Som diferents! Capítol 4 / 4

Un relat de: Angelina Vilella Ros
Pels altaveus ressona una música molt apropiada per enganxar els passatgers, només trencada per la veu d’una monitora, davant mateix de la piscina.
--Derecha... Izquierda...Derecha....
A la primera renglera la Maria s’adona que un parell de nois que intueix diferents també ho intenten, però no hi ha manera. Un dels animadors es posa al seu costat i els ajuda, però ni així, ells inventen passos nous i tan feliços.
La Maria, també il•lusionada, segueix els moviments de gimnàstica que la monitora va indicant a tots els creuristes que estan encantats de fer coses que molts d’ells no han fet mai: classes de Tai-txi, balls de saló, gimnàstica, pintura… La satisfacció que provoquen aquestes tasques, amb la tranquil•litat que no s’ha de córrer per anar a enlloc, ni fer res important, és vigent en la majoria dels rostres.
Derecha…, izquierda…, manos juntas y arriba…
La Maria segueix amb entusiasme les ordres. Tot fent-les s’adona que la parelleta que ha vist abans a primera fila ara els té al costat. Són diferents, però la il•lusió és a l’abast de tothom i ells encara amb més afany intenten seguir el ritme. No ho aconsegueixen, però també s’adona que ells, ni cas. Se somriuen i no veuen ni qui tenen al seu costat. “seran germans?” diuen que aquests fill s’estimen més encara…”
És un moment de descans, la monitora es dirigeix al Narcís.
--Us agrada molt, oi, fer gimnàstica?
--Sí, sí, és molt divertit –contesta l’Aurora.
--El Tai-txi encara és més divertit –diu el Narcís, tot dirigint-se a la Maria -- No en fas, tu?
--Sí, en vaig fer ahir –els respon la Maria, contenta de parlar amb ells.
El Narcís es posa a fer moviments intentant demostrar a la Maria com és el Tai-txi; no ho aconsegueix.
Quan acaben de parlar s’adonen que la classe ja és acabada, la gent ha marxat o es passeja pel voltant de la piscina.
--Adéu, macos –els diu la Maria tot allunyant-se per anar a cercar l’Alfons.

--No ho diguis més, Aurora! Les mitges de la Ninet són d’ella ! I prou ! A més, has volgut aquesta faldilla de flors turmellera i tampoc se’t veurien.
--Ella va dir que me les deixaria ! Tu ho vas sentir, també! – emmurriada protesta l’Aurora.
--Prou! Hi ha coses que no es demanen, si s’esquincen no les hi pots tornar a comprar aquí dalt del vaixell, no en venen.
L’Aurora es mira les cames de la Berta, no porta mitges, unes extremades sandàlies negres li fan ressaltar unes ungles taronges com les de les mans, tot fent joc amb el color dels llavis i els cabells, el vestit negre ajustat al cos mostra una elegància que fins i tot sorprèn la mateixa Berta.
--Tu vas molt guapa, i jo amb aquesta faldilla de flors que no m’agrada gens. –amb una revolada se la treu, la llença a terra i s’asseu als peus del llit enfadada.
La Berta s’adona que té raó, és un vestit bonic però no de festa. Obre el seu armari i en treu una faldilla negra i un top blanc, aquest no és de seda, però en ser nou encara guarda la brillantor.
--Vejam...vejam… --l’agafa de la mà i li posa la faldilla. Ella es deixa fer. En portar goma la cintura s’eixampla a la seva mida, i el top de punt, també. La Berta l’agafa i la posa davant del mirall En veure’s l’Aurora es troba atractiva, se la mira i li fa un petit somriure d’acceptació.
--Em vas dir un dia que no t’agradaven les ungles pintades, encara penses igual?
Sense contestar, l’Aurora li estén les mans al davant. Complaent i amb paciència, la Berta les hi pinta.
--Vés amb compte de no tocar res, fins que no siguin seques del tot. Ja vinc, no et moguis d’aquí –la Berta surt del camarot d’una revolada tornant al cap de pocs minuts.
--On has anat? Em pensava que m’havies deixat…
--Això no ho faria mai, jo. Té, és el regal dels teu aniversari, clar que molt avançat. L’Aurora nerviosa obre la bossa de paper i sorpresa veu la pinça dels cabells que tant li agrada, que tantes vegades s’ha mirat a la botiga.
--La pinça! Aquella que m’agrada!
Satisfeta, la Berta li somriu, es mira el rellotge i es neguiteja; és tard, però li agafa els cabells que ella ja tenia pentinats i els hi recull darrere agafant-los amb la pinça.
-- Sembles una princesa.
L’Aurora es mira i remira davant del mirall.
--I els llavis? Jo també els vull portar pintats!
--És tard, farem tard –obre el necesser del bany i en treu un llapis de llavis, se li acosta i els hi pinta.
--M’agrada més aquest color rosa que el teu taronja.
Amb pas ràpid es dirigeixen cap a la presentació del capità, abans del sopar.

