Viatge d'anada , o Melina

Segur que alguna vegada heu sentit parlar dels esquimals del pol Nord, aquells que vivien en iglús, feien forats al gel per pescar, que caçaven foques, etc.... Doncs bé, una d'aquests esquimals és la protagonista de la història, que va passar aproximadament fa uns cinc-cents anys, quan encara ningú havia anat a molestar als esquimals.
La noia es deia Melina i vivia amb la seva mare, el seu pare havia mort quan ella tenia pocs anys. Anava a pescar cada dia mentre la seva mare feia les feines de casa, ella no era una noia normal, no tenia temps per divertir-se com les noies de la seva edat perquè havia de fer feines que normalment feien els homes ja que el seu pare havia mort. La Melina havia sol·licitat vàries vegades de poder participar en les caceres dels homes que duraven un dia o dos perquè era l'única manera d'aconseguir pells o carn de foca i ós, però els homes sempre s'hi havien negat. Ella i la seva mare havien de subsistir a base de peix que la Melina pescava cada dia i pells esparracades que els cedien els altres membres del poblat. La Melina era una noia de caràcter fort i no volia deixar-se vèncer fàcilment. Va buscar una solució i prengué una decisió que canviaria la seva vida: aniria de cacera ella sola. Era estiu, feia bon temps, es construiria un trineu en secret, agafaria els gossos d'algun home que en tingués i sortiria només durant dos dies. Caçaria alguna foca o algun altre animal, es guanyaria el respecte dels homes, l'acceptarien perquè anés amb ells de cacera i així ella i la seva mare sortirien de la misèria. Però no pensà en les dificultats que es podia trobar. Primerament, la fusta era escassa i per construir el trineu va haver d'estalviar, o sigui no encendre fogueres ni utilitzar-ne per altres finalitats i robar-ne una mica d'altres famílies. Això sí, amb molt de compte que ningú descobrís el seu pla perquè aleshores no podria portar-lo a terme. Després va haver de buscar el lloc on construir-lo però això no li costà gaire perquè el poblat estava situat al costat d'un turó i just al darrere hi havia una petita entrada resguardada del vent que era perfecte per fer de taller i on va traslladar totes les eines i material. Durant uns dies va observar els altres trineus, com estaven construïts, quina estructura tenien, fins que va començar a construir el seu. Va trigar algunes setmanes perquè no li va sortir a la primera, va necessitar alguns intents fracassats per fer el definitiu. Finalment el va acabar, era un trineu prou fort i resistent, no era dels millors, però faria el fet. Ara necessitava els gossos; el seu tiet, o sigui, el germà del seu pare en tenia però era molt avar i segur que no li deixaria, perquè mai havia ajudat la seva neboda. Així que va decidir d'agafar-los ella mateixa. Ho tenia tot molt ben planejat, quan tots dormissin aniria a l'iglú on guardaven les eines d'anar a caçar de tots els homes i agafaria un parell de llances, després aniria al tancat dels gossos i se n'emportaria els més ràpids i resistents. Abandonaria el poblat per anar al taller on tenia guardat el trineu i marxaria de cacera. I així ho va fer. Quan va ser lluny del poblat llençà un crit d'alegria, somià desperta l'arribada al poblat amb la seva presa, que tots l'aclamaven, que es convertia en caçadora i que era presa de gran admiració per part de tots els membres del poblat. Però l'aventura era molt lluny d'acabar així. L'endemà sorgí el primer contratemps. Amb les presses no s'havia recordat de portar reserves de menjar però, per sort, duia la canya. Va fer un alto per pescar. Va fer un forat al gel i va esperar que els peixos piquessin l'ham, no va haver d'esperar gaire. Després d'acumular alguns peixos va continuar. Començà a mirar al seu voltant en busca d'alguna possible presa però el seu entorn estava totalment desert. Dormí una mica entre les pells que recobrien el trineu i al segon dia de cacera va albirar el mar. En veure'l feu córrer els gossos fins que arribà a la costa. Es va estar molta estona contemplant aquell paisatge encisador però al cap d'unes hores van aparèixer per l'horitzó les veles d'un vaixell. Melina no sabia què era allò i la intimidava una mica però al final la curiositat va vèncer la por i es va quedar a esperar que arribés aquella cosa desconeguda i tan estranya. El vaixell va anar directament on era ella i varen desembarcar dos individus que pel que semblava s'estaven pelant de fred. Que estrany, va pensar, qui deuen ser? Varen anar cap a ella i li començaren a parlar en una llengua que no entenia. Després li indicaren per senyes que pugés amb ells a l'enorme bèstia de fusta i, valorant els riscos que corria, va pensar que no n'hi havia cap i encuriosida va seguir-los fins a la coberta del que ella no sabia que era un vaixell d'exploració. Melina no s'havia adonat que acabava de deixar la seva terra per sempre perquè el capità va donar ordre de salpar i varen partir sense el consentiment de Melina cap a Anglaterra. En adonar-se que per un motiu desconegut el vaixell s'allunyava de la seva pàtria va tustar un dels homes per l'esquena i, encara tranquil·la, va senyalar la costa que s'allunyava. L'home va riure sense escrúpols i Melina començà a posar-se nerviosa, va anar recorrent tota la coberta intentant fer-los entendre que volia tornar allà d'on l'havien recollida, però ningú li feu més cas que l'home que l'havia fet pujar al vaixell. Melina s'espantà moltíssim, a part d'estar a sobre d'una cosa que es movia no sabia com, s'estava allunyant de la seva terra i de la seva cacera. Encara sentia els gossos com bordaven desesperats al veure que la seva mestressa els deixava abandonats. Però els gossos no era el que més preocupava a Melina, volia tornar! D'alguna manera pressentia que si marxava ara no podria tornar mai més. Va mirar al seu voltant, se sentia sola i invisible, els homes que hi havia al seu entorn treballaven sense mirar-la, només de tant en tant algun es dignava a dirigir-li una ràpida mirada, divertit. Al cap d'una estona vingué un home ben vestit i se l'endugué gairebé a la força cap a una habitació d'on gairebé no sortiria fins que arribessin a Anglaterra.
Melina s'adaptà amb sorpresa a la nova societat estranya i molt diferent de la que havia viscut anteriorment, descobrí invents de l'ésser humà com ara una cosa tan essencial com una cadira. El mateix príncep d'Anglaterra li ensenyà l'anglès perquè estava interessat a aprendre noves cultures i pensava que quan Melina sabés parlar anglès li podria ensenyar a ell com era la seva civilització. Va viure bastant feliç durant la resta de la seva vida i l'única cosa que li van privar va ser de tornar al Pol Nord, malgrat que era el que més anhelava. Melina sempre recordava amb llàgrimes als ulls la seva mare, el seu poblat, el fred de l'hivern que a Anglaterra era més suau, els pobres gossos que havia deixat a la costa de la seva pàtria, a les llargues hores que es passava asseguda damunt del gel pensant en els seus problemes mentre un peix es debatia per alliberar-se de l'ham de la canya de Melina,... ... En tot allò que havia deixat per convertir-se en la primera esquimal que trepitjà terres europees.