Mecanismes

Un relat de: leonardo

El passat mes de maig es varen viure dies molt complicats: l'Ibex va tornar a caure, contagiat per la caòtica jornada viscuda a Wall Street el dia abans, en el qual es varen volatilitzar un bilió de dòlars en tan sols uns segons. Han hagut de formar una comissió per tal d'esclarir què va passar: ordres automàtiques o incontrolades? atacs especulatius? efecte rebot? errada humana? desconnexions d'ordinadors? tots els mecanismes varen fallar?
Dies abans, els mateixos agents interessats posaven en qüestió la solvència de l'Estat espanyol, equiparant-la a la de Grècia o la de Portugal amb un objectiu molt clar: un atac especulatiu a l'euro pel flanc més dèbil, el sud.
Els amos de l'Univers: els grans especuladors, sense despentinar-se, feren canviar de mans l'equivalent al PIB anual del conjunt de l'Estat espanyol.
D'altra banda, el núvol de cendra que escup el volcà islandès amenaça a col·lapsar l'espai aeri internacional i posa en perill la nostra, avui, quasi única font d'ingressos: el turisme.
En aquesta conjuntura, el nivell de crispació de la gent és cada vegada més punxant, amb raó o sense, escupen les seves queixes, arribant fins al punt de l'insult, del menyspreu. Ja tot s'hi val.
No ajuda gaire l'exemple que ens donen els polítics en els fòrums que haurien de ser temples de les bones formes, d'urbanitat, models de comportament democràtic i el termòmetre de la nostra maduresa cívica com són el Senat i el Parlament. S'han convertit en un circ on la talla dels aforats es mesura pel número de exabruptes i insults que són capaços de llançar-se.
Tot pareix contagiat per l'efecte Belén Esteban i la mediocritat s'ha fet amb el poder. Ja no queda bé argumentar, polemitzar democràticament, discrepar per a construir junts. Ara, primer de tot, fot-li una bona bufetada, insulta'l, posa en dubte la seua honorabilitat, la seua persona. Tant s'hi val, a ningú dels presents no els interessa el més mínim la seua resposta.
Qualsevol dia ens anunciaran la reconversió dels comicis electorals, un acte seriós, rigorós i la festa de la democràcia per un Big Brother (un Gran Germà), més en línia amb el que avui està passant, que aconseguís tancar en una mateixa casa a Zapatero, Rajoy, Esperanza Aguirre, Leire Pajín, M. Dolores Cospedal, Pepiño Blanco, etc. El guanyador per votació via facebook es convertiria en el nou President. Els polítics podrien seguir expressant-se com en el Congrés de Diputats i les despeses serien mínimes, fins i tot es podria contemplar la figura d'un patrocinador.

Ens podríem estalviar, ara que toca agafar les tisores, mils de milions, si els enviàssim a ca seua, com feien al col·legi, expulsats per mal comportament i amb els deures dins de les seues immaculades carteres. I que no tornassin fins que, com en la cançó de Serrat: copiassin cent voltes: "estas cosas no se hacen" ... i obligats, junts, a trobar solucions, posant-se a treballar de valent buscant noves vies, idees i fórmules.
L'altre dia, un home savi, Joan Planells "Murtera", reflexionava al voltant d'aquesta crisi dient-me que aquesta és la més virulenta, la més profunda, perquè és la que ens ha tocat viure en primera persona, la nostra crisi, i no les que hem estudiat als manuals d'història, on es recullen innumerables crisis, guerres i esdeveniments molt més sanguinaris i cruels que els actuals.
I en totes elles com molt bé deia un altre savi, Einstein: "No pretenguem que les coses canviïn si sempre fem el mateix... la creativitat neix de l'angoixa com el dia neix de la nit fosca. És en la crisi que neix la inventiva, els descobriments i les grans estratègies.... La vertadera crisi és la crisi de la incompetència.... El problema de les persones i els països és la peresa per trobar sortides i solucions. Sense crisi no hi ha desafiaments, sense desafiaments la vida és una rutina, una lenta agonia. És en la crisi a on aflora el millor de cadascú, perquè sense crisi tot el vent és carícia..." Idò, amics meus, tal volta després del ventegar que ha deixat tots el mecanismes espanyats al descobert, és l'hora de buscar-ne uns de nous o senzillament, canviar de paraigües. "He vist un paraigua esqueixat,/ tots es mecanismes./ ell tira es paraigua espanyat,/tots es mecanismes./ tots es mecanismes,/ tots es mecanismes..." ("Mecanismes" - Antònia Font).


Comentaris

  • En crisis[Ofensiu]
    Unaquimera | 21-09-2010 | Valoració: 10

    Tancat el parèntesi de les vacances, he decidit avui dedicar una estona a la lectura de les darreres creacions dels meus autors predilectes; per tant, he vingut de seguida fins el teu espai, i he tingut la gran alegria de veure que hi havia no una, sinó dues de noves per assaborir, ja que a més de la darrera publicada, havia quedat aquesta per llegir.
    Començo. doncs, seguint l'ordre temporal en què vas enviar-les, encara que el títol del següent relat és mooolt temptador per a mi! ;-))

    He llegit i rellegit atentament el teu escrit, i he trobat en ell grans veritats, innegables hores d'ara, com quan dius que "la mediocritat s'ha fet amb el poder"
    o quan el teu amic "Murtera", evidentment home reflexiu, afirma "que aquesta és la més virulenta, la més profunda, perquè és la que ens ha tocat viure en primera persona, la nostra crisi",
    però sobre tot quan conclou que "El problema de les persones i els països és la peresa per trobar sortides i solucions".

    Boníssima reflexió, la que ofereixes!

    I ara, encara amb els teus mots donant-me voltes pel cap, vaig a buscar els paraigües, que avui fa falta...

    Esperant que l'estiu hagi estat bo per a tu, t'envio una abraçada,
    Unaquimera

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: