Missives des de Gràcia

Novembre.

Poques coses han canviat des que vas marxar, però tot és diferent al barri que tant estimaves. Ara tinc molt de temps per pensar, em fixo més en detalls que abans passava per alt. Cerco racons amagats, cruïlles on ens besàvem, bars on ens aturàvem per xerrar.

Encara conservo aquella feina d'oficina gris que insisties que abandonés. No, no he trobat el valor suficient per retrobar-me amb la vida, tal com m'encoratjaves. Cada matí enfilo cap a la meva rutina diària recreant-me en la successió de places que donen pas a estrets carrers amb edificis de carreus de pedra, vestigis d'un passat rural que conformen aquesta petita vila, en la que subsisteixo com un nàufrag assedegat. Les travesso de puntetes, de casella en casella, peó prescindible d'un imaginari taulell d'escacs. Sense aturar-me, sense deixar rastre, contemplant amb enveja com d'altres en gaudeixen.
De reüll guaito criatures de galtes rogenques i ulls brillants, xisclant en parcs infantils sota la mirada protectora dels pares, en un intent fallit de memoritzar moments que el pas del temps desdibuixarà.
En aquestes tardes cada cop més curtes, els raigs de sol són un bé preuat i escàs. Els seients de pedra se'ls disputen parelles que juguen a estimar-se i fer-se estimar. Carícies i xiuxiueigs que m'estan vedats.

Trepitjo Plaça de la Vila (per nosaltres sempre més, Rius i Taulet), amb l'omnipresent torre del rellotge marcant el pas d'unes hores que circulen a velocitat diferent de la resta de la ciutat. Els peus del campanar, (guardià d'històries que es teixeixen al seu voltant), està entapissat per una catifa de fulles de plataner que els serveis municipals de neteja no aconsegueixen proscriure. Si tinc cura, puc dibuixar el mapa mental de la gent que gira al seu voltant, deixant anar cabdells invisibles, com els cargols que repten per la fulla d'enciam. De tant en tant m'aturo sota l'ombra allargassada que projecta, i m'atipo de l'aigua fresca de la seva font, com fan els infants, bevent sense mesura, recordant les nostres celebracions de cap d'any al balcó de casa, ben abrigats, brindant amb cava i ennuegant-nos amb el raïm per tal de seguir el ritme frenètic de les campanades. Aquest any marxaré de casa per no escoltar-les, o potser no, i les esperaré amb deler.

Aliens als meus pensaments, els gossos es persegueixen, els nens corren incansables darrera la pilota emulant els seus herois, i les mares departeixen com sempre han fet, mentre els jubilats i els aturats (cada cops n'hi ha més) seuen als bancs de fusta passant l'estona.

Juan de Dios, aquell noi en cadira de rodes que passeja a totes hores acompanyat per la seva gosseta Marilyn i que s'ens atansava cada cop per demanar un cigarret, me'n va explicar una de bona sobre el rellotge de la torre:
El campanar té prop de cent-cinquanta anys i va jugar un important paper en les batusses populars de 1870, quan els revoltats la van fer sonar durant cinc dies seguits sota el foc enemic. La campana gran que anomenaven Marieta es va esquerdar, i el rellotge es va aturar. Em pregunto quants dels que la contemplen, coneixen el que va significar pels seus avantpassats.
Quan ensopego amb en Juan de Dios, procuro xerrar una estona amb ell. Pertany a l'associació de Gitanos de Gràcia i coneix com pocs la vida del barri i la seva història.

Poc a poc, les places del barri han transformat el seu aspecte. Són més grises, regna el ciment i els aparcaments soterrats. No en queda cap on els nens puguin esgarrinxar-se els genolls amb la sorra. Bé, no és cert del tot, sota de Bruniquer, subsisteix la de Joanic com a últim testimoni d'un temps, on la quitxalla jugava amb més llibertat al carrer. Per cert, la xurreria encara està oberta. Una família dominicana en va pagar el traspàs i segueix la tradició de treballar les nits del cap de setmana. De tant en tant m'hi atanso, anònim en la foscor, per comprar una paperina de xurros i un got de xocolata calenta que menjo entre nois i noies als que trec vint anys de diferència. Celebren la vida com quan nosaltres érem joves i ens sabíem tocats pels Deus.....

