Metamorfosi fosca

No sé molt bé com hi havia arribat, però sense adonar-me'n havia anat a parar al Palau. Però no era el palau de sempre. Aquella sala on tantes vegades havia escoltat i fet escoltar, on havia après i havia ensenyat, on havia viscut i havia fet viure, d'on havia admirat tantes coses; havia canviat, i molt...
El gran vitrall, aquella magnífica protuberància d'on temps enrera havien sortit totes les llums dels colors imaginables, estava apagat, fosc, negre, i els seus florits dibuixos que havien alegrat la vista de qualsevol que es dignés a contemplar-los s'amagaven en aquella foscor. Les columnes que antany havien aguantat tot el pes de la gran sala estaven gairebé derruïdes, enfonsades sota el pes d'aquella humanitat canviant. Els mosaics que ho cobrien tot havien perdut trossos enormes, allò que volien representar ja s'havia oblidat, i tan sols quedaven lleus traços del que un dia havien sigut. Els cavalls, els grans i formosos pegassos que vigilaven encara tot el que hi havia davant dels seus ulls, estaven moixos i apagats, els havien pres les ales, aquelles ales de plomes sedoses, aquelles ales fortes i capaces de portar-los allà on els dictés el cor. Les escenes que sempre hi havia hagut als dos costats de l'escenari, amb donzelles envoltades de flors i cavalls envoltats de glòria, havien desaparegut totalment, no en quedava cap rastre, i al seu lloc hi havia símbols estranys que volien fer creure que es pot lluitar per alguna cosa. Els dos pisos i la platea estaven més allunyats que mai, separats per una distància que semblava insalvable, separats per aquelles coses que ningú sap com travessar i deixar de banda. Dalt de l'escenari on havien passat tantes persones amb ganes de fer sentir la seva veu, d'entre elles jo, tan sols hi havia un piano, sol, brut, sense ningú que acariciés les seves tecles, que d'altra banda ja no eren capaces de sonar. I les muses! Aquelles magnífiques dames que s'haurien pogut considerar les dones més belles que s'havien contemplat mai, que havien sigut totes elles música i havien dansat dins el cor de cadascú, què els hi havia passat? Ja no es movien, eren estàtiques, pura pedra morta i freda, queien a trossos, no s'aguantaven dretes, els seus instruments eren tan sols uns complements ridículs, sense cap mena de servei. Feia pena de veure-les, era el viu retrat del què s'havia convertit el món.
I la sala no era pas buida, ben bé al contrari, era plena a vessar. La platea, els llocs privilegiats, era ocupada per grans mandataris, presidents i economistes, gent del món de l'espectacle, i, en el racó més fosc de tots, persones que tan sols hi tenien mal, al cap, que tan els hi era què passes al seu voltant si ells tenien prou diners, i tan sols amb la seva mirada feien esfereir. Tots aquests personatges ocupaven a penes la primera fila. Darrere seu hi havia les persones que, amb el seu esforç però sense fer mal a ningú, havien arribat a un lloc en el que vivien bé i d'on ja no es movien, eren privilegiats però no n'eren conscients. Més a dalt, al primer pis, hi havien soldats que anaven a la guerra per la força, aquells indigents que s'aixoplugaven sota ponts per passar la nit, gent que havia de passar la vida a la presó, i moltes altres classes de persones que mai no trobarien el seu lloc. Al segon pis, l'últim i el més amagat en les ombres, hi havia gent que gairebé haurien preferit no haver de néixer. Eren molt pobres, estaven molt malalts, tenien problemes de tota mena, però tot i així s'havien de quedar allà, no tenien cap mena de sortida.
Tots ocupaven el seu lloc sense obrir la boca. Estaven lligats a les seves cadires, no tenien veu ni vot. Només els de platea podien canviar alguna cosa. Però no ho feien. Esperaven. Esperaven que succeís alguna cosa que canviés les seves vides i el seu món. Així es quedaven, però al cap de molt poc deixaven el seu seient i d'altres iguals que ells ocupaven el seu lloc. Els qui marxaven no tornaven mai més, i mai ningú no ha descobert on anaven.
Amb tot això, el palau de la música s'havia convertit en una seu. La seu de la destrucció, de la tristesa i de la mort. De la pobresa i la fam, i d'altres paraules tan o més horribles.
No podia sortir. Havia de romandre allà, amb la boca closa, perquè ella també era part d'aquell món horripilant i sense sentit. La meva voluntat, que era molta, no serviria perquè res tornés a ser com abans, i el que un dia havia sigut el meravellós Palau de la Música Catalana s'havia convertit en una sala tenebrosa i horrible.