Som diferents! Capítol 5 / 1

Un relat de: Angelina Vilella Ros

L’Helena, asseguda incòmoda per l’embaràs en les últimes setmanes, està anguniosa. De cop, la vida li ha canviat, se li han enfosquit totes les perspectives que tenia planejades; els pares morts, el Carmele sense permís fins que no neixi la nena, l’Aurora.., una gran muntanya al seu davant que ha de resoldre tota sola. Si tingués el marit al costat... Per telèfon les coses no es poden plantejar clarament, ni mostrar-les tal com son; cada cop que penja el telèfon, el Carmele no li ha deixat clar res i ella encara es troba més sola.
Antagonisme, això és el que ella es creu que hi ha entre les dues germanes, no reconeix l’enveja.
“L’Aurora, sempre una pobra infeliç, però em robava la mare, sobretot la mare, només pensava en la filla diferent pel dia de demà... i jo? No gaudiré de la casa de Girona, però ella tampoc ho farà! Amb la mort dels pares hi hem de perdre les dues”
L’Helena s’està alterant poc a poc tota sola. Es posa la mà damunt la voluminosa panxa i somriu. Tota la tensió ha desaparegut, sota la seva mà es belluga un peu, o una mà.., aquell moviment li diu que allà hi ha una cosa seva. Li plau de sentir la filleta dins seu, és una sensació que s’imagina que cap mare sabria explicar mai amb paraules; les quantitats es mostren amb números, els actes amb lletres, però descriure la sensació de sentir un fill dins d’una mateixa...
Al pensament li ve la mare. Pensa que aquesta sensació també la devia emocionar, també la va sentir quan havien de néixer elles, sí, amb l’Aurora també. Queda pensativa un moment. Les faccions se li aspren:
“ no, a casa meva, no la vull, l’Aurora”.

Prop de la finestra, la Berta s’asseu al seu lloc preferit, aixeca la vista i mira a través dels vidre. És el capvespre. El cel li mostra uns núvols que semblen sortits del pinzell d’un artista, els matisos de blanc i gris arrodoneixen les figures que la fantasia mostra a cadascú, relaxa només de mirar-los. Baixa la mirada cap al mar, lleugerament enfadat, com si cel i mar competissin, o es fessin companyia. Les ones, sense ser massa grosses, formen unes catifes blanques que contrasten fortament amb la blavor de l’aigua. Presenten un bonic mosaic a tot el llarg de la vista, i tot i estar revolucionades ofereixen a la vegada pau. Una pau que ella necessita, però també sent el contrast turmentós, igual que el mar.

Els tres cosins caminen per un dels passadissos que van a la piscina. L’Aleix gaudeix del viatge, però pensa que tot sol hauria estat un viatge “guai”; no pot ni provar de lligar, sempre amb el germà al darrere o bé el cosí, “he de mirar de trobar les meves estones soles, només jo sol , sol!” Pica de peus sense adonar-se’n. Quatre noies que passaven se’l miren i es posen a riure. En fracció de segons el xicot canvia i fa que pica de peus com volent-les espantar. Elles es posen a riure, ell s’ajunta al grup i una morena agafa per l’espatlla a l’Arnau tot dient:
--Caspita! Da dove arrivate?
--De Barcelona—l’Arnau content d’haver entrellaçat conversa amb les italianes més aviat que l’Aleix.
--Ah! Bella, ci pia cereble andare anche a noi!!!
--No entenc el que m’has dit, però sé el que m’has volgut dir.
--Si m’ensenyes Roma, jo t’ensenyaré Barcelona.
L’Aleix i ell mateix es sorprenen de la normalitat amb que ho ha dit, com si fos el seu tarannà amb les noies. Tots set caminen rient, junts cap a la piscina. El Narcís content i satisfet.


