Miratge

és com un dibuix. D'escrius sentiments, desitjos i tristesa... amb l'accent adequat.
No crec que hi hagi AMOR IMPOSSIBLE, nosaltres el fem impossible, o potser ja el bastim des del principi amb uns fonaments impossibles. Entenc i comparteixo tot el que descrius.
També veig que escrius amb el cor, amb el silenci, amb llàgrimes, però també amb un sol de vida i una lluna engendradora de vida nova...

Gràcies pel teu comentari, veig que has descobert com escric. Tens raò, moltes vegades em costa més trobar la primera paraula que no pas escriure tres folis...


Benvolguda Naiade rep una cordial abraçada.

onatge.

...i la consciència, ambdós, poden ser verí. Jo crec que hi ha d'haver diàleg, si es desfà un amor. Una fugida com aquesta... no ho sé, però jo no oblido cap amor.

Moltes gràcies pel teu comentari i una abraçada ben sincera.


Sergi

gràcies al comentari que em vas fer i que t'agraeixo, per dues raons: la primera, perquè em va fer molta il.lusió rebre'l, i la segona perquè m'ha permés arribar fins aqui i llegir-te (som tants que a la força se'ns escapen relats o poemes que ens agradaria llegir).
Ara parlem del teu relat: l'he trobat especial, diferent, i això per començar m'agradava. I a mida que anava llegint m'agradava cada cop més perquè m'arribaven aquests pensaments espontànis del protagonista, com flashos d'un sol pensament que es va esmicolant. El final, molt encertat i dona sentit a tota la resta.
Et seguiré llegint, m'agrada com escrius.
Una abraçada

tens una riquesa de llenguatge i d'imatges, sorprenent. Es nota que ets sensible i pintora.
Pertot supuren les sensacions magistralment
dibuixades amb paraules...

Quan al meu realt del fill, no és que em queixi, sols necessito descriure i adonar-me que així vaig fer jo amb ma mare...fugir-ne.

L'ocell del niu que trenca l'ou, vola molt lluny. la mare el veu i trista i MOLT joiosa alhoral li diu per sempre: ADÉU, viu, sigues feliç ben lluny, a les estrelles!!

Una abraçada d'agraïment per llegir-me i comentar-me!!

Mira, m'ha semblat prou curiós aquest assaig que no sabria com classificar: Quan l¡'he començat, m'he dit: "és un poema", però no en tenia la musicalitat; desprès he pensat: "és un relat", però tot i que conta una història submergida, no l'acaba de contar; al final m'he rendit a pensar que era una cosa diferent, i atractiva.
M'ha agradat. Sobretot la manera en com discorren els pensaments, el que recorda, com ens comunica el que sent... i aquesta frase:
"Et veig en altres rostres"

M'ha agradat molt, crec que a tots ens ha passat i és absolutament increïble com ens pot arribar a passar.

L'apunt final també el trobo encertat.

En fi, que m'ha agradat. Ah, però compte amb les faltes, que n'hi ha unes quantes.

Salutacions i a reveure.

Arbequina.