Roc

Un relat de: la taxidermista llunàtica

Roc, així es deia aquell noi. Un nom molt irònic per tal com va acabar. Érem veïns i de petits havíem jugat junts a la plaça que hi ha davant de casa. Recordo que era un nen molt divertit, però després de la mort de la seva mare, quan ell tenia dotze anys, no va tornar a ser el mateix. Mai van arribar a esclarir-se les causes d'aquella mort, però tot el veïnat estava convençut que havia sigut en Pau, el pare d'en Roc, un tipus alcohòlic que traficava amb alguna droga. Al poc temps de la mort de la seva mare, en Roc va començar a relacionar-se amb nois més grans que ell. Gairebé no venia a l'institut, i algunes vegades, quan jo ja era al llit, vaig sentir com ell i els seus amics destrossaven els gronxadors on ell i jo havíem jugat tantes vegades. A l'institut no hi tenia amics. Ningú se li volia acostar, perquè li tenien por. Jo era l'única que encara el saludava quan me'l trobava per les escales i que li preguntava com li anava tot, al que ell responia amb un vague assentiment de cap. Un dia, a la sortida de l'institut vaig voler parlar amb ell i li vaig preguntar amb franquesa si traficava amb cocaïna o alguna altra porqueria d'aquestes. Em va contestar que sí, que era de qualitat i molt barata, perquè es pensava que jo en volia comprar. Li vaig dir que jo no havia provat drogues en ma vida, i que tampoc tenia intenció de fer-ho, i li vaig preguntar sense pietat que perquè es desgraciava la vida d'aquella manera. Es va quedar molt sorprès, i sense contestar-me, se'n va anar a pas ràpid com si em tingués por. Feia temps que no el veia tan de prop, i em vaig adonar de quan havia canviat. Estava molt més alt, però també més prim. Tenia la cara molt pàl·lida i portava unes ulleres horroroses. Em va saber molt de greu perquè no vaig poder reconèixer el nen amb el que jo m'ho havia passat tan bé temps enrere. Al dia següent, quan tornava cap a casa després de bàsquet, cinc nois corpulents acompanyats per en Roc em van aturar en un carrer i em van amenaçar de mort si deia res a la policia de que en Roc traficava amb drogues. La veritat és que jo estava morta de por, però vaig aconseguir aguantar les maneres i els hi vaig demanar que, ja que no era la meva intenció denunciar-los, em deixessin marxar cap a casa. Mentre els nois corpulents m'advertien de que em tindrien controlada, en Roc, des de darrere seu, em va mirar com demanant-me perdó. No sabia si posar-li mala cara, però vaig notar que ell estava gairebé més espantat que jo, de manera que vaig intentar somriure. Però els músculs de la cara no em van respondre i ell va baixar la mirada. Quan els seus amics van haver acabat de fer el fatxenda, van marxar, i jo vaig anar-me'n cap a casa, on, evidentment, no els vaig dir res del que havia passat als meus pares. A partir d'aquell dia en Roc s'amagava cada vegada que em veia, ja fos a l'escala de casa com a l'institut, al que només venia de tant en tant. Una vegada es van sentir crits i cops al pis d'en Roc. Pel que vaig poder entendre, en Roc havia robat alguna cosa i el seu pare l'havia descobert. Van trigar molt a callar, i després em va semblar sentir uns plors que venien del seu pis. Vaig trigar dues setmanes a tornar a veure a en Roc, i quan per fi va aparèixer per l'institut encara tenia un ull morat. A mesura que passaven les setmanes en Roc vestia cada cop més malament, a la nit, o més ben dit a la matinada, tornava a casa cada vegada més tard, i a l'institut gairebé no hi venia, i quan ho feia, es pegava amb els companys, fins que un dia li va trencar el nas a un noi i va deixar els estudis definitivament. Va arribar l'estiu, i aleshores cada vegada que el veia anava gairebé pel terra, i no s'adonava de que jo passava pel seu costat. Un cop fins i tot vaig haver d'ajudar-lo a pujar les escales, perquè en el meu edifici no hi ha ascensor i s'havia quedat adormit per la meitat. El vaig pujar fins al seu replà, li vaig agafar les claus de la butxaca, vaig obrir i el vaig portar al sofà. En aquell moment va arribar el seu pare i em va fer fora de mala manera. Vaig poder veure que el lloc on vivia en Roc més que una casa semblava un abocador, i em va fer molta llàstima. M'hagués agradat ajudar-lo. però en Roc havia anat massa lluny. I aleshores, es va morir. L'autòpsia va ser clara: una sobredosis. Tenia tan sols disset anys. Si hagués nascut en un altre lloc, en una altra família, en Roc hagués sigut un noi excel·lent: divertit, llest i simpàtic, però se'n va anar pel mal camí i es va passar de la ratlla. Seré sincera, va ser el primer noi que em va agradar, i sempre vaig sentir afecte per ell, encara que només fos per la llàstima que em feia. No vaig poder ajudar-lo, i ningú ho va intentar. Em pregunto si hagués servit d'alguna cosa que en Roc hagués tingut algú que l'estimés que li hagués fet veure com s'estava equivocant. Suposo que sí. Però no tenia a ningú, estava sol.


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de la taxidermista llunàtica

la taxidermista llunàtica

12 Relats

23 Comentaris

19812 Lectures

Valoració de l'autor: 9.62

Biografia:
Actualitzo la biografia, que ja era hora. a l'anterior posava ke tinc 14 anys, mentida, resulta que ara en tinc 16!! per futures confusions, ho deixarem en què sóc de l'any 1991(any capicua, maco e?), i fora problemes.

bé, a part d'això, només dir que sóc de sant andreu barri de barcelona, que ara començo el batxillerat científic i que una de les meves més grans passions és la música, com ara també el mar.


i amb això us haureu de conformar, que no crec que sigui gaire d'interès quan vaig dir la primera paraula o quina nota vaig treure a l'últim examen de català


només afegir que la meva vida és rauxa, i bona lectura!