Marcada

La nit era brillant. El cel era fosc, però ple d’estrelles, i una preciosa lluna plena il•luminava la terra amb un color com de plata fosa. Un lleu corrent d’aire es removia gràcilment per entre les fulles del arbres i anava donant voltes de forma juganera, ara movent unes plantes de color platejat verdós i ara movent uns arbustos de color verd platejat. I el silenci, el silenci era el millor de tot, cap so excepte el suau udol d’un mussol a la llunyania, massa lluny perquè s’adonés que estava trencant tota la màgia del moment.
I, enmig de la tranquil•litat de la nit, un llac càlid i confortable s’estava quiet, sense ni una sola onada, sense ni un sol moviment que provingués de les seves entranyes, es mantenia llis i fi com si es tractés d’un mirall que un antic déu hagués clavat a la terra.
I, llavors, va aparèixer ella. Caminava lentament, passa a passa, tranquil•la, femenina, voluble, suau, preciosa. Ella sabia que algú l’estava observant, però no li importava, ningú podia pertorbar la seva vida, ningú podia pertorbar els seus desitjos. Els seus petits peus la van dur fins a la vora del llac i, allà, va deixar caure la roba i va quedar nua.
La seva pell era tan pàl•lida que la lluna li va conferir el poder de la llum i la va transformar en una dona de plata. Tan bonica, tan inabastable, tan màgica. Però en ella no només hi havia nuesa i pell blanca, la seva esquena estava marcada de negre, un negre absorbent i maligne, un negre que s’estenia en forma de grans ratlles gruixudes i li ocupaven per complet l’esquena i, a poc a poc, infectaven les seves cames i els seus braços.
Ella era bonica, era preciosa, era màgica. Ella estava envoltada d’una naturalesa perfecta, d’una magnífica i inoblidable aura.
Però per més bonica que sigui, per més bona que sigui, està marcada; marcada per les veus, marcada per la fam, marcada per l’odi, marcada per la por, marcada per la ràbia. Marques i marques, unes darrere les altres, la tornen lletja i pútrida, i la seva lletjor, a poc a poc, s’estén pel paisatge que tan enganyats ens tenia, i el soroll neix del no res, milers de veus, crits, agonies, surten de cop d’entre els arbres, i les fulles de les plantes cauen, i el llac començar a tremolar, mil onades s’escampen per tot arreu i l’atrapen a ella, a ella que tan bonica i ferida ha caigut com tots, a ella que tan pura era i ha estat emmetzinada, a ella que tots la crèiem una deesa.
I la lluna s’apaga.