Un conte qualsevol

Un conte qualsevol

Sembla un paratge de quan no hi havia fums, gegants tocant al cel i tetrabriks sota les copes dels arbres. Com un imatge postissa, sobreposada a la realitat, com un escenari fet amb paper de seda. Però fa olor i la pluja ha deixat fang i rius i gotes per tot arreu. De lluny el relleu ressegueix la silueta del terreny, racons verd poma, de groc incendiat i esquitxos d'un taronja rosat. Un ventall policromat que et permet pessigar el turó que hi ha just al davant amb les puntes dels dits.
La petita fageda s'amaga rera aquest munt de pedra vermellosa. A partir d'aquí només existeix això, un cercle atapeït de faigs. Solament els corbs s'atansen a rastrejar l'aliment fent senyals de fum, però cap ull els veu. Així que un món aliè a qualsevol altre viu verge.
Els faigs són grans i molt robustos fan una ombra fresca, humida i teixida de fulles ovades que arrebossen l'aire. Les obagues transpiren l'oxigen de llum càlida, blanca i cega que s'esberla per les trencadisses d'ales que giravolten esvalotades . Els ocells canten a totes hores, volen amb la temeritat joiosa d'un infant i dormen a deshores entre les branques.
És el què es veu si mires amunt, un sostre apedaçat d'esqueixos i bigues de fusta on la dansa de les fulles, al tossir del vent, es dibuixa i desdibuixa com fent onades sobre un riu blau, com si fossin peixos seguint la corrent. Faigs,

A sota, si mires avall, tot sembla quiet però tot es mou. Hi ha una corrua inesgotable de petits animals. El terra és cobert de pellons per sadollar les petites bestioles que s'amunteguen amb l'ira d'un carnívor afamat. El terreny abrupte endureix la vida quotidiana, construir un laberint subterrani resulta una exploració a vida o mort entre tants que busquen i regiren el sotabosc. Els caus s'arraconen entre el verd esgrogueït de les fulles, al ras hi dormen els valents de closca dura i els nius s'enlairen més amunt dels que a pota, en principi, no hi poden arribar.

Tot i haver-ne molts resten ben avinguts. No ha de ser fàcil conviure entre tantes espècies tan diferents entre elles.
N'hi ha que volen, d'altres que caminen, salten, neden, s'arrosseguen o s'arronsen. De negres, ratllats, de vellut, amb el cap gros, sense cames, esquifits i lletjos. Uns es mengen als altres, qui té més sort fuig i el més despistat poques vegades sobreviu. Però tots saben que hi han de ser. No hi ha cap rei, com el que diuen que hi ha a la selva, però l'òliba es desperta de nit i en dies de pluja: dormen, s'amaguen o es mullen. Són interessats, estrafolaris, bons amants, intuïtius, primaris i sincers.
És un col.lectiu múltiple i racial; construït sense vots i mancat d'esperit totalitari. Lluny de la globalització, del mercat exterior, de lleis i diaris locals. Fuig dels intercanvis, fusions, borses i transports internacional. Més aviat seria com un conjunt de molts grups sense afició ni devoció, un anar fent com es pot amb l'educació bàsica que recull un repàs per la història de Ròmul i Rem i de com moure's per l'entorn sense trepitjar ni ser trepitjat.

Amunt o avall tots tenen algun tret en comú, segurament perquè viuen en un mateix lloc, uns més nòmades, altres més sedentari, uns més de llum ,altres més d'ombra, mutants, violents i desapercebuts fins i tot d'ells mateixos.
Em faria por ser com són, no crec que pogués tornar d'on vinc.