Pel darrere

Un relat de: perunforat

-És un desembre congelat, com diuen els pastorets; ens haurem d'abaixar mig pam la faldilla perquè no se'ns glaci el cony-.

Ho diu amb to burlesc, amb el nas vermell i una tira de cabells carbassa camuflant l'ull dret, a l'home del butà que se la mira de dalt a baix. Entra a la farmàcia de sempre demanat les quatre caixes, els tres paquets i la crema que compra de costum. S'ho desa dins la bossa i continua per les quatre cantonades que la duran a l'estació de metro. Surt del subterrani londinenc, parada Paddington, continua pel carrer Londres fins on hi ha un parell de semàfors, creua i just a davant hi té els jardins de Sussex. Està poc il.luminat i és molt boirós. Aprop hi ha l'Hotel Alexandra d'allà surten molts dels clients. Fa fred i sense gaire esma, la de sempre, saluda de lluny a la companya que somriu amb una petaca a la mà.

-Posant el cos en remull, eh? Amb aquesta boira ves que no se'ns estovi la màquina!-

Esgotada després d'uns quants serveis decideix fer cap a casa, fa massa fred i ja ha fet uns quants esternuts premonitoris d'un bon refredat. Li agrada tornar a casa, el carrer Londres és un típic carrer de postal londinenca en blanc i negre del segle XVIII amb una vitalitat caòtica, amb el bullici i dinamisme de gent britànica.
En mig del soroll cau un nom:

-Alícia!-

Ressona com si l'hagués dut la corrent del Tàmesis. Tornar-lo a sentir és com si l'assenyalessin amb el dit després de robar un collaret de bijuteria. S'avergonyeix sense gosar mirar al seu voltant.

-Alícia!-

Parada sota una de les jardineres d'un balcó d'un primer pis és incapaç de moure's però sí sent que la veu s'apropa, no sap si de la dreta, de l'esquerra, d'amunt o d'avall, tan és, la sent però no sap d'on.
Presa d'algun sentiment que desconeix li venen uns records a la ment, imatges que com el nom també ha volgut oblidar.
Just a tocar la seva orella torna a sentir-lo.

-Alícia, ets tu?-

Glaçada de por mira perplexa la silueta d'aquella dona que té al davant. La coneix d'abans. Però no és el moment idoni per rememorar el passat. És allà, una dona vint anys més desmillorada de l'última vegada que la va veure.

"-Em trucaràs?
-T'escriuré cada setmana, també ens podem telefonar i algun dia podries venir a veure'm i visitar la ciutat.
-Et trobaré a faltar..."

Dubta mentre el seu cervell gestiona una muntanya de preguntes que estaria obligada a contestar. Ara és la Samanta i no és fàcil ressuscitar als morts.

-No, t'equivoques, no sóc l'Alícia.

Fuig carrer amunt, com si fes una baixada pronunciada, com si l'empaités un dels proxenetes dels jardins. Obre la porta del pis extasiada d'una suor freda, tremolant, incapaç de repetir aquell nom, el seu nom.
Sona el telèfon, l'agafa, se'l posa al costat de l'orella i no sent absolutament res. Penja amb un "si", "si", "adéu" que segurament té a veure amb lloguer del mes passat. S'asseu al sofà. Es mira els pits apilotats amb un sostenidor vermell, diminut i la imatge angelical d'una adolescent amb el cabell llarg, amb texans i una samarreta blanca, li puny el cor. Ara batega massa ràpid, com les llàgrimes accelerades que li regalimen per la galtes, estan fredes i duen un munt d'arrugues tenyides de rímel.
No pot fugir més de vint anys. La seva vida l'ha escollit ella i s'avergonyeix de tot i cadascuna de les coses que veu: la pantalla plana, l'abric de pells del penja-robes, fins i tot de l'espelma mig consumida d'olor de rosa. Té poc i el que té s'ho ha guanyat cardant a homes.
Davant del mirall repeteix, una i una altra vegada, el nom "d'Alícia" per saber si encara queda quelcom d'aquella nena que va enterrar després de vagabundejar per la ciutat els primers mesos. Va morir lentament per sobreviure sense poder aferrar-se a cap il·lusió, amb ella el seu passat i també aquella dona que es va acomiadar a davant d'un tren en marxa.

Comentaris

  • aaa | 13-04-2011

    ;)

  • I òndia i caxumdena![Ofensiu]
    rnbonet | 19-11-2010

    No te l'havia vist fins ara. I m'ha agradat! És unas història en blanc i negre, amb uns blaus desdibuixats de fons, ben portada, d'un regust poètic interior d'ametla amarga i un temps de narració que ja voldria... en tooooots els relats en prosa que faig darrerament...sense acabar-ne cap!!!
    Salut i rebolica!

  • es fascinant...[Ofensiu]
    tocdenit | 14-06-2010

    la manera com ens fas entrar a la historia. Tot i ésser un tema tocat sembla del tot nou. M'agrada!

  • Bon relat[Ofensiu]
    nuriagau | 14-06-2010 | Valoració: 10

    Un relat en que ens descrius la vida d'un personatge que ha tingut dues vides ben diferents, amb dos noms, també, ben distints. Evidentment, una trobada fortuïta amb un personatge del passat, li fa plantejar que conserva de la persona que havia estat quan era jove.

    Enhorabona, perunforat!

    Núria

  • Dr. Livingstone | 20-05-2010

    Els teus relats tenen la facultat d'interessar-me i de fer-se llegir més d'un cop.
    Un personatge tràgic molt ben dibuixat, un present fosc i un passat incert ( qui és la dona que la crida pel seu nom, familiar, amiga, potser amant? ). M'agrada que l'acció passi a Londres, una ciutat que m'encanta.
    Un relat emotivament obscur.
    Salutacions.

  • Un relat cru...[Ofensiu]
    Maria Sanz Llaudet | 17-05-2010 | Valoració: 10

    ple d'imatges de ferides, de soledat, de retalls de vida que han servit per sobreviure. Hi ha records però que han de ser amagats, enterrats molt endins, per poder seguir utilitzant el pseudònim i oblidar-se d'aquell nom que ens prometia un futur diferent, ple d'esperances.
    M'agradat, tan el plantejament del relat com el ritme que li has donat.
    Una abraçada

l´Autor

Foto de perfil de perunforat

perunforat

93 Relats

284 Comentaris

94574 Lectures

Valoració de l'autor: 9.73

Biografia:
Jo sóc així com sóc com el títol de Jaques Prévert

Sóc remolc de l'era
cendres calcàries de sabors
engrunes de silencis
i penyora de colors

Sóc herba mullada
d'olor de llocs
fiblar de pells
i l'enyor d'uns pocs

Sóc aire comestible
pintant oxigen amb els dits
mans d'argila humida
de sols, dies, llunes i nits

Sóc cargol treu-banya
un patufet a la panxa del bou
caputxeta entremaliada
i un calamar a dins d'un pou

Sóc un llibre a mig escriure
amb llapis de carbó
tint de blanc sobre fons negre
lletra de pal i cançó

Sóc pedra de tartera
marca d'aigua de paper
muntanyes de somriures
sota al vol d'un esparver

Sóc el que sóc
No sóc res més

D'amunt i avall
De més i menys

De poc o molt
De tot o res

http://correctellegiblebarat.blogspot.com/