******************

Gener.

T'estalviaré massa comentaris sobre els darrers Nadals. La casa era freda i trista sense els ninots de llautó i les casetes de fusta que compraves en les petites tendes del barri. Sense pastissos, sense calendari d'advent amb llaminadures, sense llums de colors penjades al balcó. No vaig aconseguir guarnir l'arbre de plàstic d'aquella manera tan especial que el feia semblar un arbre de veritat i el vaig tornar a guardar.
Vaig comprar, això sí, el ram de la sort a la floristeria de Verdi, com cada any. Ja sé, era una ximpleria. No vaig tenir esma de penjar-lo, i encara està al damunt de la taula del televisor, pansint-se. No goso llençar-lo, no fins el proper Nadal.

Aquest mes farà un any de la darrera i sobtada nevada que va paralitzar el barri i de pas mitja Barcelona. Si ho recordes va començar pel matí amb una persistent pluja, i al migdia va aconseguir quallar. Em vas venir a buscar a la feina, amb la intenció d'atansar-te fins el Parc Güell a fer unes fotos i jo t'ho vaig treure del cap, recordant-te que podies caure pujant aquells carrers costeruts de Vallcarca. Em vas fer cas, a desgrat, i agafats de la mà vam aconseguir arribar fins a Lesseps sense prendre mal. Collserola era una preciosa estampa coberta per la neu, com els angulosos contorns de la moderna biblioteca Jaume Fuster, davant nostre. Els cotxes patinaven perillosament i tu et preocupaves d'ajudar a creuar a les senyores grans. Baixàvem per Torrent de l'Olla ben agafats, jo remugant, insistint per que ens afanyéssim a arribar a casa, xops d'aigua i neu, però tu reies i et paraves a fotografiar-me i tirar-me boles de neu. Reies com una nena, feliç i despreocupada.

Avui t'escric vora de casa, des de la biblioteca de Gracia. Sempre m'ha agradat més que la de Lesseps, és més petita, però em trobo més còmode i a dos passes tinc l'acollidora llibreria del Pep que conserva l'encant de les llibreries de vell. Darrera dels vidres, protegit del fred, miro distret el cel negre, desitjant que torni a nevar. Em vaig prometre que quan tornès a caure una nevada com aquella, deixaria el que estigués fent per gaudir-la i relaxar-me.
L'últim microbús deixa els passatgers davant la parada. Es fa tard. Passejaré fins el cafè de la Travessera i demanaré un cafè amb llet per endur-me'l a casa. M'agrada escriure al sofà, amb el calefactor als peus, així et puc recordar treballant al meu costat, en la teva taula de scrap.

Sembla que per aquí res canvia, però no és del tot cert, l'altre nit van entrar a robar al bar Constantí, van tallar la persiana com si fos una llauna de tonyina i van buidar les màquines escurabutxaques, es van endur la minsa recaptació de caixa i les ampolles de licor. Ningú va sentir res de res.
La Carlota, de la parada de pollastres del mercat de l'Abaceria torna a somriure, la seva mare, de baixa durant mesos per aquella caiguda, torna a estar amb ella, tindries que veure-les, no paren de fer broma; s'en recorden molt de tu. La Laia i l'Ernest de l'adrogueria segueixen treballant nit i dia, dissabtes i diumenges, però gràcies al pares, s'ho fan venir bé per passejar l'Arnau, que ja té dos anys i està fet un homenet, això sí, força vergonyós. Crec que aconseguiran un bon relleu per aquesta nissaga de botiguers.
El Ramon i el Joan de la tenda d'instruments son els únics que no pregunten per tu. Em coneixen bé. El Ramon continua maleint el país i el govern, dient que deixarà la dona i marxarà a l'estranger per no tornar més, però segueix obrint la botiga el primer, i tancant l'últim del carrer per quadrar números, i que no falti res al nens.
La Maria i l'Alfred segueixen portant El Coronas amb el seu peculiar humor. Tindrien que jubilar-se però ja saps com son. A dies ell sembla molt cansat i diu que tancarà la parada, però tots sabem (ell el primer) que sense el bar no duraria gaire. Gràcies encara que la colla tira una mà fent relleus a la barra. Obre tots els caps de setmana fins a les tres, i el bar encara és punt de trobada de músics i escriptors. Roc, el cambrer amb el que fèiem partides al domino va morir de forma sobtada. Va durar tres dies a Sant Pau, ingressat per una infecció hepàtica. Es fa una mica estrany entrar de nou i no trobar-lo fent mots encreuats.

