Incapaç d'estimar

Un relat de: martaplanet

Asseguda sobre l'herba mig molla d'un parc qualsevol, amb els ulls cansats i el cervell completament en un altre món, observo com dos nens juguen a pilota, escolto com riuen; amb nostàlgia anhelo la seva vida, i m'adono que el sentiment no té res a veure amb la nostàlgia, és el simple i pur desig d'aconseguir una vida que mai he arribat a tenir.
-Mai podràs ser així - ell s'asseu al meu costat i m'allarga una llauna de cola de la qual m'aparto; és estiu, fa calor, la llauna és freda, odio el fred.
Cap dels dos diu res. M'aparto un ble de cabells de la cara.
-Estàs millor? - pregunta mentre fa un glop.
No el miro. No responc.
-M'ignoraràs tota l'estona?
-Jo, realment, no desitjava..., no m'importava...
Sé que m'està mirant amb interès.
-No cal que et forcis, ja conec tota la història.
-L'Elena no sap res - la duresa de la meva deu em deixa confusa, però no ho exterioritzo.
-Coneix els fets, jo vull saber que sents al respecte.
-Realment? - en cap moment li he dirigit la mirada, però en aquest instant ho faig encara que em fa molta por el que pugui veure ell en els meus ulls -. No m'importa, i això, precisament, és el que em fa més por.
-Ho suposava.
Sé que la pregunta brilla en els meus ulls perquè ell deixa sortir un somriure minúscul d'entre els seus llavis.
-Tots creien que estàveu fets l'un per l'altre, però estic segur de que ell mai ho va pensar.
-Jo n'estava completament segura.
-No en tenies ni idea.
-M'he n'he adonat quan hem - callo un instant abans de rectificar -, quan ha trencat el compromís. No he sentit res, potser m'he sentit una mica alliberada, però realment no m'ha afectat. El que m'ha fet mal és adonar-me de que sóc completament incapaç d'enamorar-me.
-I què faràs al respecte?
M'encongeixo d'espatlles.
-L'Elena volia parlar fos com fos amb l'Alex i el Jordi.
-Ells no tenen res a veure amb tot això.
-Són els teus millors amics.
-No hi tenen res a veure - repeteixo, no vull que s'hi vegin embolicats.
-Ella creu que ells t'entendrien millor que nosaltres, et coneixen des de fa més temps.
-No penso destrossar la seva felicitat per culpa d'una infelicitat que m'he anat creant jo mateixa durant tota la meva vida.
-Però sincerar-te amb ells potser t'ajuda.
-He dit no i és no.
Ell em passa el braç per sobre les espatlles i m'atrau cap a ell. Deixo que em mig abraci mentre s'acaba la cola amb l'altra mà.
-Maria... - sospira.
Tanco els ulls i noto com una llàgrima em baixa per la galta. Estic esgotada, cansada d'ocultar el dolor que sempre he guardat dins meu i, ara més que mai, completament desitjosa de poder sentir qualsevol altre amor que no fos fraternal.
Ell m'apropa el rostre sobre el seu pit.
-Plora - la seva veu és indiferent i tot i així provoca que em posi a plorar com una boja.
El temps per mi s'atura, però quan m'aparto d'ell m'adono que la nit ens anirà engolint a poc a poc, el cel comença a enfosquir-se.
-Quina hora és? - pregunto amb una veu esgarrada.
Ell no respon, simplement es queda observant-me.
-Estic millor - responc a una pregunta que ell anava a formular.
Ell segueix observant-me fins que diu, amb veu tranquil·la i pausada:
-T'estimo.
El sento, el cor se'm para, però l'ignoro.
-Parlaré amb l'Alex i el Jordi, suposo que ells ho han de saber.
-El què?
-Tot el que he fet fins ara, tot el que els he amagat de mi.
-Fa res has dit que no volies destrossar la seva felicitat.
Canvio la forma en que estic asseguda per poder abraçar-me els genolls i així recolzar el mentó entre ells.
-En realitat, si els hi explico no estaré destrossant la seva felicitat, sinó reafirmant-la, almenys això espero. Es preocuparan per mi, però ells no hi poden fer res amb el que em passa.
-I jo?
El miro i somric, aquell somriure que sempre havia estat la meva marca de fàbrica, aquell somriure que havia desaparegut de dins meu durant les últimes hores per culpa de que m'havia adonat de que era incapaç d'enamorar-me.
-Hi ha certes persones que al ser destrossades són incapaces de ser arreglades.
-Però...
-He decidit que marxaré. Quan ho hagi deixat tot lligat i relligat, marxaré.
-A on?
-No ho sé, però necessito pensar, necessito recuperar-me, tornar a ser jo.
-Ja ets tu.
El somriure se'm congela als llavis.
-Vull recollir la màscara que m'ha caigut. Vull que tot torni a ser com abans, que tots siguem feliços.
-Tu no has estat mai feliç.
-Quan era una nena, amb l'Alex i el Jordi era feliç.
-Què ha canviat?
-Ja ho saps, l'Elena t'ho ha explicat: els meus pares em van treure de l'arbre familiar per culpa de perseguir el meu somni, l'Alex estava tan destrossat per la seva família com jo per la meva, congeniàvem, el Jordi estava enamorat de l'Alex i no era correspost... tantes coses...
Vaig tancar els ulls amb força i més llàgrimes van ressorgir.
-I el pitjor és que sempre m'havia cregut més avançada que ells dos, sempre era jo la que els ajudava, com una germana gran. No m'havia adonat que ells no m'ajudaven pel simple fet de que jo no els demanava ajuda. I ara ells m'han deixat enrere, ja no puc seguir-los.
-Ho dius perquè tots dos han seguit el seu camí?
-Sí. Jo ja sóc incapaç de fer-ho sense ells, però ells no hem necessiten, tenen les seves respectives parelles.
-I, segons tu, ets incapaç d'enamorar-te. Per tant no trobaràs parella i no et podràs recolzar en ella, no?
M'encongeixo d'espatlles.
-Sempre pots recolzar-te en mi, a mi no m'importaria.
Ja esperava que em digues alguna cosa semblant, però tot i així se'm para el cor i em quedo callada.
-Et molesta que et digui això?
-No - la veu em surt tremolosa i m'adono de que torno a tenir ganes de plorar.
-Maria...
Ell no fa cap moviment, el sol sospir del meu nom ja m'acaricia tal i com farien les seves mans.
-Com pots estimar-me?
-Maria, però si tothom t'estima! Com no es pot estimar a algú que fa tant pels altres?
Sospiro, em sento massa cansada.
Ens quedem callats, esperant que la foscor arribi completament. Finalment m'aixeco i ell ho fa darrere meu.
-Què faràs?
-Aniré a casa a preparar les maletes, trucaré a l'Alex i al Jordi, i demà marxaré.
-I la feina?
-Poden seguir sense mi, no sóc indispensable.
-I ell?
Ell, el que havia de ser el meu futur marit.
-Res.
-I jo?
-Bona nit, Marc.
No vull que em segueixi, i no em segueix.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de martaplanet

martaplanet

129 Relats

93 Comentaris

100860 Lectures

Valoració de l'autor: 9.36

Biografia:
Sempre he pensat que les biografies només són per aquelles persones que han fet alguna cosa important en la seva vida, alguna cosa que hagi tingut tant de ressó que ha arribat a milers d'altres vides. Aixì que tampoc he pensat mai com seria la meva biografia. Simplement dir que encara estic lluitant per trobar-me a mi mateixa i trobar a la meva veu que sembla que, de moment, és l'escriptura.