Som diferents! Capítol 3 ( 2 )

Un relat de: Angelina Vilella Ros

Els tres, com si tinguessin molta pressa, amb ànsia, continuen caminant i agafen l’ascensor, només entrar-hi:
--Guaita, tu! –l’Arnau mirant el terra, MONDAY, amb unes lletres daurades, incloses dins com d’una catifa de marbre i veuen anunciat el dia de la setmana.
--Això ja és la repera! –respon l’Aleix.
--Això ja és la repera! –repeteix el Narcís.
I premen el botó de la coberta 5.
--Ostres, tu! –l’exclamació ha tornat a fer-la l’Arnau, l’ascensor a cada planta informa amb la veu d’una senyoreta, en anglès, el pis on es troben.
--Sí, noi, baixarem! Saben pronunciar perfectament almenys els dies de la setmana en un perfecte anglès –respon l’Aleix.
--Trobo estrany que essent una companyia catalana es comuniqui en anglès—diu l’Arnau.
--Vaig sentir dir que era un vaixell d’una companyia americana i que Catalana de Creuers l’havia comprat. Ara el Costa Brava farà companyia al Costa Daurada, al Costa Central i al Costa Maresme.
--Millor que millor—continua l’Aleix-- així els dies de les setmanes els sabrem pronunciar correctament, llàstima que només diguin el setmanari.
--Aleix, què vols que afegeixin el mes en què estem? Seràs ruc!
--Aquí a l’ascensor no, però per exemple en algun altre lloc no ho trobaria malament--acaben d’arribar en un altre pis i la veu els anuncia la nova planta.
--Ostres, tu! –el Narcís no acaba de repetir com té per costum la frase de l’altaveu –vosaltres enteneu el que diu la noia?
--Més o menys… --li contesta l’Aleix.
L’Arnau se’l mira i riu amb malícia.
En baixar, el primer que veuen és la botiga de fotografia i als seus costats uns plafons plens de retrats de gent que pugen al Costa Brava emmarcats dins d’un salvavides blanc.
--Recordeu que ahir ens en van fer un a nosaltres en pujar al barco? – l’Arnau es dirigeix a un plafó i comença a buscar.
--A veure qui ens troba primer –respon l’Aleix.
El Narcís també observa les fotos i s’adona que al seu costat hi ha la noia del camarot del costat, la que mirava per la barana.
--A tu també et van retratar? –li pregunta el Narcís.
--Jo no hi volia sortir, però la Berta va dir que m’havien de retratar, que la podria enviar als meus amics de la feina. I aleshores me la van fer. I tu? On ets?
--L’estic buscant, jo sortiré amb els meus cosins... veus, són aquells dos d’allà –s’eixuga la bava –són l’Aleix i l’Arnau. I tu? Amb qui vas?
L’Aurora rumia uns instants i contesta:
--També és una cosina meva, la Berta. Veus? És la que parla amb aquell senyor.
--M’agrada molt, a mi, aquest vaixell –comenta el Narcís.
--A mi també. Has tastat els gelats? –pregunta l’Aurora.
--No n’he menjat cap. Però deuen valer molts diners, oi? –diu tot mirant-se-la.
--Jo no ho sé, me’l va comprar la Berta. M’ha dit que sempre que en vulgui un que li ho digui.
--Qui porta els diners… Ella?
--Jo no en porto, de diners, ni tarja per poder anar per les botigues, però ella em compra sempre el que jo vull.
Com si no anés amb ell, el Narcís s’ha concentrat altra vegada en les fotos.
--Aquí! Som aquí! Aleix! Som aquí! –en Narcís ha cridat fort i amb il•lusió quan s’ha vist retratat juntament amb els seus cosins, darrere, d’un bonic salvavides blanc on hi diu COSTA BRAVA.
L’Aurora s’ha posat amb interès a mirar els plafons.
--També!, també l’he trobada –es mira la Berta que es troba molt interessada buscant.
L’Aleix i l’Arnau, que ja han acabat de parlar amb unes noies i que també es miraven les fotos, li diuen al Narcís que han de marxar.
Ja amb la fotografia a les mans li diu a l’Aurora.
--Sóc el Narcís.
--I jo l’Aurora.
Les presentacions han estat fetes de resquitllada, el Narcís estirat del braç pels seus cosins i l’Aurora de la mà de la Berta.
La Ninet i la Berta s’han tornat a trobar, les converses surten soles.
--Hi aniràs, a les classes d’aeròbic que faran al gimnàs ? He sentit que ho anunciaven –pregunta la Ninet.
--Pot ser interessant, el cos es manté en forma –picant-li l’ullet –no el podem descuidar. Tu hi aniràs?–amb la mirada no desempara l’Aurora. Sense tenir la resposta, de cop:
--Ho sento, ja ens veurem, haig de marxar, ara està parlant amb uns nois… --diu la Berta.
La Ninet la segueix i també surt fora. Arriben al costat de la piscina, veuen que dos dels nois se’n van i un altre es queda amb l’Aurora. Tot seguit, la parella van corrents a les gandules, en trien dues a prop dels joves i s’hi estiren, i escolten com xerren.
--La meva és verda! –diu l’Aurora tot mirant-se la gandula.
--La meva també! –el Narcís fa una ullada a tota la piscina—totes són verdes, que no ho veus? –s’estiren tots dos de cara al sol –Ens posarem morenos!
--Tu també et vols posar moreno? Jo sí, molt morena, morena, morenaaaaa ! –nerviosa, ho ha dit cridant i fort.
En Narcís se la mira i està a punt també de cridar fort, però es refrena en veure de lluny als seus cosins.
--Em dic Aurora, i tu?
--Ja t’ho he dit abans. Ja ho sé que et dius Aurora. I vius al costat del meu quarto. I te’ns un balcó com el meu. I ja t’he dit que jo em dic Narcís – ho ha dit com empipat per fer-li repetir altre vegada el nom.
--Que estàs enfadat?
Ell fa que no amb el cap, assegut observa tota la gent que volta per la zona de la piscina: llegeixen llibres, beuen refrescs, fumen, juguen a cartes, dominó, es banyen, xerren…
--Anem a les olles?
L’Aurora mira la Berta i la Ninet que es troben parlant, assegudes en una taula del bar de la piscina. Sap que no hi pot anar sense permís, però, com un acte de rebel•lia, es treu la roba, quedant-se amb el vestit de bany i es posa a córrer amb el Narcís fins els jacuzzis, Dins d’un d’ells hi ha una parella de mitjana edat; el Narcís fa com si no els veiés i seguidament crida:
--Ens hi posem? –pregunta.
No li cal resposta, els dos assenteixen. Ja són dins i comencen a xerrar i riure.
--Saps? –diu el Narcís-- vaig a Sorrento a veure els meus avis; fa molt temps que no ens veiem i ara, com que es jubila, ens ha pagat el creuer als tres cosins... saps aquells nois amb qui vaig? Són l’Aleix i l’Arnau, els meus cosins de Barcelona.
--Jo… --l’Aurora pensativa respon al moment –també vaig a veure els meus avis a Roma.
S’esquitxen mútuament enmig de grans rialles. La parella, que es trobava tan tranquil•la i còmoda relaxant-se dins l’aigua, anava a protestar però s’adonen en les rialles que és millor no dir res i sortir. Ja sols, encara fan més xerinola. L’Aurora s’acosta encara més al Narcís. L’escalfor de l’aigua, el sol i el contacte mutu amb la pell fa que senti esgarrifances, ell para d’esquitxar i l’escruta amb un somriure maliciós. Li passa la mà per les espatlles i la baixa fins a les cuixes. Ella riu. Li ha agradat el contacte. Dues noies acaben d’entrar al jacuzzi, i l’Aurora separa la mà, ell l’acarona. Les mirades es creuen i amb to interrogant ell li pregunta:
--Aurora, vols ser la meva novia?
--I tu, vols ser el meu nòvio?
Amb el cap tots dos assenteixen i els esquitxos tornen a fer acte de presència, com si amb la brusquedat dels moviments ratifiquessin el nuviatge.


