Metamorfosi del dolor

El cop ha escantellat el lateral del pont i el mànec solitari, latent de desconsol, dormiteja amb el palmell obert. Un pentagrama s'enlaira amb els crits dels motors, el fum de les clavegueres, la sortida dels nens de l'escola, la flaire d'oli de la xurreria i de tots els detalls latents d'una ciutat al mig d'hora punta. M'evaporo. Els vaixells enfonsats es deixen endur per la corrent d'un remolí, esqueixant la carn viva per on les proes i les popes s'aferren a fuetejades contundents i dutes per una marea de nits d'enyor. La gasa rosada de la faldilla està arrugada i les sabates segueixen molles. Guaito les ungles d'uns dits tremolosos, són puntes esmolades per les notes nascudes d'una harmonia inaudita. Sento el magma dels acords, improviso un gemec insonor desafinant els tons, empassant el gemec de dolor que m'entumeix la mirada que parpelleja al compàs. És el regust d'una última besada i el recorregut d'una gola que s'enfonsa dins l'estómac. És l'essència de tot l'intangible sintetitzat en un filharmònic cruixit de passió fet d'un do menor i el reguitzell d'una lletra que mor per la boca d'una última nota. L'ànima sobreviu als naufragis i fibla el seu cos al motlle d'un amor propi que s'arrapa com una gota fosa pel sol sobre la pell. Flirtejo sobre una imatge en blanc i negre, talment com si les notes em duguessin en un món gris sensual on el blanc colpeix les cantonades i el negre fusiona les carns. Un balanceig dolç em fa l'amor lentament escopint sobre una basarda esmicolada dins la tassa d'un cafè amb llet. Un agredolç supura, eixamplant-me els pulmons ebris de lletres i notes, contant-me històries d'amors que sobreviuen a la tessitura nua del llenguatge dels meus sentiments.
I em sento dir fluixet: ballo amb els ulls tancats, sobre un fons incolor, inholor. Ballo sense moure la pell. Ballo per fer del dolor un somriure sense cosir i una imatge bella per recordar. Ballo...