Nit de dol

I davant del meus ulls la foscor.
La negra nit d'un mes de febrer;
d'un any qualsevol, sense data, sense hora, sense aire, sense espai.
Veig la penombra i em fa companyia.
M'amago darrera un vestit de dol,
i em deixo relliscar pels racons més amagats;
allà no em poden observar.
Se'm poden humitejar els ulls,
puc tenir la ment en blanc sense haver de somriure,
parlo amb mi mateixa per fer-me companyia,
per no sentir.me sola.
Un sentiment de color opac,
que concentri la calor d'un raig de llum,
perquè no tingui fred quan necessiti sentir-me recollida.
Si pugués... m'esmunyiria entre un prestatge plè de llibres,
Si pugués... em concentraria en cadascun d'ells,
dins la seva pròpia vida...
Si pugués m'oblidaria,
deixaria de posar-me pesos als peus
i escriuria en un paper aquells pensaments feixucs
que potser cremaria en alguna foguera.
Si pugués respiraria,
respiraria i somriuria,
somriuria i viuria
Perquè sense això...
sense el meu aire, sense el meu somriure... deixo de viure...