******************

Agost.

Fa molta xafogor. Com cada any. És per culpa de la humitat. Per televisió avisen que els nivells de pluja són dels més baixos de l'últim decenni. Jo, que sóc incapaç de recordar dates no sé dir si fa més calor, però es fa insofrible. L'estiu és l'estació que més detestaves, i jo també he començat a fer-ho. Vaig pensar que tornaria a baixar a la platja (són poques parades de metro), però em fa molta mandra, sempre ho deixo per un altre dia.
Els carrers no s'han buidat de gent com altres anys. Estrangers bronzejats monopolitzen les terrasses a la cacera de patates braves i cervesa glaçada; les places, són territori exclusiu d'universitaris i motxillers amb guitarra, endrapant falàfels i piadines.

Per la nit les gresques duren fins a altes hores de la matinada, i obligat a tenir-ho tot obert per copsar una petita corrent d'aire, acabo escoltant des de la baralla del matrimoni d'enfront, als gemecs del nadó del tercer, que té còlics, passant per les festes que munten les estudiants italianes d'Erasmus.
No vull semblar-te un vell rondinaire, però m'he passat al bàndol dels que volen dormir una mica.

Han començat les festes al barri. Per no trencar la tradició, plou quan no toca, (la nit abans de la inauguració) i les associacions dels carrers guarnits, han tingut que treballar aquesta matinada per salvar el que podien, i apedaçar el que la pluja havia esberlat. He anat a un parell de concerts a plaça de la Vila i a Joan Blanques de Baix, bandes de blues i bluegrass principalment. L'oferta és enorme. Des de orquestres de tota la vida a sessions amb Dj's, però no suporto estar molta estona entre tanta gent. Tothom camina a empentes, badant.

Als migdies acostumo a refugiar-me a la Plaça del Raspall. Abans que muntin els concerts alternatius pots trobar algun músic tocant al carrer. Últimament m'apropo per escoltar un trio de dues guitarres i contrabaix que assagen al costat del Casal de Gent Gran.

També faig una cop d'ull per la plaça de Gato Pérez. Aquí, encara és fa més vida al carrer que dins de casa, com als pobles petits. Les comares i els patriarques, tenen els seus llocs assignats, els nens juguen sense miraments, i rar és el dia que no veus adolescents, de punta en blanc, ajuntant-se per anar al casament d'un cosí o un amic.

Desprès baixo per Fraternitat, Llibertat, Perill, perdent-me sense rumb per aquests petits carrers, Progrés, Monistrol, Santa Eulàlia. Els baixos de les finques encara conserven un munt de tallers de mestres d'oficis que en locals modestos restauren instruments, llibres i mobles de segona má, compartint parada amb estudis de disseny i despatxos d'arquitectes imbuïts d'aquest estil ultra modern del que tant en va sobrat la ciutat.
Saber que els artesans encara hi són em dona seguretat, una certa tranquil·litat. Hi ha coses que encara perduren, tot i el ritme vertiginós a que estem acostumats.

La senyora Pazo, la veïna del Segon, segueix regalant-me botifarres i croquetes casolanes. Quan em sent pujar per l'escala, obre la porta (no aconsegueixo esbrinar com l'encerta), i no permet que marxi sense endur-me el que ha cuinat. Pregunta molt per tu. Últimament sembla ha envellit. Quan ens acomiadem sempre ens donem dos petons.

******************

Octubre.

Sense adonar-me ha arribat l'Octubre, però és fa estrany. L'estiu es resisteix a marxar. Lluita amb força per no perdre terreny, com la bèstia que mor clavant les urpes. La gent encara passeja en màniga curta i per les nits les terrasses són plenes a petar. Les geladeries no han tancat portes i sembla una ximpleria pensar que tenen que plegar per donar pas als quioscos de castanyes.

