Som diferents! Capítol 4 / 1

Un relat de: Angelina Vilella Ros
La Berta, asseguda en un dels sofàs del bar es mira divertida les classes de ball. En aquests moments sona salsa. S’adona que hi ha persones que han nascut sense el sentit del ritme, i d’altres que el porten a la sang, i fa goig mirar-les.
Tot assaborint un cafè, ha anat observant com en altres vegades i ja ho afirma; el ritme, els llatins el porten dins, no els cal anar a classes. El Narcís i l’Aurora van voltant pel bar, ells també intentant ballar unes vegades, no ho logren, i corrent i emprenyant-se tot jugant, les altres.
L’Adolfo, dret des d’una porta, també és present. Busca a algú per el jovent. La música és aclaparadora, si no es balla o es té alguna cosa a fer a l’estona es fa carregosa. Anava a marxar quan veu la Berta i seguidament es dirigeix cap a ella.
--Bona tarda, puc seure?
--I tant! És lliure –treu la bossa i la posa a la butaca de l’altre cantó, deixant lliure la del seu davant.
--T’agrada, la salsa? –pregunta ell.
--Psssf, ni m’agrada ni em desagrada, crec que és una música per un moment determinat, massa estona em cansa.
--Doncs l’estàs aguantant molt pacient.
--Estic treballant –amb la mirada assenyala a l’Aurora –fora, o a la piscina o amb la barana al mar no estic tan tranquil•la, aquí la controlo més.
--I la teva amiga?
--Et refereixes a la Ninet?
--Això mateix.
--No fa gaire que voltava per aquí.
El tipus no li treu la vista de sobre. La primera vegada que es va fixar en ella, ja li va donar l’aprovat, acceptable, però el que li crida més l’atenció són els rinxols de la llarga cabellera rogenca, que li fa ressaltar la blavor dels ulls, els seus dits senten una atracció cap a ells.
--Tens uns ulls preciosos. No t’ho han dit mai? –la mira amb fermesa de fit a fit i, decidit, ensorra els dits entremig dels cargols.
--“quin plaer…”
La Berta s’ha sorprès de l’acte.
--“Què fa?”
Aquell frec potenciat amb la mirada és una barreja explosiva. Una escalfor li puja a les galtes, el cor li batega fortament, i un corrent li serpenteja de baix a dalt del cos. Una sensació que sap el que és i el que vol. Li mira els llavis que li estan somrient i sense dir-li res la inviten a moltes coses.
En aquell moment arriben l’Aleix i l’Arnau que, en veure al Narcís entretingut amb l’Aurora, respiren tranquils. S’han assegut els quatre en una taula i estan parlant.
La Berta es gira per mirar l’Aurora. L’Adolfo endevinant el perquè del gest i li diu:
--Per què no parles amb aquests nois i deixes la noia amb ells? T’ensenyaré una posta de sol meravellosa des del meu camarot, meravellosa... et podria transportar fins i tot al cel!
Se’l mira sense saber com interpretar el que li està proposant. Els ulls de l’Adolfo són com foc per la Berta.
--No tardarem massa a tornar.
Ella dubte uns instants, però s’aixeca, va cap als nois i els pregunta si l’Aurora es pot quedar amb ells una estona; ella ha d’anar a enviar uns e-mails importants i així podrà marxar tranquil•la.
L’Aleix i l’Arnau la tranquil•litzen: sí, jugaran al parxís tots quatre, i es faran càrrec de la noia.
La Berta torna a la taula on l’espera l’Adolfo i marxen.

Ja asseguts a una taula del bar treuen el tauler. Rumiant el color de les fitxes amb que volen jugar la partida, la parella cantusseja, se sent feliç. Ella es frega les mans contínuament i a ell, la bava li regalima. Els altres dos passius.
--És la meva nòvia! –diu en Narcís, feliç.
--I ell el meu promès –també afirma l’Aurora.
Els dos aixequen les mans i s’agafen. Es posen a riure frenèticament. L’Aleix i l’Arnau es miren amb cara de circumstàncies, però somrients.
--Mira! Ell ja ha lligat i tu i jo encara no ho hem aconseguit -respon l’Arnau picant l’ullet a l’Aleix.

