Som diferents! Capítol 4 / 3

Un relat de: Angelina Vilella Ros

L’Amadeu amb cautela llambrega a dreta i esquerra, pel passadís, en direcció contrària, només una turista vestida molt estrafolària es mira atentament els números dels camarots. Per fi es para, introdueix la targeta al pany i entra.
El Frederic estirat al llit. La “tele” oberta mostra tot l’enrenou de la piscina, ulls closos i el comandament a la mà, tot un espectacle. L’Amadeu fa un gest de desaprovació, s’acosta a l’aparell i manualment posa tot el volum a la televisió.
--Què fas? Quin esglai m’has fotut! Imbècil!—li diu amb un gran sobresalt.
--No hem vingut a dormir, Frederic, acabo de veure la Guineu, primer amb la puteta, després sol al bar Duomo. L’he vist parlar per mòbil durant molta estona, però de la taula on jo em trobava no he pogut sentir res.
--Sí… tens raó… -- el Frederic no sap com disculpar-se.
--Se suposa que tu hauries hagut de passar pel costat com qui no vol la cosa, però clar, el senyor estava roncant plàcidament.
--Ho sento, Amadeu, ahir nit en aquella terrible discoteca em vaig desconcertar. Aquell soroll que en diuen música és per destarotar a qualsevol persona normal. No passarà més.
L’Amadeu no li confessa que ell després va passar una estona al camarot de la Ninet i que li va buidar la butxaca. Però… no n’està penedit, va passar una bona estona, com mai.
L’Amadeu posa al corrent dels passos que ha seguit l’Adolfo. De fet, del que s’han adonat és que el que més li interessa és la puteta.
--Deu ser molt bona...
“Més del que et penses” es diu l’Amadeu.
--A recepció m’han donat les dades d´ella i les he enviat al Torres, diu que esperem notícies sobre la noia. Que vigilem molt, sobretot en les escales.
La nevera ofereix a l’Amadeu la cervesa que feia estona tenia al pensament. L’obre, eixuga el broc amb la mà i posant-se-la a la boca engoleix el fresc beuratge assegut als peus del llit.
Un mòbil sona, l’Amadeu l’agafa ràpid.
--Sí?
Amb l’aparell a l’orella escolta el que el seu cap li està dient. De tant en tant un lleuger moviment afirma el que li diuen, aquest és instintiu; sap que el Torres no el pot veure, però reforça la gravació en ment del que està sentint. En Frederic, ansiós al seu costat, intenta assabentar-se d’alguna cosa. La cara de frustració dóna a entendre que no sent res. Es neguiteja. L’Amadeu penja el telèfon.
--El que ens esperàvem, Frederic, certificat, aquest paio és un goril•la d’en Montoya, el famós narcotraficant colombià.
--No fotis!
--Sí, i segons els rumors que es veu que corren, la puteta és o era la seva meuca. Se li ha escapat fa poc. Ha arribat des de Bogotà. Creuen que la Guineu és el goril•la encarregat de seguir-la.
--Per una puta, tanta feina? Ca! No m’ho crec! Aquesta gent tenen totes les dones que volen i de segur que en el seu lloc ja n’hi ha una dotzena.
--Amadeu, pot ser que sàpiga coses, massa coses, i aquí és on deu entrar el seguiment de la Guineu. I no ho fa malament, el penques, perquè més que seguir-la, pel que jo he vist, el que fa és tirar-se-la.
--I…podria ser que en comptes de seguir-la, l’ordre que té és fer-la fonedissa. En un vaixell és molt fàcil. Sortir a coberta en pla romàntic i en un descuit…plaf, cap a l’aigua a veure els peixos.
--Ca, els deu interessar de saber amb qui es trobarà.
--Segurament per això aquest paio la vigila.
Els dos es posen a parlar i a calcular possibilitats, adonant-se que aquesta descoberta els complicarà les coses.
--Ara seran dues persones a tenir en compte –el Frederic agafa el tabac de la butxaca, i encén la cigarreta.
--No es pot fumar, aquí, ja ho saps. Apaga-la, hi ha detector de fums dins el camarot!
--Potser hauríem d’acceptar l’ajuda que ens ha ofert el capità --respon el Frederic, contrariat mentre apaga la cigarreta..