A dia d'avui les converses al bar giren al voltant de les incursions de la família de porcs senglars que baixa per les nits des de Collserola, per República Argentina. Han arribat fins a la mateixa plaça Lesseps, on la guàrdia urbana va desviar el tràfic per obligar-los a recular. Des de l'Ajuntament s'afanyen a enviar cartes als veïns prohibint que les els donin menjar. He pujat alguna nit passejant per Gran de Gràcia i he parat a fumar, esperant tenir-hi una topada. Però no he tingut sort. Els marrans no apareixen.

Sí alguna cosa positiva té aquesta bonança, és que permet que sobrevisquin algunes plantes del nostre balcó. Inexorablement s'han pansit la majoria, sols sobreviuen les més tossudes. Les regava i netejava de fulles seques, però les pobres llangueixen fins quedar reduïdes a una branca seca. Enyoro aquells dissabtes en que seies a terra, les mans negres de sorra, escampant bosses d'adob, mentre canviaves els testos com en el joc de les cadires. Ocasionalment em donaves un ensurt, quan de sobte xisclaves horroritzada. Jo deixava el treball al portàtil per abraçar-te, fins que confessaves que havies topat amb una aranya, poca broma, que et salten al damunt i mosseguen.

Estic pensant en deixar el pis. De fet, arribo a pagar el lloguer amb dificultats, però em resisteixo a compartir-lo amb d'altres. No sabria on posar totes les teves coses. Tampoc vull fer-ho. Sempre prenc les decisions a l'últim moment, ho deixaré per més endavant. No vull deixar el barri, però tampoc té gaire sentit estar-me aquí, si tu no tornaràs. Els tres cops que vam canviar de pis ho vam fer dins els límits de la nostre petita Vila. Posàvem palla fresca en qualsevol lloc i tornàvem a fer el nostre cau. Quan xarràvem del futur sols ens veiem fora del barri per marxar a un país llunyà, a Irlanda, o potser fins Finlàndia on les nits son llargues i el sol és un petit insecte que no fa mal. Són suficients tretze anys de felicitat?. No. Jo vull recuperar una vida, un entorn que fa temps es va esmunyir entre les meves mans.

Passejo creuant la Virreina, abstret en pensaments tan negres com el cel ennuvolat que hi ha sobre el meu cap. És diumenge i la plaça esta atapeïda de gent que balla a ritme de swing. Observo, recolzat en un arbre sense sentir-me part d'ells. Són aquests, els mateixos envelats que retratava Rodoreda?.
Passen les hores i la festa s'acaba, la majoria marxa, mentre l'organització recull. Llavors els altaveus tremolen. Conec la enganxosa melodia. Ràpidament entra la primera tornada:

And she said,

"Do you come from a land down under?
Where women glow and men plunder?
Can't you hear, can't you hear the thunder?
You better run, you better take cover."

Els sons reggae caribenys, el baix marcant el ritme, i la producció radio formula dels 80. “Down Under” dels Men At Work torna a sonar al meu cap. Tres noies segueixen el ritme, amb moviments tribals.
Noto un nus a la gola, les primeres llàgrimes brollen alliberadores, em deixo anar entre les desconegudes, integrant-me en el ritual. Somriures sincers em tornen les meves rialles que no sé d'on surten, creia que ja no me'n quedaven. Pico de peus, girant el cap i alçant els braços. Dels núvols cendrosos cau una pluja fina que m'amara. Tot gira vertiginosament. Em vull convèncer que el cel, lluny de ser fosc, s'esquinça filtrant rajos que conformen un petit arc de San Martí. Que no tinc perquè marxar, què no deixaré el barri. Que tornaré a casa per obrir les finestres del nostre balcó i l'aire fresc de la Tardor emplenarà habitacions i armaris.

Un primer tro ressona amb un fort espetec, i la pluja s'intensifica. Els acords de la melodia s'esvaeixen, els altaveus aclaparats, emmudeixen. Privats de la música, restem paralitzats uns segons en una posició forçada, com titelles ha qui han tallat els fils a l'últim acte. Les noies marxen a la carrera per amagar-se sota els balcons, i protegir-se de la pedra que ara colpeja amb força. Jo em quedo parat sota la pluja, escoltant com repica l'aigua. Potser uns instants. No més d'unes poques hores.