Som diferents! Capítol 6/1

Un relat de: Angelina Vilella Ros
Capítol 6 / 1

La Berta torna a la piscina a buscar la revista que s’ha deixat damunt la petita taula de la piscina en el precís moment que marxen la Ninet i l’Adolfo. Li sembla veure’ls molt entusiasmats, parlant, segurament van cap el camarot. No pot evitar-ho, l’enveja i la gelosia són presents. Ara l’Adolfo es mira la Ninet com voldria ser mirada ella. S’asseu, li mostren la carta del refrescs i en demana un, només fa un sol glop i amb un impuls espontani s’aixeca i es dirigeix cap el camarot de la Ninet.
L’Aurora entra al seu pensament, la busca, la veu entretinguda amb el seu amic Narcís i continua la seva intenció.

Tot caminant pel passadís la Ninet es fa ràbia ella mateixa, de tot el que ha avisat a la Berta sobre ell, és per l’experiència que en té en pròpia persona.
L’Adolfo aparta despòticament el Bony que amb l’aspiradora treballa pel passadís. Els veu entrar al camarot.
--Per què el meu, avui? –pregunta la Ninet. Pensa en la Berta i voldria evitar que els veiés entrar junts.
--El meu segurament l’estan netejant, en aquesta hora. A més, no importa el lloc, el que vull és jugar amb tu.
--Però avui no et donaré diners..., ho sents? –no pot continuar parlant, es troba sota el domini d’ell.
La Ninet, però encara no n’és conscient, que l’Adolfo comença a ser alguna cosa més per a ella, li costarà de veure-ho. Potser massa tard. Ja dins el camarot, la Ninet surt ràpida al balcó, com si volgués retardar la trobada. Amb les mans repenjades a la barana es mira amb placidesa la quietud i la calma que el mar li ofereix: un blau intens que remarca fortament la línia de l’horitzó, ni una sola cresta blanca aflora per saludar-la, enrere han quedat els llamps i els trons de la nit passada, la pau corona la tarda, però no el seu esperit. En aquests moments una petita brisa li acarona la pell, que amb la cara lleugerament alçada ella agraeix.
L’Adolfo, inquiet dins del camarot, espera impacient que ella es desperti d’aquest parèntesi que s’interposa entre els dos en aquell moment. Allarga la mà, suament l’estira cap dins, i ella es resisteix una mica, negitós l´Adolfo l’agafa més fort i la fa entrar.
--Què fas, tio! –li recrimina molesta.
--Hem vingut a passar una estona, oi? Però no al balcó, no és el lloc que més m’agrada per estar al teu costat. Vine… deixa’m acariciar aquesta pell tan sedosa que tens…--li posa la mà per damunt les espatlles i comença a fer un petit massatge. La Ninet se sent molesta, fastiguejada.
--Mira, saps què et dic, que ja ens veurem un altre dia, ara no tinc ganes que em toquis, ni retoquis, d’acord? –la Ninet d’una estrebada es desempallega de l’abraçada d´ell.
--Escolta, m’has deixat entrar, ara…
Ella, enutjada, l’empeny intentant desfer-se de la forta abraçada en què es troba oprimida. No pot, l´Adolfo la té premuda molt fort contra ell i l’estira cap el llit. La Ninet se sent impotent davant la seva força. Suavitza la tensió, l’orgull masculí fa acte de presència i satisfet també cedeix.
--Deixa’m respirar… i preparar-me per l’ocasió… estic molt i molt suada…--intenta no mostrar-li la ràbia que porta a sobre.-- Malparit!— com pot s’aixeca i es dirigeix al bany.
Amb un somriure voluptuós l´Adolfo es mira al mirall donant-se l’aprovat i es comença a treure l’americana blanca que tan a gust sempre porta.


La Berta es para pensativa davant de la porta del camarot de la Ninet, rumia què fer, es mira la bústia del compartiment, buit en aquelles hores del matí, els diaris els posen sempre al vespre. A no gaires portes d´allà veu el carro del Bony, d’una bossa, treuen el cap els diaris vells que en arreglar les habitacions va recollint de les papereres. S’hi acosta, en treu un i torna a la porta de la Ninet; impulsivament hi truca amb els nusets dels dits. Es fa mal, ho ha fet amb força i amb ràbia. No hi ha resposta. Ho repeteix. Segons després, amb la porta mig oberta, la Ninet se la mira sorpresa.
--Hola, Ninet, he vist que tens el diari a la bústia i he pensat que potser el voldries llegir –diu la Berta fent esforços per veure si l’Adolfo és dins.
--Però si me’l deixen cada dia damunt del llit... - respon astorada.
--Sí, a mi també m’ha estranyat veure’l aquí en aquesta hora, per això t´he trucat, per si porta alguna cosa nova i interessant –amb el diari a la mà la Berta empeny la porta per entrar.
--Mira, Berta..., ja ens veure’m –i intenta tancar la porta, just en el moment en què l’Adolfo completament nu passa pel darrera de la Ninet amb una mirada burleta que fereix en el més profund la Berta. Aquesta sense dir res se separa de la porta i marxa.
La ràbia li ha fet aparèixer un tremolor que li priva de caminar correctament pel passadís. Ràbia, desig, ultratge... un cúmul de sensacions garbellen el pensament de la Berta. La idea de la venjança ha començat a germinar dins seu i en un arravatament es posa a córrer fugint d’allà. Pel camí topa amb en Bony que s’aparta de cop.

