perfum tant suau...

quantes vegades et sents així, tu i ella o tu i ell, també es pot aplicar al revés, perquè les relacions són tant difícils, perquè quan menys t'ho esperes l'amistat es transforma en amor....

Perquè és tan difícil l'amistat entre un noi i una noia? perquè la por a expressar el que sentim? no ho sé, la veritat és que ens fa tanta por el fracàs...

Elena

Hola Tiamat, feia temps que no entrava i veig que tot segueix igual, tu i els teus bons relats, que enganxen, amb un moment ja m'he llegit els deu que surten a relats de l'autor, i la veritat és que m'agraden molt, sobretot aquest to irònic que tenen, en fi segueix així amb aquests relats tan bons i frescos...

Elena

Hola Tiamat, feia temps que no entrava i veig que tot segueix igual, tu i els teus bons relats, que enganxen, amb un moment ja m'he llegit els deu que surten a relats de l'autor, i la veritat és que m'agraden molt, sobretot aquest to irònic que tenen, en fi segueix així amb aquests relats tan bons i frescos...

Elena

hola Marc, m'ha agradat moltíssim aquest projecte musical, ja m'imaginava jo allà al bosc amb totes les guitarres,...

Per cert m'ha agradat molt que em comentessis aquell relat sobre els Lorien, costa molt de trobar gent que els conegui i els hi agradi,...

Jo he tingut la gran oportunitat de conèixer personalment al cantant, i de fet aquest relat és un mail que li vaig enviar a ell, ja que des de fa temps aquesta música m'acompanya...

Fa poc ha sortit a la venda el segon disc, ja era hora..., en fi, em podria passar hores parlant d'un grup tant bo com aquest,
a per cert jo també et faré una recomanació, els methusalem, van fer una minigira per Girona, pràcticament, tot i que un dia van tocar a la província de bcn, amb lorien durant un cap de setmana.

Bé fins aviat, només em queda dir que m'agraden molt els teus relats, són molt bons i fets amb il·lusió.

Un petó i una abraçada ben forta!!!!!!!!!!!!!

Elena

M'ha agradat moltíssim aquest poema, penso que és un sentiment molt bo cap a la nostra llengua, que jo també comparteixo.

Crec que tothom hauria de sentir una estimació similar per l'idioma mitjançant el qual ens expressem perquè gràcies a ell ens podem relacionar.

Finalment ens hem de sentir orgullosos de poder tenir una llengua tant bonica per estimar.

Elena

Fa dies que no entrava a la web i per mi aquesta lectura ha estat com un regal, me l'he fet molt meva i m'he sentit a la pell de la Llúcia.

La vida és molt dura i a vegades t'obliga a fer coses que mai abans t'hauries plantejat, però tot ajuda a madurar, i estic segura que la Llúcia ara és feliç, o almenys ho intenta...

Venga una besada, fins prest

Elena

Hola Jou,

t'haig de dir que si que realment hi ha gent que llegeix les entregues del record d'un matí d'estiu, i ja estic dessitjant que arribi la quarta.

Com més llegeixes més t'agrada i menys ganes tens d'acabar de llegir, perquè després tot aquest món imaginat, Barcelona a ple mes d'agost, amb una calor insuportable i la misteriosa noia andalusa..., desapareix per tornar a la realitat, a Olot un fred mes de març, un matí d'un diumenge davant de l'ordinador..., indiscutiblement prefereixo el món en el qual ens has fet entrar amb el teu relat.

M'agrada moltíssim i espero llegir algun relat nou aviat, que avui ja m'he polit tots els que hi tens. Un petó.

Elena

Daphne,

llegeixo els teus relats i t'entenc, entenc la ràbia que tens dins perquè busques un lloc, un camí a seguir i tot el que fins ara era la base de la teva vida ara tremola i ho perds.

La vida és dura i alguns ho descobrim molt aviat, és com l'aigua del mar que va colpejant les roques, dia rere dia, quan hi ha calma fa un parentesi i sembla que tot torna a la normalitat, per tornar l'endemà amb més fúria encara, però les roques arriba un dia que s'acostumen i no es queixen de la mar, es fan amigues perquè una sense l'altre no seria res, no tindria sentit,...
espero que arribi el moment de fer-te amiga de la mar, i que puguis veure que no tot és tant dolent i que de gent bona ja n'hi ha però que és molt difícil de trobar.

Espero que els trobis aviat i et serveixin d'ajuda, tal com m'ha passat a mi, bé fins una altra. Un petó.

Elena

És molt bonic, moltes vegades ens sentim tristos per com ens tracta la vida, i sempre ajuda tenir una persona al costat que t'ajudi en aquests moments difícils on no tens paraules per explicar com et sents, una persona que valori els teus silèncis, que t'estimi tant com per prometre que els estels brillen per tu eternament per fer-te somriure, és molt bonic, trobar una persona així, n'hi ha ben poques, però quan la trobes pots dir que ets feliç malgrat tot.

Altre cop sóc aquí per dir-te que ets un crack, em trec el barret.
M'has transmés tot el que sentia l'Elies i tants d'altres en els camps de concentració, és molt trist que et treguin la teva llibertat, per tenir una altra religió o simplement una altra manera de pensar, i això encara passa a molts llocs del món, al segle XXI, és vergonyós i tot pels polítics que tenim.

Crec que és un relat molt bo de temàtica social i que ara que estem en el 60è aniversari cal recordar.

Elena