Massa imaginació

Va tornar a mirar el rellotge, altra vegada ella arribava tard, com algú podia no arribar mai a l'hora?
Va sospirar i va començar a observar el restaurant per no avorrir-se. El local era gran, estava il·luminat per unes llums ataronjades que eren perfectes per donar un aire elegant, els cambrers caminaven d'una banda a l'altra tranquil·lament, tot hi que, si els miraves la cara, es veia d'una hora lluny que tenien molta pressa. Va abaixar la mirada per observar la taula, un mantell vermell amb petits fils daurats brodats cobria la seva taula com totes les altres, ho havien elegit tot amb un gust exquisit. Els coberts estaven col·locats un al costat de l'altre de forma metòdica, sense cap mena d'equivocació. Va observar la copa i l'ampolla de vi que tenia davant, un dels millors vins que tenia aquell restaurant, no ho dubtava. Va tornar a aixecar la mirada per observar fins a quin punt estava ple a aquelles hores. No hi havia cap taula buida, però el silenci ho envoltava tot, amb prou feines es podia sentir un xiuxiueig. Ell va somriure, li agradava aquell ambient, la gent sabia com s'havia de comportar.
Va tornar a mirar el rellotge, només havien passat cinc minuts, però a ell li havien semblat hores, on s'havia ficat ella?
Va tornar a observar els cambrers, la taula, la gent, i llavors una parella que hi havia li va cridar l'atenció.
Eren un home i una dona. De l'home només podia veure l'esquena, era ampla i ben formada, segurament anava al gimnàs, tenia els cabells negres i una mica arrissats, la pell era una mica fosca, potser era àrab o d'alguna altra cultura, o, simplement, havia anat de viatge i s'havia ficat morè.
La noia era molt diferent. La podia veure perfectament, tenia bona figura, duia un vestit negre, molt decent, perfecte per una dama aristocràtica com semblava que era. Els seus cabells rossos li queien sobre les espatlles com si fossin cascades d'or i els seus ulls grans i blaus miraven a l'home que tenia davant amb tot l'amor del món.
Els va seguir observant una estona, ella parlava, somreia i, de tant en tant, menjava alguna cosa de la forma més elegant possible.
Va mig aclucar els ulls mentre els observava, podia saber perfectament que passava. Segurament ella era filla d'ambaixadors, podia ser filla de reis, però si fos el cas estarien envoltats de periodistes i fotògrafs, i podia imaginar com s'havia enamorat bojament per un home que no era res de bo a la vida, un viatger, un home que recorria el món perquè no tenia res millor a fer. Va negar amb el cap contrariat, era d'aquesta forma com es perdien dones boniques i intel·ligents.
Va tornar a mirar el rellotge, havien passat deu minuts.
Un riure fort va trencar el silenci del restaurant. Ell va tornar a mirar la parella, l'home estava rient de forma grollera i tothom l'estava mirant, es notava que l'home no estava acostumat a aquella mena d'ambient. Va clavar la mirada en el clatell d'ell, com tota la gent que l'envoltava, esperant que parés de riure.
Va tornar a mirar el rellotge, ja portava vint minuts esperant.
-Perdona'm. - ella es va asseure davant seu amb un somriure tímid als llavis.
-No passa res.
El cambrer que l'havia acompanyada fins la taula li va omplir el got de vi.
-Que passa? - ella s'havia adonat que ell tenia la mirada clavada en aquella parella.
-Res, res.
Ella es va girar per mirar-los.
-Són en Camilo i la Fiona Freyes.
-Els coneixes? - va dir ell sorprès
Ella va assentir somrient.
-Ell és un actor bastant famós i ella és companya meva a l'escola d'art dramàtic.
-Estan casats?
Ella va riure fluix.
-No, no. Són germans.
Ell la va mirar sense saber que dir.
-Els vols conèixer?
Ell va negar amb el cap.
-No, no fa falta.
Va tornar a observar a aquella parella amb uns altres ulls, potser tenia massa imaginació, de fet, era segur que tenia massa imaginació.