Misteris de la vida

potser no, no va ser res important, cap creuament de mirades trascendental, com em va semblar en un primer moment. Potser va ser com quan jo creuo mirades amb qualsevol persona de les que volten pel carrer, qui ho sap. Però per un moment, em va semblar que els seus ulls no es limitaven a passar per sobre els meus. S'aturaven, i sí, juraria que es va sobresaltar. Com si l'hagués atrapat fent una malifeta. Va apartar els ulls molt ràpid, cosa que vol dir que m'estava mirant; no, que era conscient que em mirava. Encara que.. potser només m'ho va semblar a mi. Vés a saber.
Com el dia que ens vam creuar.. Jo marxava, tota atrafegada i amb al cap ben lluny, i ell tot just arribava. Quan vaig adonar-me que la persona que venia en direcció contrària a la meva era ell, va ser com si el món es fes petit, o com si es fes immens, no ho sé, tan se val, com si només hi fos ell, tota la resta es va esborrar. Això va ser durant uns instants, els suficients per adonar-me que sí, que era ell que venia en direcció contrària. Hauria jurat que llavors, el món es va alentir. Ens anàvem creuant, amb els ulls d'un clavats als de l'altre, girant el cap, i no hi havia res més, ni els dos esglaons que havia de pujar, ni la pressa que duia a sobre just abans, ni la porta de vidre que em deixava entreveure l'exterior. Res més, només ell.
Un altre dia, em trobava asseguda en un banc, llegint un llibre, però no m'acabava de concentrar i cada cinc minuts havia d'aixecar el cap per mirar la paret. En un d'aquests breus descans, vaig adonar-me que estava rodejada de gent que xerraven entre ells, però jo només coneixia una noia, que parlava amb algú que no vaig identificar, i a qui vaig saludar amb un cop de cap. Acte seguit, vaig tornar a intentar submergir-me en el llibre. Però llavors vaig tornar a alçar la vista, i vaig identificar una altra cara, la d'ell. Semblava inquiet, descol·locat. Tampoc semblava conèixer a ningú, però no tenia res més a fer que mossegar-se les ungles i fer ullades al mòbil. Mirava constantment a banda i banda, consultava l'hora cada pocs segons, i deixava anar un petit esbufec cada vegada que veia el que li deien les manetes del seu rellotge. Després sí que em va ser impossible llegir cap frase del llibre. Tenia la vista sobre les pàgines, d'acord, però la seva presència m'arribava des de l'altra banda de passadís, com si sentís els seus gestos nerviosos, i notava les mirades que de tant en tant m'enviava, i que contrarestaven la meva aparent tranquil·litat. De totes maneres, les mirades que notava clares com cops a la cara, deurien ser molt fugaces, ja que cada cop que alçava la vista per trobar-me amb els seus ulls, aquests ja havien fugit cap a racons poc concrets del passadís.
Recordo les primeres paraules que em va dir. Van ser dues, "la cinc", i venien incitades per la pregunta-excusa que li havia formulat segons abans. Quan se'm va plantejar l'oportunitat d'intercanviar quatre estúpides paraules amb ell, vaig començar a posar-me nerviosa. Absurdament nerviosa. Però no ho podia evitar: era el moment de sentir-li la veu, de sentir la veu que feia dies que intentava intuir mitjançant les seves converses amb d'altres persones, i d'intentar distingir-ne l'accent, i així saber una mica més d'ell. Aquells dos mots, "la cinc", em van fer descobrir una veu profunda i calmada, i la confirmació del fet que tinc certa tirada per la gent del sud. Però és que no ho sé.. amb només dues paraules robades i quatre mirades mal comptades, que ni tant sols sé si són certes.. com em pot agradar tant?