No m'espantis, que tinc por.

Vaig sortir al pati per tancar la llum, i quan la foscor em va envair, la pell se'm va esborronar. Es va girar un aire glaçat, jo anava només amb el pijama. Tenia que tornar a entrar abans no agafes fred. Però em vaig deturar. El cel estava molt estrellat. I era maco de mirar.
El terra era fet de petites pedres blanques. Hi teníem tres grans arbres fruiters que el vent els hi feia ballar les fulles. En el fons del jardí, hi havia un gronxador, i davant mateix, en la part més fonda, els meus pares i tenien un cobert ple de trastos vells. Mobles que mai més ningú feria servir, roba amb olor d'humitat, prestatges carregats de pintures encetades, eines, una bicicleta sense rodes. En aquella part no solíem entrar per res. La mare ens ho tenia prohibit. Més per el temor de que prenguéssim mal que per altre cosa.
Jo tenia dotze anys. Era una noia curiosa. Com qualsevol de la meva edat!. Diuen... que els éssers tenim dues coses que mai ningú ens pot prohibir, perquè hi caiem de quatre potes. Una es la curiositat. I l'altre el sexe.
Em disposava entrar quan em va semblar sentir un soroll que provenia del cobert que el tenia a uns quinze metres de distancia. Em vaig girar alhora que aguditzava la vista entre la foscor, per si podia entreveure alguna cosa. La llum era tancada. Vaig pensar que si allà dins hi havia algú, havia de ser molt valent per estar-s'hi a les fosques. Qui podia ser? De primer vaig pensar que seria el meu germà. Però mentre m'ho creia li vaig sentir la veu des de dins de casa. Em trobava en mig del pati. En plena obscuritat. A una banda em quedava la casa, i a l'altre el cobert. El soroll es va fer més evident. Era una mena de crec-crec que rascava la porta per dins. Notava el meu cor accelerat. Estava immòbil intentant entreveure alguna silueta a través dels vidres. Però no veia res. Podia haver reculat i entrar a casa i demanar al meu germà que m'acompanyés. O podia haver reculat uns metres per encendre altre cop les llums que il·luminaven el jardí. Però la curiositat em va fer avançar. Qui podia estar allà dins? Algú em vol gastar una broma?.
En aquell instant em vaig sorprendre'm de mi mateixa. Molt a poc a poc mi anava apropant sense llum, escoltant el soroll que feia al anar trepitjant les petites pedres del terra.
No podia deixar de mirar al meu darrera. Ja que estava convençuda que tot era una broma del meu germà i acabaria venint per l'esquena per donar-me un aterridor ensurt. . Estava tant concentrada mentre em dirigia cap allà que una papallona nocturna que va fregar la meva pell, em va provocar un xiscle apagat. Em vaig aturar. El cor estava accelerat. Notava com bombejava amb insistència. La meva respiració era molt ràpida.
El soroll no es sentia tota l'estona, anava i venia. Com si sabés que jo era allà.
Quan era davant la porta, vaig preguntar:
-Xavi? Ets tu? -sabia de sobres que el meu germà no era allà dins. Vaig agafar el mànec i abans d'obrir va tornar a sentir el soroll.
-crec-crec... crec-crec...
I si surt una rata d'aquí dins? Em vaig mirar els peus, duia unes sabatilles on els dits quedaven al descobert. I si em mossega?.
Vaig deixar anar la mà, i em vaig apropar-me el cap al vidre. Però a dins era molt fosc. Només entreveia ombres de mobles que s'enfilaven.
-CRAS-CRAS-CRAS-CRAS -em vaig espantar. Havia notat la vibració de la porta en el meu nas. Fos el que fos el que hi hagués allà dins havia advertit la meva presencia. El soroll s'havia fet més persistent i més fort.
Em vaig espantar i vaig marxar d'allà a pas lleuger. Una rata, una rata... segur. I grossa.
Però em vaig sentir covarda, de requerir l'ajuda del meu germà perquè fos ell el qui fes el paper d'home salvador. Una mena de coratge se'm va apoderar de mi. Li tinc por a les rates? No!. A casa tenim rates?. No! Només tenim ratolins. No pot ser que sigui una rata. Però què és?
-crec-crec... crec-crec... -tornava a sentir altre cop. I si m'apropava del tot a la porta el soroll es tornava més persistent -CRAS-CRAS-CRAS-CRAS.
Vaig encongir els dits a dins les sabatilles, no se perquè creia que si obria la porta seria el primer que veuria i se'ls cruspiria.
-Hola. Obriré la porta -vaig dir molt fluixet-. I agafant aire, vaig aguantar-me la respiració mentre m'agafava al pany per girar-lo.
De dins i vaig veure sortir corrents uns cosa negre i peluda que em va fer xisclar. Era el Nito. El meu gos!! Deuria d'haver-se quedat tancat feia moltes hores. No ella un gos gaire lladrador, així que només es va limitar a rascar la porta per voler sortir. I amb les ungles feia aquest soroll. Per això, quan advertia que era allà, feia anar les potes més vigorosament.
-Oh... Nito. Que t'ha passat? -li deia mentre li acariciava l'espatlla. Estava molt content i em feia moltes festes. Movent la cua sense parar. -Vols aigua? Deus tenir set. Oi? Vinga. Anem a casa!
Quan vaig intentar fer la primera passa algú em va tiba del pijama pel meu darrera. Volia fer força perquè em deixés anar de la roba, però no em podia moure d'allà. El cor se'm va accelerar i em volia posar a plorar.
Em vaig girar per veure qui era el que m'estava espantant d'aquella manera tant cruel.
No saps qui era? Qui creus que m'havia agafat del pijama?
-Deixa'm anar! -vaig dir amb llàgrimes als ulls. Però ningú em va respondre.
Em vaig girar i darrera meu no hi havia ningú. La porta era tancada. El cinturó del meu pijama s'havia quedat enganxat en el mànec de la porta.