En arribar a la piscina, l’Aurora està prenent el sol amb el Narcís. La Berta s’hi acosta i li diu que tenen de marxar, han d’anar a fer-se un massatge.
--Ara, Berta? –pregunta la noia una mica contrariada. En aquells moments es trobava molt confortable en aquella gandula prenent el sol acompanyada del Narcís..
--Sí, segurament en aquesta hora ens agafaran aviat.
A l’Aurora, estranyada i encuriosida a la vegada per la novetat, no li han fet mai un massatge. S’acomiada del Narcís que mostra disgust amb la marxa de la noia.
--I a mi què em faran, Berta?
--Ja ho veurem - li respon secament.

A l´Spa, només hi troben hora per a una. La Berta l’agafa ella i veient a través dels vidres la sala de gimnàstica amb tots els estris, acompanya l’Aurora fins allà i demana a la monitora que si pot vigilar la noia mentre a ella li fan un massatge. No hi ha cap problema, i l’Aurora es queda feliç amb la bicicleta, les cintes que corren, les peses i els diferents aparells completament nous per ella, com si fossin joguines.
Una noia, molt amablement, l’ha fet estirar d’esquena damunt d’una llitera, nua de cintura per amunt. Sent caure sobre la pell un líquid i acte seguit la calor plàcida d’unes mans per les espatlles li fan prémer els punys. La suavitat i a la vegada amb la força amb què són fets els moviments li barregen les sensacions; ara, necessita aquell massatge, el desitja, però s’adona que el seu desig no és aquell i encara els prem més fort, els punys; li falta aire per respirar o alguna cosa vital, la noia no li ho pot oferir. Té ràbia.
--No saps pressionar més? Sembla que juguis! –no s’adona del to amb què es dirigeix a la fisioterapeuta.
--Ho sento, jo estic fent el correcte... –li respon fluixet, però a la vegada enèrgica.
S’adona del seu comportament, afluixa les mans i es posa a plorar.
--Tots tenim els nostres moments dolents; puc fer alguna cosa per vostè? –al cap d’una estona, les mans de la noia deixen marques vermelles a l’esquena de la Berta.
--Moltes, moltes gràcies i perdoni... –s’aixeca, poc a poc, es vesteix i passa a recollir l’Aurora que està suada i feliç corrent per la cinta.






Comentaris

  • Escriure[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 15-01-2018 | Valoració: 10

    Hola Angelina. M’alegra veure que tornaràs a escriure. Jo ho continuo fent, però ja no estic a la gàbia. Em vaig jubilar el 31 de desembre del dos mil 14. Ara visc a Ribes de Freser. Si mai passes per aquí, ja ho saps. Espero llegir te i comentar-te. Una forta abraçada. A l’eix

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Angelina Vilella Ros

Angelina Vilella Ros

89 Relats

130 Comentaris

144444 Lectures

Valoració de l'autor: 9.57

Biografia:
Vaig néixer a Olesa de Montserrat l'any 1938.
Des dels 3 anys visc a l'Hospitalet de Llobregat. Vaig passar part de la infància a Gratallops (Tarragona).
A l'Institut Maragall de Barcelona vaig fer el Batxillerat.
Dama de Creu Roja a l'Hospital de l'Hospitalet de Llobregat.
Diplomada en Infermeria a la Universitat de Barcelona.
Infermera voluntària als Jocs Paralímpics de Barcelona 1992.
He publicat tres llibres; Onades internes ( novel.la)1999 , presentat per Ignaci Riera.
Jo...també recordo (assaig,2000. Presentat per Josep Ma. Solias. Temps d'orquídies (novel.la)2007, 2. edició d'Onades internes i presentada per Dolors Millat a l'Ateneu Barcelonès.
He estat varis anys alumna de l'Escola de Narrativa de l'Ateneu Barcelonès.
Durant quatre anys vaig ser col.laboradora, del setmanari La Proa del Baix Empordà, fent entrevistes a més d'un centenar de Baix Empordanesos i els seus simpatitzants.
Vaig fer una ponència a la Universitat de Bella Terra, sobre el període americà de Ramon Vinyes, el dramaturg català universal(el sabio catalan que Garcia Marquez menciona a Cien Años de Soledad).
He publicat articles a diferents revistes.
Tinc varis relats a Relatsencatala.cat, amb el pseudònim d'ORCHID, he decidit deixar l'anonimat i donar-me a conèixer amb el meu nom Angelina Vilella Ros.
UN NADAL SENSE TU és l'escrit que més estimo, el trobareu al començament dels meus relats.
Tinc penjada en digital la meva novel·la TEMPS D'ORQUÍDIES, d'Angelina Vilella Ros, per mitjà d'Amazon i iTunesus la podeu descarregar:

www.neurosi.com/orquidies/
www.neurosi.com/angelinavilellaros
www.angelinavilellaros.net
www.escriptors.cat/autors/vilellaa
www.memoro.org/es-ca/testimone.php?ID=1242 (i després Angelina Vilella Ros)