Absorta a la cafeteria, la Berta no veu l’Adolfo que es dirigeix cap a ella.
--Hola! Què fa soleta la meva musa?
--Hola –respon com despertant --em creia que t’havies perdut.
--Que va! I segurament avui serà el meu dia de sort.
--Ah, sí? - Incrèdula li contesta ella
Ell se li acosta i li fa un petó.
--Anem, et convido a un whisky –diu amb to persuasiu.
La Berta anava a refusar, és més li anava a preguntar per la sort dels seus diners, però ell ja la té abraçada per la cintura i se l’emporta cap a la barra. Ella no vol, però no ofereix cap resistència.
En no estar-hi acostumada, el whisky enterboleix el pensament a la Berta, veient en la cara de l’Adolfo al Sergi, això la converteix en cera tova completament al servei dels desitjos d’ell, que ja al camarot, fa el que vol.
Moments després, amb intent de reprovació fallit, li obre la caixa forta del camarot i dos-cents euros més surten de dins, bitllets que l’Adolfo es posa a la butxaca de l’americana que ha deixat sobre el sofà.
--Sé, que no te’ls hauria de donar..., es quasi tot el que tinc aquí –i per darrera repenja el cap damunt la seva espatlla. Ell fa un moviment i se separa; ella no copsa el fet i torna a acostar-se-li, ara de cara buscant-li els llavis.
--Se’m fa tard, ja ens veurem –l’Adolfo agafa l’americana i va cap a la porta.
--No te’n pots anar ara, et desitjo al meu costat –s’ha posat davant la porta, intenta abraçar-lo novament, ell s’aparta.
--Berta, deixa’m passar—se la mira-- et seré clar! Tu ja no m’interesses, no m’importes! No tens diners, no tens joventut, he assaborit l’única cosa que em temptava de tu, el que tu ara em pots oferir ja és el que m’ofereixen totes. Adéu--obre la porta i se’n va.
La Berta cau asseguda damunt del llit. No sap el que li passa, no pot ni vol donar crèdit al que li està succeint. La nuesa física, la ràbia i la humiliació s’han barrejat i la martellegen fortament. No pot més, es posa a plorar desconsoladament.
La porta del camarot s’obre i entra l’Aurora. La Berta s’aixeca d’una revolada, agafa la seva roba i entra al bany.
--Que et dutxes, ara? –pregunta sorpresa la noia.
Des de dins, ella afirma, i li diu que l’esperi al bar Strauss, el del piano. L’Aurora agafa la jaqueta i surt.
El raig de l’aigua sembla que amolli els ànims de la Berta, deixa que caigui sobre ella acceptant-la plàcidament com una carícia amb els ulls closos; només el pensament molt ferm li provoca una frase “m’agradaria veure’t mort”.

Caminant per la coberta camí del Bar Straus, on l’espera l’Aurora, intenta asserenar-se, no pot deixar que el seu jo perdi les forces. En passar pel davant de la biblioteca veu la seva cadira de braços, quina sensació més estranya, tot és diferent; el mateix lloc, el mateix mobiliari… però vist des d’una altra visió i en un moment diferent, com la vida mateixa, que segons com els nostres ulls veuen i col•loquen la gent, la classifiquem.






Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Angelina Vilella Ros

Angelina Vilella Ros

89 Relats

130 Comentaris

144468 Lectures

Valoració de l'autor: 9.57

Biografia:
Vaig néixer a Olesa de Montserrat l'any 1938.
Des dels 3 anys visc a l'Hospitalet de Llobregat. Vaig passar part de la infància a Gratallops (Tarragona).
A l'Institut Maragall de Barcelona vaig fer el Batxillerat.
Dama de Creu Roja a l'Hospital de l'Hospitalet de Llobregat.
Diplomada en Infermeria a la Universitat de Barcelona.
Infermera voluntària als Jocs Paralímpics de Barcelona 1992.
He publicat tres llibres; Onades internes ( novel.la)1999 , presentat per Ignaci Riera.
Jo...també recordo (assaig,2000. Presentat per Josep Ma. Solias. Temps d'orquídies (novel.la)2007, 2. edició d'Onades internes i presentada per Dolors Millat a l'Ateneu Barcelonès.
He estat varis anys alumna de l'Escola de Narrativa de l'Ateneu Barcelonès.
Durant quatre anys vaig ser col.laboradora, del setmanari La Proa del Baix Empordà, fent entrevistes a més d'un centenar de Baix Empordanesos i els seus simpatitzants.
Vaig fer una ponència a la Universitat de Bella Terra, sobre el període americà de Ramon Vinyes, el dramaturg català universal(el sabio catalan que Garcia Marquez menciona a Cien Años de Soledad).
He publicat articles a diferents revistes.
Tinc varis relats a Relatsencatala.cat, amb el pseudònim d'ORCHID, he decidit deixar l'anonimat i donar-me a conèixer amb el meu nom Angelina Vilella Ros.
UN NADAL SENSE TU és l'escrit que més estimo, el trobareu al començament dels meus relats.
Tinc penjada en digital la meva novel·la TEMPS D'ORQUÍDIES, d'Angelina Vilella Ros, per mitjà d'Amazon i iTunesus la podeu descarregar:

www.neurosi.com/orquidies/
www.neurosi.com/angelinavilellaros
www.angelinavilellaros.net
www.escriptors.cat/autors/vilellaa
www.memoro.org/es-ca/testimone.php?ID=1242 (i després Angelina Vilella Ros)