Faig por?

Només un tros de carn perdut en un horitzó irreal. Només això.
Desaparèixer rere la mutilació del meu propi cos com a ànima i com a ésser humà, només això.
Faig por? No, suposo que no.
La carn segueix roja i roent, una perfecció que respon al pecat d'un àngel endimoniat. Però la gent no ho veu. Ningú veu que he perdut la felicitat, l'amor, el plaer, els somriures... els he abandonat en un lloc que ja no existeix. Perduts enmig del no-res, abandonats i asfixiats de dolor, ara segurament protegits per un animal sanguinari i sàdic que té l'esperança de que algun dia tornaré a buscar el que és meu per, així, esquinçar-me i esmicolar-me(Cancerber, espero que siguis tu).
I ara, buida de tot, perduda en mi mateixa, endinsada dins l'únic que em queda: un odi inútil, una solitud fràgil i unes ganes horribles de llençar-me per un precipici, em deixo anar cap a la obscuritat i espero amb tot el cor que algú m'arranqui les entranyes i les doni als gossos per ser devorades.
Faig por? Sí, suposo que sí.