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Angelina Vilella Ros

Angelina Vilella Ros

89 Relats

130 Comentaris

144390 Lectures

Valoració de l'autor: 9.57

Biografia:
Vaig néixer a Olesa de Montserrat l'any 1938.
Des dels 3 anys visc a l'Hospitalet de Llobregat. Vaig passar part de la infància a Gratallops (Tarragona).
A l'Institut Maragall de Barcelona vaig fer el Batxillerat.
Dama de Creu Roja a l'Hospital de l'Hospitalet de Llobregat.
Diplomada en Infermeria a la Universitat de Barcelona.
Infermera voluntària als Jocs Paralímpics de Barcelona 1992.
He publicat tres llibres; Onades internes ( novel.la)1999 , presentat per Ignaci Riera.
Jo...també recordo (assaig,2000. Presentat per Josep Ma. Solias. Temps d'orquídies (novel.la)2007, 2. edició d'Onades internes i presentada per Dolors Millat a l'Ateneu Barcelonès.
He estat varis anys alumna de l'Escola de Narrativa de l'Ateneu Barcelonès.
Durant quatre anys vaig ser col.laboradora, del setmanari La Proa del Baix Empordà, fent entrevistes a més d'un centenar de Baix Empordanesos i els seus simpatitzants.
Vaig fer una ponència a la Universitat de Bella Terra, sobre el període americà de Ramon Vinyes, el dramaturg català universal(el sabio catalan que Garcia Marquez menciona a Cien Años de Soledad).
He publicat articles a diferents revistes.
Tinc varis relats a Relatsencatala.cat, amb el pseudònim d'ORCHID, he decidit deixar l'anonimat i donar-me a conèixer amb el meu nom Angelina Vilella Ros.
UN NADAL SENSE TU és l'escrit que més estimo, el trobareu al començament dels meus relats.
Tinc penjada en digital la meva novel·la TEMPS D'ORQUÍDIES, d'Angelina Vilella Ros, per mitjà d'Amazon i iTunesus la podeu descarregar:

www.neurosi.com/orquidies/
www.neurosi.com/angelinavilellaros
www.angelinavilellaros.net
www.escriptors.cat/autors/vilellaa
www.memoro.org/es-ca/testimone.php?ID=1242 (i després Angelina Vilella Ros)