Metro

no té, en principi, cap altra gràcia ni secret que el de ser un temps mort d'espera per arribar a una destinació. Però veig que tu sí que li saps treure el suc a aquests moments d'inactivitat... saps observar amb ulls escrutadors el teu voltant, mentre trïes "paraules d'or", originals, selectes i precises, per a explicar-nos la teva manera, tan particular de contemplar el gènere humàr... "reunit sota un sostre de circumstàncies aturades en línia recta de ferums humans..."

Magnífica imatge, aquesta. La d'un convoi, llarg i estret, que transporta tot un gruix de gent, tots amb la seva diversitat, amb els seus pensaments, amb els seus sentiments silenciats. I la flaire humana és el denominador comú que uneix imperceptiblement els destins creuats de tots els viatgers.

Has fet d'aquest fet tan quotidià d'anar en metro un petit recull de sensacions molt interessant. És un petit text absolutament lliure de qualsevol "palla", perquè has sabut trobar els mots justos i clavats per a cada una de les teves observacions i els has anat encadenant amb versos sense pausa que destaquen l'impacte visual a l'hora d'imaginar l'escena.

He fet una ullada als teus últim relats i em sembla això: que la teva escriptura es va decantant cap a una escriptura depurada, aquella que s'aconsegueix quan has rumiat bé el que vols transmetre i, sobretot, quan has encertat de ple a trobar la paraula adient, exacta i, a més a més, sòbria.

Trobar paraules exactes... quina enveja!

"No hi ha millor fragata que un llibre per dur-nos a terres llunyanes. (Emily Dickinson). Fantàstica reflexió.... però no has de patir, no te la penso pas robar!

I per cert... què se n'ha fet del "Anem-hi anant"?? M'encantava...

Un petonàs, Leela. Feia dies que no passava tanta estoneta en aquest raconet i... ja era hora, no creus?

Fins la propera.

gent, moments, feines, cultures... que diferents som tots i que igual!!

petonets!!!!

del que és viatjar en metro i de la gent que hi va. Jo, que cada dia faig entre dos i quatre viatges, m'hi he vist reflectida. La descripció és molt encertada i el poema molt bo. Quin estil! i quin vocabulari, el teu!

Petons !!

Leela, el títol està encertadíssim!! Com diu la mestra Llibre més avall, fas una enumeració que és talment un metro.

Cada línia apareix com un vagó darrera l'altre, i el fet de no tenir cap signe de puntuació, ni majúscules, fa que cap vers resalti més que un altre, donant encara més clara la idea d'un metro que circula ràpidament.

És un poema fet d'imatges seguides, ràpides, però amb sentit!

Personalment, el qualificaria de genial! A mi, si més no, m'ha encantat per la seva orginalitat i la seva relació directe amb el metro, que esdevé títol i poema alhora.

Una abraçada.

Salz.

És... com una enumeració... Vull dir que no "descrius" res (i ho dic de bon rotlle, no com a retret, això que quedi clar). O sigui: que no mostres cap tipus de gran missatge, per entendre'ns, però aconsegueixes dibuixar una aquarel·la de mil colors... Cada color és una de les imatges que pinzelles. I amb aquest recurs crec que aconsegueixes, precisament, retratar aquest metro ple de gent estranya, aliens els uns dels altres. Ens fotografies un de tants viatges que tots, en algun moment, o durant una llarga etapa de la nostra vida, hem fet.

Hjeheej... Saps? Quan vaig començar a treballar, tenia aleshores 17 anys, em creuava sempre amb la mateixa gent pel carrer. Sempre les mateixes cares i a la mateixa hora. I no podia evitar pensar que quina vida més trista devien tenir, fent sempre el mateix. Fins que un dia, al cap de setmanes de creuar-me amb ells i elles, em vaig adonar que potser el seu pensament vers la meva persona era exactament el mateix.

I per què t'explico això? No sé... potser perquè aquest poema teu, metro, m'ha recordat aquesta anècdota tan inversemblant (que quedi clar que aleshores tot just tenia 17 anys... si això em passés ara... hejehe... pensaria el mateix, perquè el meu nivell intel·lectual no ha evolucionat gaire, que diguem! ).

Una abraçada,

LLIBRE