No recomanat a menors de 28 anys.

Un poema quasi prosaic on un pretès boig dóna lliçons de realitat als menors (de 28 anys), que són els primers que el llegeixen.

Es llegeix prou fluïd i s'hi aprecia una simpàtica ironia, que no deixa de ser una manera agradable d'enfrontar-se a aquesta quimera anomenada realitat. Què en diuen els bojos, de la realitat?

doncs a mi si que m'ha agradat. jo crec que cada relat te el seu moment i potser m'has enganxat en un dia que em plantejo masses coses... ja està bé que de tan en tant algú tingui ganes d'obrir-me els ulls!!!

Puc ser sincera? L'he trobat estúpid, el relat, mentre el llegia, he notat que allò era una mofa cap a la meva persona primer, i després cap a la meva condició: dona i menor de 28 anys.
Crec que saps perfectament la quantitat d'homes que tenen aquesta visió de l'amor que ens publiciten: n'hi han molts, i en aquesta web segur que n'hi has trobat.
És irònic i burleta, te'n fots clarament de la dona:
Ja se que serà una decepció
potser molt dura, sí,
però no pots viure més enganyada
i seguir sense adonar-te de la veritat.

Vols fer de pare, d'una figura divina que ens ensenya la realitat tal com és a nosaltres, pobres mortals (per no dir pobres dones) ingènus i simples?

El desenvolupament l'he trobat prou real, prou honest dins de tot.

Potser abans t'hauré de recordar
els altres desenganys de la teva vida.
Serà dolorós, ja t'ho dic ara,
però ja tens edat per saber-ho.(...)

Aquests paràgrafs m'agraden:
Però encara tens un residu molt potent
de tota aquella magia falsa
que els humans hem inventat per l'infantesa
i que ara es mantenen promocionades
principalment per motius comercials.
Si, aquest residu,
mantingut per les cançonetes que sents
a la radio, i a la tele, i a tot arreu,
i que de totes totes les grans cadenes
de media volen mantenir,
aquest residu dic
l'anomenen l'amor romàntic
Quin gran engany!!!!!
Anomenar amor a això,
que no és sino un burda copia
una imitació tergiversada
una malinterpretació interesada
del vertader amor.

I torno: perquè només va dirigit a la dona:
El seu objectiu és que mai et facis adulta
que sempre depenguis dels altres
sobretot si és d'ells i del seu producte
que mai siguis lliure per decidir
que no et surtis dels limits que ells et marquen
mentres tu et creus que ets
tan lliure
tan revolucionaria
tan profunda...

Aquí és quan m'ha acabat de caure de la gràcia el teu poema:
Ara ja ho saps.
Em sap greu,
però aquell amor que tan has buscat
aquell sentiment que creies tan profund
aquella recerca que només semblava acabar
quan no et feien cas i podies idealitzar-lo
no tenien sentit
perquè estaves buscant
els reis mags de l'orient
el papa Noël
el ratolinet Perez.

Realment creus que som així? O millor: que totes som així?
No vull individualitzar, però jo no ho sóc pas, així. I crec que això no va dirigit a ningú: qui creu en aquest amor, no t'ho reconeixerà i no farà cas de les teves paraules; qui no hi creu, ho trobarà estúpid.

Aquest final poètic? No m'hi encaixa. És com si ara et vulguessis disculpar amb paraules boniques... El trobo pedant i amb aires paternals...

Ara que ja ho saps,
i un cop acceptis tot això,
i espero que et donis compte aviat
que, amb dolor, he estat sincer
i que només volia obrir-te els ulls
a la realitat,
surt al carrer i comença a gaudir d'una vegada
del amor de veritat que t'envolta
i que segur que tens al teu costat
des de ja més temps del que et pensaves.
I surt també a predicar la bona nova
als que estimes
als que has estimat
i als que estimaras
durant el llarg viatge cap a Itaca.

Bé, et continuaré comentant.

-Filladelvent-