A l’ampli espai que queda davant les botigues, cada dia hi ha algun objecte de promoció; saben que atraurà les fèmines del vaixell, ahir van ser bosses de totes mides i textures; platja, passeig, gala...
Avui, l’oferta és de rellotges. Uns taulells, damunt unes caixetes de diferents marques arrenglerades l’una davant de l’altra mostren atractivament el producte. La Maria hi queda enganxada, ja se n’ha emprovat tres o quatre, uns de marques conegudes i d’altres que no coneix ningú, però últims models; d’esport, de festa, per diari, extremats... fins i tot estrafolaris, als ulls de la Maria. Se n’acaba d’emprovar un que té l’esfera de nacre, i en haver-hi molta llum elèctrica l’anacarat reflecteix els seus suaus colors que fan de base a uns números de color negre que hi ressalten molt, la cadena daurada com la caixa del rellotge. Se’l mira, remira i torna a mirar-se’l, no pot deixar-lo.
El seu pensament vola cap al poble i veu la Maria fent herba pels conills, amb unes ungles tan verdes com les fulles que queden trinxades a l’arrencar-les del tronc. Acaba de tenir una sensació que no pot descriure, el seu estimat poble, la seva enyorada masia, la seva cuina on fent menjar si sent la reina. Ara, ara sent com una petita aversió a tot el que ha estat l’eix de la seva vida. Es mira el rellotge altra vegada i poc a poc el deixa dins la caixeta, mustia. Es dirigeix cap a l’ascensor que l’ha de portar al seu pis, arriba, s’aparta perquè en surtin dues dones més o menys de la seva edat. Els ulls queden clavats al canell d’una d’elles: porta un rellotge de nacre. Es queda uns segons parada i, en comptes de donar un pas cap dins l’ascensor el fa enrere i, amb pas decidit, torna davant les parades dels rellotges, obre la bossa se’n treu la targeta, li dóna a la dependenta i agafa la caixeta del seu bonic i tornassolat rellotge de nacre.
El Narcís i l’Aurora també miren i remiren com altres vegades les botigues; els fascinen a tots dos, cadascú d’ells es mira el que li agrada; al Narcís, els clauers amb ciutats de l’itinerari i els motius del viatge l’encandilen, cada dia se’ls mira, no el cansen mai, també es mira els CD de música, però no en veu cap del seu preferit, en Joan Manuel Serrat; també busca la Marina Rosell per poder dir-li a l’Aurora, també sense èxit.
“Són rucs, aquesta gent, els millors cantants i no els tenen. Tinc ganes d’arribar a casa, fa molts dies que no l’escolto el Serrat”.
A l’Aurora, en canvi com a noia el que li crida l’atenció és la bijuteria o els complements, concretament ara és una altra pinça del cabell.
--Narcís, que portes la targeta o diners?
--No, no me’n donen, a mi, de diners, però ja saps que aquí al barco no en volen, de cèntims, tot es compra amb la targeta i els meus cosins no me la deixen portar a sobre.
--A mi tampoc, saps? Si la perdéssim podrien comprar coses i l’hauríem de pagar nosaltres…
--La Berta ha marxat amb la Ninet, busquem-les, li demanaré que me la compri. Oi que és molt bonica? –a l’Aurora se li’n van els ulls al darrere de la pinça.
El Narcís passa la mà pel damunt de la flor que porta enganxada la pinça.
--Fa pessigolles… --riu, s’eixuga la bava amb la màniga de la samarreta, que ja hi porta el rastre d’altres vegades i l’agafa de la mà mentre se’n van.


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Angelina Vilella Ros

Angelina Vilella Ros

89 Relats

130 Comentaris

144441 Lectures

Valoració de l'autor: 9.57

Biografia:
Vaig néixer a Olesa de Montserrat l'any 1938.
Des dels 3 anys visc a l'Hospitalet de Llobregat. Vaig passar part de la infància a Gratallops (Tarragona).
A l'Institut Maragall de Barcelona vaig fer el Batxillerat.
Dama de Creu Roja a l'Hospital de l'Hospitalet de Llobregat.
Diplomada en Infermeria a la Universitat de Barcelona.
Infermera voluntària als Jocs Paralímpics de Barcelona 1992.
He publicat tres llibres; Onades internes ( novel.la)1999 , presentat per Ignaci Riera.
Jo...també recordo (assaig,2000. Presentat per Josep Ma. Solias. Temps d'orquídies (novel.la)2007, 2. edició d'Onades internes i presentada per Dolors Millat a l'Ateneu Barcelonès.
He estat varis anys alumna de l'Escola de Narrativa de l'Ateneu Barcelonès.
Durant quatre anys vaig ser col.laboradora, del setmanari La Proa del Baix Empordà, fent entrevistes a més d'un centenar de Baix Empordanesos i els seus simpatitzants.
Vaig fer una ponència a la Universitat de Bella Terra, sobre el període americà de Ramon Vinyes, el dramaturg català universal(el sabio catalan que Garcia Marquez menciona a Cien Años de Soledad).
He publicat articles a diferents revistes.
Tinc varis relats a Relatsencatala.cat, amb el pseudònim d'ORCHID, he decidit deixar l'anonimat i donar-me a conèixer amb el meu nom Angelina Vilella Ros.
UN NADAL SENSE TU és l'escrit que més estimo, el trobareu al començament dels meus relats.
Tinc penjada en digital la meva novel·la TEMPS D'ORQUÍDIES, d'Angelina Vilella Ros, per mitjà d'Amazon i iTunesus la podeu descarregar:

www.neurosi.com/orquidies/
www.neurosi.com/angelinavilellaros
www.angelinavilellaros.net
www.escriptors.cat/autors/vilellaa
www.memoro.org/es-ca/testimone.php?ID=1242 (i després Angelina Vilella Ros)