Després de sopar la Berta i l’Aurora van ràpides cap al teatre, volen agafar un bon lloc. Aquesta nit una de les actuacions és una cantant de fama internacional; Gwen Perry. Segons el catàleg, el repertori serà; jazz, soul, pop... a la Berta, li encanta aquest tipus de música, i és conscient que totes les atraccions del barco són de primera categoria, de sobres sap que ella gaudirà força, però tem l’Aurora, li agradarà?”
Quan hi arriben el local ja es troba mig ple.
El teló no trigarà a aixecar-se, els components de l’orquestra ja afinen els instruments.
L’Aleix, l’Arnau i el Narcís asseguts, van seguint l’actuació atentament; bé, el Narcís no tant, mira i remira a tota la gent buscant l’Aurora. En un descans, en obrir-se els llums, la veu a l’altra costat del teatre.
--Vaig a veure l’Aurora! És allà! –i senyala el lloc.
--Ara no, Narcís, et prendran el lloc, no ho veus?
--Sí, però jo vull anar a veure-la –i sense esperar resposta s’aixeca i marxa.
En veure’l allunyar-se els dos cosins es miren i fan una ganyota de contrarietat. Encara no s’havien apagat els llums i veuen arribar la parella agafats de les mans.
--I ara què, Narcís, no veus que no hi ha lloc per a ella? –empipat, l’Arnau el recrimina.
S’apaguen els llums i l’Arnau, per evitar un espectacle fora de l’escenari, s’aixeca, els fa seure i ell es retira al fons del teatre, i es queda contrariat i dret.
El Narcís i l’Aurora s’asseuen com si fos correcta la seva actuació, s’agafen de les mans i miren l’espectacle. Ara la cantant americana Gwen Perry els ofereix la seva actuació, els deixa bocabadats; Almost Like Being in love... Imagine... i el famós New-York ,New-York.
Un programa esplèndid. Digne de recordar.
El públic dret es desfà amb aplaudiments. La parelleta en un moment d’eufòria s’abraça i es fan un petó. A la Maria no se li ha escapat l’escena. Vol oblidar en les vacances tota la parafernàlia de casa seva, però els sentiments són a flor de pell i recorda les mirades que es feien els dos tot fent gimnàstica, o dins del jacuzzi... No se li havia ocorregut mai, però clar “ells tenen el mateix dret que nosaltres a estimar i ser estimats”.
En sortir del teatre l’Aurora està contenta,t li ha agradat tan la cantant, que encara coreja fluixet New-York New-York.
--Canta tan bé com la Marina Rosell, oi, Berta?
--I tant…--respon tot mirant-se-la.


Comentaris

  • Creuer creuat[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 19-02-2014 | Valoració: 10

    Ostres Angelina, descrius tan bé el que passa dins un creuer que no sé si m'agradaria fer-ne un. Escrius amb tant detallisme tot el que hi succeeix que m'hi veig. I constatar que fan una sèrie de coses que no m'acaven d'omplir del tot, amb la presència sempre dels animadors o obligadors, no ho sé... em fa una mica de mandra embarcar-me en un creuer. Prefereixo passejar per la platja de Vilanova o les muntanyes de Campelles. Però és que, Angelina, escrius amb tanta precisió i detallisme que m'hi veig! Fantàstic! Una abraçada.

    Aleix

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Angelina Vilella Ros

Angelina Vilella Ros

91 Relats

133 Comentaris

148743 Lectures

Valoració de l'autor: 9.58

Biografia:
Vaig néixer a Olesa de Montserrat l'any 1938.
Des dels 3 anys visc a l'Hospitalet de Llobregat. Vaig passar part de la infància a Gratallops (Tarragona).
A l'Institut Maragall de Barcelona vaig fer el Batxillerat.
Dama de Creu Roja a l'Hospital de l'Hospitalet de Llobregat.
Diplomada en Infermeria a la Universitat de Barcelona.
Infermera voluntària als Jocs Paralímpics de Barcelona 1992.
He publicat tres llibres; Onades internes ( novel.la)1999 , presentat per Ignaci Riera.
Jo...també recordo (assaig,2000. Presentat per Josep Ma. Solias. Temps d'orquídies (novel.la)2007, 2. edició d'Onades internes i presentada per Dolors Millat a l'Ateneu Barcelonès.
He estat varis anys alumna de l'Escola de Narrativa de l'Ateneu Barcelonès.
Durant quatre anys vaig ser col.laboradora, del setmanari La Proa del Baix Empordà, fent entrevistes a més d'un centenar de Baix Empordanesos i els seus simpatitzants.
Vaig fer una ponència a la Universitat de Bella Terra, sobre el període americà de Ramon Vinyes, el dramaturg català universal(el sabio catalan que Garcia Marquez menciona a Cien Años de Soledad).
He publicat articles a diferents revistes.
Tinc varis relats a Relatsencatala.cat, amb el pseudònim d'ORCHID, he decidit deixar l'anonimat i donar-me a conèixer amb el meu nom Angelina Vilella Ros.
UN NADAL SENSE TU és l'escrit que més estimo, el trobareu al començament dels meus relats.
Tinc penjada en digital la meva novel·la TEMPS D'ORQUÍDIES, d'Angelina Vilella Ros, per mitjà d'Amazon i iTunesus la podeu descarregar:

www.neurosi.com/orquidies/
www.neurosi.com/angelinavilellaros
www.angelinavilellaros.net
www.escriptors.cat/autors/vilellaa
www.memoro.org/es-ca/testimone.php?ID=1242 (i després Angelina Vilella Ros)