I, llavors, ja no existeixes

El ganivet se'm clavava entre les costelles, podia notar-lo travessant-me la carn, fibra a fibra, i deixar, darrere seu, un riu de sang que s'escolava entre les cavitats del meu pobre cos. Se'm tallava la respiració, els pulmons se m'omplien del líquid roig obscur que també sortia del meu cos i banyava en sang les meves mans i cames.
Intentava, en va, empassar saliva, o, en menor mesura, escopir la sang que notava dins la boca, un metall antiquat i fastigós que se m'enganxava a la llengua i em provocava arcades. El vòmit pujava acompanyat de la sang, una barreja que tenia gust de mort i drogoaddicció, una barreja que em provocava malsons i dolor.
Tenia les mans al voltant del mànec del ganivet i l'empenyia cada vegada més endins fins que la fulla desapareixia en el meu interior i tenyia de vermell el meu pit. I llavors, quan la fulla, normalment freda, s'havia emmascarat de carn i sang, l'extreia amb un moviment brusc i esperava uns segons abans de tornar-la a clavar de forma perfecta, exactament en el mateix angle en que l'havia tret.
Finalment, ferida de mort, dèbil per la pèrdua de sang i cansada d'aguantar l'eina assassina, em deixo caure a terra com un sac de patates i tiro l'arma amb indiferència. Estic asseguda sobre un bassal de sang que jo mateixa he provocat i intento respirar sense aconseguir-ho realment. Els meus pulmons estan destrossats, exactament igual que el meu pit mutilat i les meves costelles esmicolades. El meu cos no respon al meu cervell increïblement serè i tranquil. El meu cos ja no té ni les forces ni la capacitat de moure's. El meu cervell, nítid tot i la falta d'energia, observa objectivament com la foscor m'engoleix i, a poc a poc, m'apaga. I, desprès, només queda observar el no res fins que, d'una o altra manera, oblides qui ets i què fas i, llavors, ja no existeixes.