Com cada vespre, en Bony entra als camarots i va obrint els llits dels turistes. Canvia diàriament amb gràcia els coixins i la gira dels llençols de diferent forma tot posant-hi després el bombonet de xocolata i la targeta de bones nits. Anava a entrar a la de l’Adolfo quan ells arriben.
--No! No la abra hoy, no es necesario, ya lo haré yo –amb veu ferma diu l’Adolfo.
El xicot somriu com cada vegada que se li dirigeixen. És indi de Goa. L’ idioma no l’entén massa, però amb el to i la mímica no té problemes amb els passatgers de la seva zona. Els deixa passar i arrossega el carret fins a l’altra porta.
Ja dins del camarot, la Berta no sap què fer i surt a la terrassa, nerviosa. Una vegada més es mira el mar, en aquests moments d’un blau profund, balancejant-se entremig de les petites crestes d’escuma blanca, només uns petits núvols per on el sol juga a cuit i amagar, abans de l’acomiadament del dia.
Tot entrant i mirant-se l’habitació, la Berta diu a l’Adolfo:
--És igual que la meva, però a diferent cantó. Jo veig les sortides de sol i tu les postes.
L’Adolfo ha obert el fil musical i busca una emissora, deixa que soni la música de pel•lícules; se sent el tros d’oboè de “Un hombre i una mujer”. L’estança agafa un ambient especial.
Ell se li acosta molt i la Berta tira enrere i es repenja a la paret. L’Adolfo continua acostant-se-li molt. Tot seguit li aixeca la barbeta amb la mà i li besa suament els llavis. La Berta no es mou i, en repetir-ho més fortament, ella li envolta el coll i li torna la besada.
--Ets deliciosa…--voluptuosament li apetona el coll --exquisida…- continua besant-la. Li aixeca el jersei d’una grapada i llepa els mugrons, uns mugrons turgents, una i una altra vegada. Un corrent, mai sentit sacseja la Berta, que es deixa fer, i el correspon totalment, tan com el cos li demana.
Ara, són els compassos del Bolero de Ravel els que els embolcallen. La Berta s’adona del que està passant, de l’instant en què es troba, vol frenar però a cada acció i moviment que fa el seu cos, com si fos una provocació, l’Adolfo la prem encara més, la té presonera. Apassionat, exaltat i fora de si fa el que vol amb aquella novícia; ella com la cera es deixa anar, s’entrega amb totalitat.
--Adolfo… Adolfo… -- en el seu rostre apareix un rictus de dolor. La música ja no amenitza el moment, només el sobrealè i el panteix ressonen al camarots.
Ha passat una estona, ara, el canal de música de pel•lícules és el que ha triat l’Adolfo, està tocant La Guerra de las galàxies. Amb el cap en dóna l’aprovat.
La Berta surt de la dutxa esverada pel soroll. Una llum reflecteix la cara de l’Adolfo que assegut al llit se la mira molt tranquil, com si res hagués passat.
En sentir parlar pels altaveus del passadís, l’Adolfo apaga la música per poder escoltar el missatge. Avisen que l’espectacle nocturn avui començarà mitja hora més tard.
Torna a mirar-se-la amb el mateix esguard tranquil.
--Ja t’he dit que te’ls tornaré quan arribem a Roma. Però sé que avui serà el meu dia. No el voldràs desgraciar amb una negativa, oi?
--Però són molts diners per jugar-los –li contesta dubtosa la Berta.
--És que… l’estona d’avui no s’ho val? Sé que em portaràs sort. Va!–i para la mà amb vehemència.
A la noia li ofèn la frase, “és que l’estona d’avui no s’ho val?” No vol interpretar-ho tal com ho ha sentit, no pot saber quin sentiment l’embolcalla, i pensant que se’n penedirà li allarga dos bitllets de cent dòlars.


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Angelina Vilella Ros

Angelina Vilella Ros

91 Relats

133 Comentaris

148750 Lectures

Valoració de l'autor: 9.58

Biografia:
Vaig néixer a Olesa de Montserrat l'any 1938.
Des dels 3 anys visc a l'Hospitalet de Llobregat. Vaig passar part de la infància a Gratallops (Tarragona).
A l'Institut Maragall de Barcelona vaig fer el Batxillerat.
Dama de Creu Roja a l'Hospital de l'Hospitalet de Llobregat.
Diplomada en Infermeria a la Universitat de Barcelona.
Infermera voluntària als Jocs Paralímpics de Barcelona 1992.
He publicat tres llibres; Onades internes ( novel.la)1999 , presentat per Ignaci Riera.
Jo...també recordo (assaig,2000. Presentat per Josep Ma. Solias. Temps d'orquídies (novel.la)2007, 2. edició d'Onades internes i presentada per Dolors Millat a l'Ateneu Barcelonès.
He estat varis anys alumna de l'Escola de Narrativa de l'Ateneu Barcelonès.
Durant quatre anys vaig ser col.laboradora, del setmanari La Proa del Baix Empordà, fent entrevistes a més d'un centenar de Baix Empordanesos i els seus simpatitzants.
Vaig fer una ponència a la Universitat de Bella Terra, sobre el període americà de Ramon Vinyes, el dramaturg català universal(el sabio catalan que Garcia Marquez menciona a Cien Años de Soledad).
He publicat articles a diferents revistes.
Tinc varis relats a Relatsencatala.cat, amb el pseudònim d'ORCHID, he decidit deixar l'anonimat i donar-me a conèixer amb el meu nom Angelina Vilella Ros.
UN NADAL SENSE TU és l'escrit que més estimo, el trobareu al començament dels meus relats.
Tinc penjada en digital la meva novel·la TEMPS D'ORQUÍDIES, d'Angelina Vilella Ros, per mitjà d'Amazon i iTunesus la podeu descarregar:

www.neurosi.com/orquidies/
www.neurosi.com/angelinavilellaros
www.angelinavilellaros.net
www.escriptors.cat/autors/vilellaa
www.memoro.org/es-ca/testimone.php?ID=1242 (i després Angelina Vilella Ros)