Mútues frustacions. (Els noms s'han canviat, però el fet és tret d'un cas real)

FRUSTACIONS
--Aquest sí que està fotut; traumatisme cranial, provocant-l’hi un coma, fractura múltiple de braços, pelvis i fèmur dret—comenta el doctor Prats, tot mirant les radiografies.
--Però, és jove--respon el doctor Servet--i si ha aguantat aquestes primeres hores, per les fractures, si no s’infecten, no hi haurà problema.
Daniel, home de quaranta-cinc anys, porta dos dies ingressat per accident de cotxe, xoc frontal amb un altre vehicle prop de l’aeroport. Fins avui no han pogut localitzar a la seva esposa. Aquesta, no ha fet cap espectacle, simplement ha preguntat si se’n sortirà del coma i en quin estat quedarà. No li han pogut afirmar l’estat final.
Han passat cinc dies, ha despertat del coma. Te incontinència, i se l’hi ha de posar el menjar a la boca, l’Agnès ajuda a les infermeres en tot el que pot, tant en higiene, com en l’alimentació, ell sol no es val.
El Daniel, avui ha estat xerrant amb els doctors, l’han assabentat que trigarà a valdre’s per si mateix, però que es recuperarà i que és afortunat per tenir l’esposa que té, que no s’ha mogut del seu costat i ja és una “infermera” perfecte referent a les seves necessitats. Ell els ha respost que ja en sap la seva validesa. Els ha donat les gràcies i a dirigit un somriure a l’Agnès que ella l’hi ha retornat.
A l’hora dels esmorzars les converses entre el personal de la clínica són sempre diverses.
--No trobes estrany el comportament del matrimoni de la 24? Em té intrigada el fet.
--A mí també, el que no em quadra—respon l’altra infermera-- no l’ha deixat sol ni un dia, el renta, l’afaita, li posa el menjar a la boca, i només es parlen del més necessari.
--Saps?—comenta una de les infermeres--ell em va demanar que li escrivís una carta a una dona francesa i l’enviés després a París, vaig dir-li que tenia feina. Si l’Agnès li fa tot perquè no li demana a ella, no et sembla?
--Escolta! A mí em va demanar el mateix i tampoc ho vaig fer, vaig pensar el mateix i això que es veia desesperat.
--Però tu els has vist parlar entre ells? Estic intrigada, alguna cosa hi ha amagada.
-- Te’ns raó, no conversen. És molt estrany, no ens hem portat bé, el pobre, després del que ha passat.
Les dues infermeres, passen estona comentant intrigades que alguna cosa se’ls escapa. Han passat dos mesos, el Daniel ja camina pels passadissos, ajudat d’un bastó anglès i del braç de l’Agnès. Els doctors avui li han comunicat que la pròxima setmana ja li donaran l’alta hospitalària. Un cop sols ella trenca el silenci.
--Què penses fer? On penses anar?—pregunta l’Agnès.
--Fins que no em senti més valent, a casa—
El Daniel se la mira i abaixant la mirada pregunta.
--Vas llegir la carta?
--Hi tant! Fins i tot la porto a la bossa des de fa mig any—sense esperar resposta l’obre i en treu un sobre, ell ràpid li diu que no la vol veure, ni llegir.
Ella sense ni escoltar-lo, agafa el paper que es veu bastant rebregat i comença:


Hola, Agnès, tots els viatges que feia a París per feina eren mentida. Cada vegada anava a trobar-me amb l’Anne Girac, una model que la seva bellesa em va captivar al moment i em vaig convertir en una persona que només tenia els ulls i el pensament per ella.
Ho sento, et deixo, marxo a París i no em veuràs mai més. Els diners els vaig guanyar jo, tu simplement cuidaves la casa còmodament i no et faltava cap caprici. Et deixo el suficient per viure fins que no trobis feina, ja sé que et serà dur, però aguantar la teva mediocrocitat i monotonia també ho ha estat per mi aquests anys al teu costat. M’asfixiava.
Potser no et mereixo i no se valorar el que vals en veritat, encara que intueixo que tu si sent’s alguna cosa per mi.
Adéu per sempre, ja m’he lliurat de la teva presència.
Daniel