travessia

Embarcarem rumb Carib
al formós vell buc de guerra
anomenat "Rei del mar"
i deixarem meua terra.

50 metres d'eslora,
120 peus el pal major,
45 veles blanques,
esperant navegar lluny.

Quan salpàrem al migdia
60 mocadors blancs
s'agitaren ben enlaire
i amagaren tots els plors.

S'inflaren, rebents, les veles
i empenyeren el vell buc,
que com una nou feixuga
m'allunyà del meu país.

S'escaparen dels meus ulls
dues llàgrimes amargues
una per als meus amics
l'altra per la meva pàtria.

Vaig mirar enrere fins que el sol
s'amagà darrere el mar
i em privà de contemplar
tot allò que abandonava.

L'endemà estàvem tots sols
damunt d'una seda blava
i quan mirava el meu entorn
només veia aigua salada.

A la nit després de l'àpat
vaig emprendre una missió,
per arribar a tocar el cel,
enfilar-me al pal major.

Les veles encabriolades
ballaven al so del vent
per arreu em colpejaven,
m'aferrava al galindó.
Com més amunt m'enfilava
més fort era el balanceig
però jo no desistia
malgrat la força del vent.

I en arribar a dalt de tot
el vent em bufetejava,
la verga es balancejava
amb un grau impressionant.

Era tot de color negre
com si fos un espai buit
els núvols cobrien el cel
i ni veia l'horitzó.

Al cap de poqueta estona
els núvols em van fer un regal
s'allunyaren del vell buc
deixant lliure el cel nocturn.

Però no només era negre
doncs era nit de lluna plena
i les estrelles, avares,
li feien la competència.

La lluna llançava raigs
que a tot arreu arribaven
queien, fines, dins del mar
petites agulles de plata.

Forats eren les estrelles
fetes amb un llarg bastó
que deixaven entreveure
una llunyana claror.

O podien semblar baguls
que guardaven llum diürna
i de dia el sol portava
tota la llum en una gran capsa.

Hores i hores van passar
contemplant aquell paisatge
fins que el mar enfurismat
feu trontollar "Rei del mar"


Vaig baixar a cuita-corrents
la tempesta s'apropava
a coberta, el capità
tot d'ordres hi donava.

Però el vell buc, mandrós,
no volia avançar gaire
i les onades, gegants,
el molien a garrotades.

Vaig ocupar el meu lloc
ple de nàusees i basarda
fins el capità estava blanc
i "Rei del mar" grinyolava.

Però la tempesta amainà
i el vaixell era dempeus
i els mariners, descansats,
donaren gràcies a Déu.

Hi hagué moments de silenci
que tant sols sentia el mar,
després començà el recompte
dels pobres companys perduts.

I després de tanta angoixa
vàrem fer un banquet nocturn
per alleujar-nos les nàusees
i oblidar el tràngol passat.

Varen passar tres setmanes
com qui veu passar un cargol,
quan jo, enfilat a la verga
vaig cridar a ple pulmó:

Ja arribem companys, per fi!
Ja arribem al nostre destí!
Festa grossa! Ja som aquí!>

Ens amarràrem a port
tots cofois i afamegats
i jo, radiant i alegre,
per un nou camí per fer.